Connectats a Sant Andreu

LA NOIA DEL TRAMVIA

Anava jo assegut en el tramvia quan a la següent parada va pujar una noia amb uns auriculars molts grans a les orelles, es va asseure en un dels seients del meu costat, a la part contrària, davant d’una dona gran. A la parada següent va pujar un inspector de la companyia, quan va arribar a la nostra zona, em va demanar la targeta d’abonament, després a la senyora i al final a la noia. Aquesta li va dir que no la tenia, l’inspector amablement li va explicar que no podia anar sense l’abonament, ella li va contestar que no la portava perquè no podia pagar-la i va afegir: “Faci el que (tingui que) hagi de fer”. L’inspector (la) li va informar que (tenia que) havia de sancionar-la, ella va fer un gest amb les espatlles i va seguir escoltant música. L’inspector li va entregar la butlleta i se’n va anar (s’han va ana). A tot això haig de ressaltar que la senyora gran es va oferir a pagar-li el tiquet quan l’inspector la va amenaçar amb la sanció, el que ella es va negar rotundament.

Un viatge explosiu
La meva anècdota em va passar a la cruïlla de Diagonal (en) amb Balmes, una roda de l’autobús va explotar, va fer un espetec molt fort, tothom vàrem pensar que era una bomba (per al)pel fum (hi)i la pols que s’hi va produir. No va passar res, però sí un bon ensurt.
Lluís Ginebra

Una anècdota de les que sempre recordes

Un dia vaig pujar a l’autobús amb els companys de treball i un d’ells, que portava un paraigua, (al) en posar-se en marxa l’autobús, va perdre l’equilibri i va sortir rodolant (corrent) pel passadís fins al final, però amb els cops, el paraigua es va obrir i, recordeu el personatge de “Mery Poppins”? Doncs, imagineu-lo dins de l’autobús. Va ser molt graciós i mai oblidaré
aquelles imatges, ja que tenint en compte que el company no es va fer mal, va ser espectacular.

La meva història va succeir a 11.460 kilòmetres de distància quan vivia a Xile, tot va passar a un bus interregional.
En aquell temps vivia i treballava a Copiapó una ciutat que està a 800 kilòmetres al nord Santiago unes 12 hores de viatge per carretera.
Una vegada al mes per raons de feina anava a Santiago, agafava el bus a les vuit de la nit i a les set del matí estava al centre de la Capital, durant el dia feia els tràmits, visitava llibreries, escoltava alguna conferència, contactava amb gent i a les vuit de la nit agafava el bus i al següent dia ja estava a Copiapó donant classes i tot normal. Aquesta era la meva rutina.
Una vegada a l’agost en ple hivern, com sempre, però una mica més cansat, vaig agafar el bus, de Santiago-Copiapó, jo crec que a les dues hores de trajecte em vaig dormir molt profundament, quan vaig despertar, ho vaig veure tot fosc i tot estava en silenci, no hi havia ningú al bus, al principi vaig sentir por, després vaig cridar amb totes les meves forces per si algú em pogués obrir la porta.
Quan el conductor va obrir la porta, es va sorprendre molt de veure un passatger a la cotxera i la meva sorpresa va ser trobar-me 200 kilòmetres més amunt de Copiapó, estava a El Salvador un campament miner, molt lluny de la meva feina.
Conclusió: Si estàs cansat i viatges, vigila amb la son

Era un dia qualsevol, havia d’agafar el metro, però quan baixava per l’escala, el tren (el metro) era a punt de marxar, jo baixava corrents, corrents. I per fi, ja hi era (a dins)! Però la meva motxilla es va quedar atrapada a la porta (del metro) i jo dins del vagó (del metro), és a dir, la motxilla fora i jo dins.
Quina vergonya! Ningú se’n va adonar.

Farà un parell d’anys, vaig agafar l’autobús amb la meva dona, ella té un problema de mobilitat i ha d’anar amb bastó, l’autobús no anava gaire (molt) ple, però sí que els seients eren tots ocupats, fins i tot, els reservats per a persones especials. El fet és que ens hi vam quedar drets. El conductor va arrencar el vehicle, però al cap de poca estona, quan es va adonar, pel retrovisor, que la Núria era d’en peus; a la següent parada, es va aixecar del seient, i va dir: “Si ara mateix ningú no li cedeix el lloc a aquesta senyora, el bus no arrenca”. Un bon detall.

Quina barra!
Ja fa uns quants anys que en el trajecte del metro Sant Andreu-Catalunya vaig viure una anècdota que em va fer riure molt. A la parada del Clot va pujar un home carregat amb una mena de paquet d’una barra de cortines, el vagó anava bastant ple i es va col·locar al mig de les dues portes d’entrada amb el paquet en posició vertical.

La gent anava entrant a Glòries, Marina, Triomf… i sort que l’home baixava a Urquinaona, perquè quan vam arribar a l’estació, hi havia unes quantes persones agafades a la seva barra.
Quan l’home la va moure per sortir-ne tothom vam riure de la divertida situació.

Quan jo tenia la meva llibreria a Madrid, havia estat en la Fira del Llibre i una nit quan tornava a casa (des) de la llibreria, venia jo asseguda en el Metro i distreta pensant en les meves coses.

De sobte un noi jove es va seure al meu costat i se’m va quedar mirant…

– Jo et conec! – em va dir.
– No ho sé, però jo crec que no – li vaig contestar.
– Sí, sí… n’estic segur. A que tu tenies caseta en la Fira del Llibre?
– Sí…
– No te’n recordes de mi? -em va dir estranyat.
– Ho sento, però no, no me’n recordo de tu.
– Te’n recordes del noi dels contes japonesos? – em va dir somrient.
– Sí me’n recordo! Ets tu? – li vaig dir més amable.
– Oh i tant!
– Ho recordo perfectament. Vas venir una tarda amb la teva xicota i vau estar mirant el llibre, però no el vau comprar. A ella li va agradar moltíssim. Després, vas tornar un altre dia tu només a comprar-lo, però no me’n quedava cap. El vaig demanar a la llibreria i vas tornar tres dies després a recollir-lo. L’hi volies regalar i et vaig dir que era un magnífic regal, a ella li havia fascinat… Però digues-me. Li va agradar el regal? – li vaig dir rient.
– Ui!… no saps l’èxit que vaig tenir.
– I t’ho va agrair convenientment…
– Ja ho crec que m’ho va agrair… -em va dir amb picardia- Li vaig regalar els contes japonesos, i és com si li hagués regalat un tresor – es va sorprendre.
– I tan que sí!, perquè no només li vas regalar el llibre, li vas regalar el teu interès per agradar-la, el teu esforç per tornar a pel llibre, la teva atenció en percebre que a ella li havia fascinat, li vas regalar una mica de màgia… – li vaig explicar.
– Ostres! I tot això li vaig regalar amb 15 euros? – em va dir sorprès.
– Tot això i molt més!… – li vaig dir rient.

Vaig arribar a la meva estació, ens vam acomiadar, vaig pujar les escales encara somrient i pensant que havia contribuït a mantenir la flama de l’amor.

Aquesta anècdota em va passar al tren, el primer any que donava classes a la universitat de Cadis. Un company va demanar-me que l’ajudés a vigilar un examen d’un altre professor, d’estadística, que jo encara no coneixia, perquè hi havia molts alumnes. En l’examen, em vaig trobar amb un estudiant que estava “intercanviant” el seu mocador i les respostes amb una altra noia.
En terminar, els dos vam agafar el mateix tren. Jo més tard, amb pressa, no em vaig fixar que m’asseia amb elli tampoc d’altres coses. En aquells dies, no hi havia torn per passar. El bitllet es comprava al tren, de mans del revisor. Jo em vaig adonar que no tenia gaires diners justament al camí, així que estava passant una mala estona buscant-me a les butxaques, la bossa… llavors aquest noi va oferir pagar-me’l. Un altre dia ja li tornaria els diners.
Així va ser, un altre dia vam quedar i li vaig tornar els diners.
Amb el temps, hem estat grans amics. Per cert, ell no va aprovar l’examen. Avui és el seu aniversari, 18 d’octubre.

Dos dies a la setmana, agafo l’autobús urbà de Barcelona, la línia 36, per anar a recollir els meus néts a la guarderia.
No és rar el dia que, a mig trajecte, pugi un matrimoni amb dues criatures que mai marquen el bitllet, no en porten.
L’altre dia, a meitat del viatge, van pujar tres inspectors de la companyia per comprovar si el passatge duia el corresponent bitllet. A la parella en qüestió els va faltar temps per intentar baixar del bus, però el conductor no els va obrir les portes. Aleshores els van enxampar, no portaven documents d’identitat, però van treure uns papers, i…? No va passar res i van continuar el viatge com si res.
Voldria saber, on donen aquests papers i a qui?