Connectats a Sant Andreu

He llegit per primera vegada alguna cosa del Sr. Candel, -Las mevas escoles en concret- i m’ha agradat molt, potser no siguin les meves, però si són les de les moltes tardes amb els meus avis al poble, quan m’explicaven com era el col•legi en la seva època, aquella tan llunyana i dispar de la nostra .

M’ha fet recordar, els meus anys d’infància quan vaig aprendre a llegir i escriure amb “La Cartilla de Rubio”, una cosa molt similar al que Candel ens diu. M’ha fet recordar a la senyora Julia, una senyora molt gran, que ens portava amb mà de ferro a aquests petits de 5 anys que entraven per primera vegada a aquest lloc on aprendríem de tot i si no, era igual, havies d’anar si o si…

Sincerament, després d’aquests records, el llibre l’únic que m’ha ensenyat i he pogut constatar és que, des d’aquella època a aquesta, el que més ha canviat és l’entusiasme dels professors, – ara gairebé absent – i el cost de la educació, que crec no podrem arribar a pagar als nostres fills com segueixi així.

A estones, el llibre se m’ha fet pesat i pensava en deixar-ho apartat per uns dies, però també he pensat que si em va agradar al principi, no podia deixar al Sr. Candel tirat en aquest moment, per això, el recomano a la gent de la meva generació que potser hagi pogut tenir la sort de tenir uns avis que els expliquessin de viva veu les coses que ell ens explica o simplement que vulguin saber una mica més d’aquesta nostra nació abans del que és ara.

LES MEVES ESCOLES

El llibre m’ha resultat molt interessant, ja que relata com eren les escoles d’abans de la guerra civil i durant ella, que jo no coneixia. La manera d’ensenyar i com els professors es relacionaven amb els alumne. Una manera molt diferent a la d’ara.
Ara parlaré de les meves escoles. De la primera no recordo molta cosa, era massa petita. Es deia Timbaler del Bruc, el que recordo és que no m’agradava i un dia em vaig escapar corrent cap a casa.
Després vaig anar a l’acadèmia Don Felipe, els professors eren els seus fills. L’únic que en ve a la memòria era que en una classe hi havia 3 cursos junts i la professora es deia Conxita, no vaig aprendre molt. Curiosament quan jo ja estava casada amb un fill i el meu pare l’hi portava ha jugat a la Plaça Garrigó, és va trobar a Don Felipe i es van fer amics.
Als 9 anys em van apuntar a l’escola Mare de Déu del Roser Amilcar, al principi tots eren monges i després s’incorporarien professors externs. La primera monja que vaig tenir es deia Dolors, tenia un caràcter de mil dimonis i recordo que com no sabia estudiar perquè no m’havien ensenyat, un dia em va preguntar la lliçó, jo no la sàvia, llavors em va agafar i en va tirar contra els armaris que hi havia a la classe.
Hi Havia una altra monja Dominga, aquesta pegava a tothom i a classe explicava històries de terror, una de les que va explicar era d’una nena que havia sigut molt dolenta i que no anava a missa, un dia es va anar a dormir i ja no es va aixecar. Com podeu veure les monges de la meva època no eren molt bones.
Als últims anys quan estudiava Comerç i Auxiliar Administrativa, vaig tindre quasi un professor per assignatura.
Germana Encarnació turora del curs. La seva neboda la germana Paula advocada molt moderna i peculiar. Srta. Anna Maria la professora de religió que havia sigut monja i després de molts anys va penjar als hàbits i es va casar. Sr. Santaines era alemany i no ens agradava a ningú, era molt estrany, recordo que a la seva classe sempre feia sortir a la pissarra aquí portava l’uniform més curt per mirar-li les cames. Sr. Serrano ens donava història i geografia, un home molt educat. I per últim recordo al professor de comptabilitat, que era molt jove i nosaltres adolescents i al pobre l’hi fèiem passar malament fins i tot sortia plorant de classe.
I això, és el que recordo de les meves escoles.

Rosa Garcia.