Suficiència 1: els diàlegs
De vegades, quan expliquem alguna cosa es fa necessari transcriure algun diàleg o alguna conversa. Això es pot fer de dues maneres: amb estil directe o amb estil indirecte.
Segueix llegint…
L’estil directe és la manera de reproduir textualment allò que ha dit algú en una altra frase. Així, a “Demà no hi aniré”, va afirmar en Pere, la frase “demà no hi aniré” és d’estil directe. Es pot marcar entre cometes (si no són diàlegs gaire llargs, com en l’exemple anterior) i també es pot marcar amb guions:
–Demà no hi aniré- va afirmar en Pere.
L’estil indirecte és la manera, oposada a la de l’estil directe, de reproduir no literalment una frase d’algú dins un altre context transformant-la en oració subordinada, introduïda generalment per la conjunció que.
L’exemple d’estil directe El pare digué: “Vosaltres no cal que us quedeu; jo ja tornaré demà i em quedaré”, transformat en estil indirecte, resulta: El pare digué que ells no calia que es quedessin, que ell ja tornaria l’endemà i es quedaria.
Exemple d’ambdós estils
1) La tarda està caient. El Josep diu a la Mònica que agafi les claus del cotxe. La Mònica li contesta que ella no les té i que no sap on deuen ser. (estil indirecte)
2) La tarda està caient.
—Agafa les claus del cotxe!—diu el Josep a la Mònica.
—No les tinc i no sé on són!—va contestar la Mònica. (estil directe)
———————————————–
Un còmic és l’exemple d’estil directe més clar: a la bafarada hi ha la frase exacta que diu cada personatge. Aquest és el còmic buit que vam passar a classe:
I vosaltres heu fet aquests textos, primer en estil directe (amb intervencions d’un narrador) i després en estil indirecte:
Autora: Esther Autora: Marta
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.