• Els pantalons de Pantalone

    Els pantalons de Pantalone

    Us heu preguntat mai d’on ve tal o tal altra paraula? Prenguem, per exemple, el mot pantaló, que sol ser usat en plural. Aquest nom comú ens ve del francès pantalon, terme inspirat en el nom propi Pantalone, personatge de la Commedia dell’Arte italiana (s. XVI), devot de San Pantaleone, i que duia pantalons llargs a la veneciana. A banda d’aquest estil d’indumentària, Venècia es relaciona amb San Pantalone perquè aquest sant era i és objecte d’una gran devoció en aquella famosa i turística ciutat, on hi ha l’església de San Pantalon, que és la denominació del temple en venecià. Hem arribat al nom d’un sant: sant Pantaleó. I… tenen significat els noms propis? Doncs resulta que sí. Podem saber que, en el cas que ens ocupa, Pantaleó ve del grec Παντελεήμων, que es llegeix ‘Panteleímon’, i que significa ‘tot afecte / tot compassió’. I, encara més enllà, ¿podem traçar l’origen d’aquestes formes del grec clàssic? La resposta és sí, però entraríem en un terreny reservat a savis especialistes, difícil per a persones llegues en la matèria. Ens dirien que tenim dos formants, παν i ἐλεήμων; que el primer, que al diccionari etimològic del grec clàssic trobaríem a l’entrada πᾱς ‘tot/cada’, remetria al grec micènic de fa 4.000 anys i al tokhari, remota i extinta llengua indoeuropea, ens donarien hipòtesis etimològiques admissibles d’altres savis, i veuríem que dóna compostos amb un segon formant adoptant la forma παντ-; també veuríem que el segon formant, ἐλεήμων ‘que té pietat / pietós’, seria un derivat del verb denominatiu ἐλεζω ‘tenir pietat de’, dins de l’entrada ἐλἕος ‘pietat/compassió’, i que… no se’n sap l’etimologia… Ignoro si actualment hi ha hagut progressos al respecte, però un cop dit això, per ara, som al Sí, ja ho heu vist: som en el camp de l’etimologia, la disciplina que estudia l’origen dels mots, amb la seva evolució fonètica, morfològica i semàntica. Aquest terme també designa l’origen o filiació d’un mot. I quina és l’etimologia d’etimologia? El seu ètim és la forma llatina etymologia, que al seu torn prové del grec etymología, que significa ‘sentit veritable d’un mot’, i que es compon de étymos ‘veritable’ i lógos ‘mot’. Ara, compte amb les etimologies populars, en què es relacionen dues paraules amb certa similitud formal, però que no tenen identitat d’origen. Això de les etimologies populars es veu freqüentíssimament reflectit en els escuts de les nostres poblacions.

    sant pantaleó

    Quantes vegades no hem vist la ceba a l’escut de Sabadell; o les tres roses al de Roses? Tot i admetre sense reserves el dictamen heràldic d’Armand de Fluvià, que diu que és totalment correcte que als escuts passi això, cal saber que des del punt de vista filològic no és així. Perquè Sabadell ve del llatí Sabbatĕllum, diminutiu de Sabbātum, ‘dissabte’, que era nom de persona (hi ha moltíssims casos de noms antics de persona que han donat nom a poblacions i altres llocs); els noms dels dies de la setmana són a
    l’origen d’altres noms personals que han esdevingut cognoms, com Llunell, que ve de Lunae, que donà dilluns (dĭe Lunae), o Vendrell, que ve de Vĕnĕris, que donà divendres (dĭe Vĕnĕris). I Roses deriva del llatí Rhode, que al seu torn prové del grec ῤόδη, colònia dels rodis antics. De tota manera hem d’anar a pams, perquè els rodis estan en relació amb l’illa grega de Rodes, illa que deu el nom a una nimfa de la mitologia hel·lena anomenada Rhodé o Rhodos, nom propi que també va passar a designar la
    flor d’una conegudíssima planta arbustiva espinosa: la rosa. Per tant, Roses no deixa de tenir alguna connexió amb les flors de Sant Jordi, oi? En canvi, la llagosta del blasó del municipi dels llagostencs, que no llagostins, sí que té una correspondència amb l’etimologia del nom de la localitat, que deriva de locūsta, l’insecte ortòpter de les plagues divines; o les set cases del de Setcases, que s’adiuen amb l’origen nominal del poble: ‘set o moltes cases’.

    Però, tornant als nostres pantalons, i a sant Pantaleó, no s’ha esborrat del meu record el desembarcament a Kàniv (a la infeliç Ucraïna), a la riba dreta del Dnièper, l’estiu ultratòrrid ucraïnès i rus del 2010, on vam remuntar uns rostos marges arbrats per anar a visitar el turó de Taràs i la tomba i el memorial del príncep dels poetes ucraïnesos: Taràs Xevtxenko. Sense controlar gaire la tornada al nostre vaixell, vam anar a parar en una petita església on la gent de l’indret celebrava una mena de romiatge-aplec de sant Pantaleó. Al davant del temple de blancs murs, hi havia tot de guarniments, i els camperols tenien unes galledes d’una aigua que, si no recordo malament, era guaridora, car el sant en vida terrena havia sigut metge. Aquest sant gaudeix d’una gran devoció a l’est del nostre continent. Sant Pantaleó va guarir miraculosament un cec invocant damunt de l’home el nom de Jesús, la qual cosa va fer convertir el pare del sant al cristianisme. El nou cristià quan va morir va deixar una gran fortuna al fill, que, lluny del materialisme, la va repartir entre els pobres i va alliberar tots els esclaus que posseïa. L’actitud li va reportar una gran popularitat a Nicomèdia. Uns col·legues envejosos el van denunciar a l’emperador Dioclecià, que estava en plena persecució dels cristians. Dioclecià el va voler salvar intentant persuadir-lo perquè apostatés. Pantaleó, però, va confessar obertament la seva fe, i com a prova que Crist era el Déu vertader, va guarir un paralític. L’emperador, tanmateix, el va condemnar a mort al·legant que aquell miracle era en realitat una demostració de màgia. Segons l’hagiografia posterior, la carn del sant va ser cremada amb torxes, situació en la qual Crist es va aparèixer a tots com a Hermolau —l’home que havia fet tornar Pantaleó al si del cristianisme després d’un període de descreença— per enfortir i guarir el màrtir de les seves cremades, i en la qual acte seguit les torxes es van apagar. Després li van preparar una caldera amb plom fos. En el moment que el sant hi entrava, Jesús va tornar a aparèixer i es va ficar dins el metall fos amb ell, per la qual cosa el foc de sota el gran atuell es va extingir i el metall es va refredar. Llavors, van llençar al mar Pantaleó amb una gran pedra lligada al cos, que va surar. Com que tot el que havien fet no havia servit de res, el van llançar a les feres.

    Però les bèsties, manyagues, li van començar a fer festes i no van poder ser separades del sant fins que no les va haver beneïdes. Més tard, el van lligar a la roda; però les lligadures es van trencar, i la roda mateixa, també. Es va provar de decapitar-lo, però l’espasa es va doblegar i tots els botxins es van convertir. Pantaleó ―i aquí volia jo arribar― va implorar al Cel que aquells homes fossin perdonats, i per això , com us he explicat abans, aquest sant du per nom Panteleímon, que vol dir ‘tot amor / tot compassió’. No va ser fins que ell mateix ho va desitjar que va ser possible decapitar-lo, de resultes de la qual acció la sang va fluir juntament amb un líquid blanc lletós.

    El 1865, Michele Pantaleoni Giusti va desarrelar-se de la seva ciutat, Lucca, a la Toscana, Itàlia, i va emigrar a Barcelona. Els negocis li van anar molt bé i el 1866 va reclamar els seus dos germans a la nostra ciutat. Finalment, el 1873 van obrir la sastreria Modelo al capdamunt de la Rambla. Van ser quatre generacions de la família, les que van seguir els negocis de Miquel Pantaleoni. La famosa firma comercial Pantaleoni Hnos. (Hermanos). A moltes persones això de la Modelo no els deurà dir ja res. Uns Pantaleoni dedicats als pantalons! D’aquesta mena de cognoms se n’ha dit apropiònims; però crec que hi ha altres etiquetes per designar-los; i te’n trobes gairebé a cada moment; i a vegades la realitat supera l’artificialitat, en aquest cas.

     

    diccionari

    No voldria acabar sense donar alguna informació més sobre els avatars de la peça de roba dels dos camals en la nostra llengua. El venerable Joan Coromines, en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, ens diu que la primera vegada que es documenta el mot entre nosaltres és a Mataró, l’any 1810. Ens informa, a més a més, que hi va haver resistència popular a admetre’l: el 1851, l’olotí Pau Estorch, Lo Tamboriner del Fluvià, metge i escriptor, en uns versos populars, encara el rebutjava com a mot poc natural en lloc de calsas llargas (sic). Coromines també ens dóna dues formes argòtiques d’aquesta veu: pàntols i pàntils. I encara tenim les formes calça (generalment en plural) i calça llarga (i calça curta) com a sinònimes de pantalons. Ara, com diu l’expressió, només falta saber qui porta els pantalons a casa, el company o la companya?, l’home o la dona?, el pare o la mare?

    Xavier Pedregosa García

    Barcelona, maig de 2015

Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Delegació de Ciutat Vella

C/ Carabassa, 15
08002 Barcelona

Tel. 934127224
Fax 933428075

cvella@cpnl.cat

De dilluns a divendres de 9 a 14 h i dimarts també de 16 a 20 h


Comentaris recents


Entrades recents



Categories


Històric


Núvol d’etiquetes


Meta