Connectats a Sant Andreu

La inseguretat social

Fa 10 anys que vaig formar una família. Tinc dos fills. El meu marit és lingüista, treballa de professor a la Universitat de Barcelona i fa el torn de la tarda. A l ‘any 2010 al metro van intentar robar-li el mòbil. Vam tenir sort que la cosa va acabar només amb això.
Els meus fills encara són petits, però el risc que passi alguna cosa amb ells és molt alt.
Una pregunta està donant voltes al meu cap : “Té la meva família la protecció total davant dels riscos? Depèn la nostra seguretat de la nostra voluntat?”
Gairebé sempre la resposta és negativa.

La meva crítica social és la manipulació dels mitjans de comunicació i dels politics. En un exemplar del diari 20minuts del dia 8 de maig posava:
“Bellvitge tancarà 200 llits per estalviar costos i per “la baixada de la demanda””. Això no és cert perquè hi ha molta llista d’espera. Aquesta és la manera d’explicar que tenen els politics per justificar les maneres de governar i la corrupció. És el mateix el que passa amb Dolores de Cospedal i l’acomiadament en “diferit” de Luís Bárcenas. Cada vegada que l’oposició els recriminen alguna cosa, ells sempre diuen que és per com han deixat l’economia del país i no donen més respostes, i aixi és tot, i la gent s’ho creu.

L’atur
L’atur és el mal pitjor que hi ha després del càncer, de moment no té cura ni es veu cap sortida per arreglar-lo. El mal ja ve de temps enrere, ja que els governs fa mols anys que han deixat marxar totes, o almenys les més importants empreses tèxtils, que eren bona part de la indústria catalana, i donaven feina a milers de persones.
També cerc que aquesta crisi servirà perquè la gran majoria de gent toquin de peus a terra i no siguin tan primmirats a l´hora de buscar feina. A més, crec jo que tenen molta culpa els bancs i caixes per tenir l’ aixeta tan tancada, perquè si donessin algun crèdit s´obririen noves empreses. Els catalans sempre hem sigut molt emprenedors i d´idees no ens en falten.
Barcelona, 15 de maig de 2013
Lluís Ginebra

El conflicte de la llengua a Catalunya
Des de temps immemorials la llengua catalana ha estat un tema tremendament polèmic.
Jo també vaig fer la primària i el batxillerat en un col•legi en el qual gairebé tots els nens i professors eren castellans, és més, el director era d’Àvila, era del movimiento i parlar català estava molt mal vist. Ens feien cantar el “Cara al Sol” amb la mà aixecada i el “Con flores a Maria” al maig. Com anècdota puc dir que uns anys mes tard, al 1980, al meu marit el van arrestar i el van tancar al calabós de la caserna quan feia la “mili” per parlar català amb un company davant d’un caporal.
Aquesta obsessió, que durant anys ha intentat que el català s’eradiqués de la nostra terra, semblava que s’havia suavitzat a partir del moment en què Espanya va poder legalitzar partits polítics i Catalunya va poder revifar amb el tema de l‘idioma. Amb aquesta relaxació per part del govern central, i el programa de la normalització lingüística, s´ha avançat molt i ha estat una eina poderosa per integrar els nouvinguts (malgrat que hi ha gent que fa quaranta anys que és aquí i no parlen una paraula de català ni ho volen).
A despit de tots els esforços que s’han fet, la situació política general ha tornat l’odi dels polítics del Govern central i les autonomies espanyoles a tot el que és i representa Catalunya, les reivindicacions catalanes i es clar, l´idioma.
Al carrer, no hi ha cap tipus de problema entre la gent, parlem català i castellà sense fer-ne cap diferència, però tota la propaganda que es fa de Catalunya a fora de casa nostra ha creat aquest sentiment de rebuig.
No sé si és per riure de pur ridícul, o plorar pel que ens estan fen, arribant a l’extrem d’anomenar el dialecte que es parla a la Franja de Ponent com Lapao, sols per no dir-ne català.

La conflictivitat a les escoles i instituts
De conflictes n’hi ha hagut sempre. És cert, però en l’actualitat s’han accentuat notòriament. Per què?
Potser perquè hi ha creixents demandes socials, o sigui, inconcreció de metes. Potser també pel canvi del rol professional dels ensenyants. S’ha passat del conflicte a l’agressivitat.
Per una banda, com a principals conflictes tenim:
Petits incidents d’aula.
Campanes.
Agressivitat verbal i gestual.
Maltractament, destrossa d’instal•lacions i robatori de propietat privada.
Maltractaments físics.
Agressions sexuals o bé per motius ètnics, religiosos…..
Aquests incidents mai no es presenten aïllats.
Per altra banda, crec que aquest problema complex hauria d’ésser analitzat amb el que succeeix a la societat en la qual vivim.
Els docents, com a professionals que treballen de forma directa amb els alumnes, tenen unes responsabilitats fonamentals pel que fa a la solució d’aquesta qüestió. Doncs, s’hauria de considerar seriosament les condicions i els condicionants que afecten la feina del docents i, per tant, incentivar la VERTEBRACIÓ professional del professorat.
I finalment, l’acció de l’escola s’ha d’establir en sintonia amb la resta d’agents socials.

La llengua és un bé per a la vida i el futur d’un poble i aquest poble hauria de defensar-la perquè és un signe molt important per a la seva identitat.
El castellà té la trista història d`ofegar altres llengües, com han patit els pobles originaris de Llatinoamèrica.
Crec que el primer pas a fer és solucionar els prejudicis que es tenen amb el català, dues llengües poden cohabitar a la mateixa terra, però s’hauria d’entendre que el català no és un problema sinó una solució, i l’arrel identitària d’un poble.
“Podran arrencar totes les flors, però no podran aturar la primavera”.(Neruda).
Luis Alexis

Bon dia companys… El tema escollit amb els companys de taula és “el conflicte de la llengua”,
Em resulta molt difícil fer una exposició sobre el tema, ja que la meva opinió sempre crea conflicte amb les diverses persones amb les quals parlo…
Sóc de l’opinió que el respecte és la base de tot; penso que al carrer no hi ha tants problemes com els polítics ens volen fer veure. Així crec que estan creant una tensió innecessària que, afegida als problemes que ja tenim en la societat actual, no fa més que crear disputes.
En la meva opinió, el més important de tot són les persones. Tant se val si som d’aquí o som d’allà!, tots tenim la nostra identitat que es porta al cor, i el cor, que no entén de colors de pell, que no es fixa en la bellesa o menys bellesa d’una persona, no pot discriminar el més essencial de la vida com és l’existència humana.
Gràcies la professió a la qual em dedico parlo amb gent de tot el món, i perquè no tinc problemes per canviar d’idioma quan és necessari, no entenc el que està passant a nivell polític i que ens està afectant a tots; mai no discriminaré la meva llengua, però tampoc deixaré d’aprendre’n d’altres, perquè el que més estimo són les persones, sense limitacions de sexe, color de pell, o religió.
Salutacions.

L’Atur
“En nom de nostre Senyor ver Déus Jesucrist e de la seva beneita mare, Madona Santa Maria, e de tots los seus beneits Sants e Santes Amén.”
D’aquesta manera començava una crònica del segle XIV, que explicava les guerres i glòries dels exèrcits catalans durant la campanya de Sicília i Orient, amb les gestes dels Almogàvers.
La societat civil del segle XIV es regia per unes normes no tan diferents a les actuals i l’expansió imperialista a la recerca de rutes navals segures i nous mercats no difereixen de les aplicades el segle XXI. Viure a cobert, poder menjar, vestir-se i algun esplai eren les fites de qualitat de vida, gràcies a algun ofici o treball tant a una època com en a l’altra
En resum, la idea inicial és afirmar que la societat és un cos multiorgànic, amb complexes funcions que conformen el seu estat de salut, el segle XIV i al segle XXI.
En la pràctica mèdica habitual, imaginem el Sr Pere que desperta un mati de diumenge amb dolor intens al pit i sensació de malestar general, suor freda, ganes de vomitar i pal•lidesa extrema. La seva dona truca al servei d’urgències i per les dades aportades es posa en marxa el protocol d’infart de miocardi. Als vint minuts el malalt és diagnosticat i traslladat a una unitat hospitalària amb servei de revascularització coronària de guàrdia.
Un cop estabilitzat a la unitat coronària, i evidentment tractat el dolor amb morfina, es trasllada a hemodinàmica on se li practica una dilatació de l’artèria afectada. Sortosament el múscul cardíac té possibilitats de recuperació “Ad Integrum” i el pronòstic del malalt és optimista.
Un cop el sebyor Pere fora de perill, descobrim que pateix hipertensió no tractada, colesterol elevat, que no controlava, era una persona sedentària i fumava 40 cigarretes al dia. Decididament per fer prevenció d’un nou episodi el senyor Pere ha de fer un canvi substancial del seus hàbits de vida , si no és així tot el dispendi desenvolupat per a la seva recuperació haurà sigut inútil.
Pensareu: què punyetes relaciona l’atur amb aquesta història? Fàcil, l’atur és el mateix que el dolor al pit del senyor Pere, un simple signe d’una societat malalta que ha de modificar els seus hàbits de vida i el seu equilibri per poder resoldre les seves mancances.
Imaginem què li hauria passat al senyor Pere si tan sols se li administra un analgèsic per al dolor.
Ho veieu clar? Doncs hi ha molts politics que no, i cal fer un gran esforç perquè ho comprenguin. Els mals d’ una societat no s’arreglen amb una aspirina que calmi el dolor, es necessita una transformació a fons del teixit i dels òrgans del cos social.