Connectats a Sant Andreu

Nosaltres vam anar de viatge de Lluna de Mel amb un altre parella en cotxe i de camping.
Vam anar a diversos llocs i van tenir moltes anécdotes.
Vam anar…..
a Torremolinos i van sopar a una pizzeria italiana que es deia Mamma Mia i la pasta i les pizzes estaban boníssimas,
a Almeria van estar a Serón ,la terra dels pernils a uns assecaders dels cosins del meu marit i ens van emportar 3 pernils cap a casa.
a Granada vam visitar L´Alambra ,que era molt gran i amb molta história etc.
Pero el més anécdotic va ser a un camping a Marbella ; vam arribar a la nit,i una mica tard. La gent era molt simpatica,vam sopar i vam anar a dormir.
Al matí vam obrir la cremallera de la tenda de campaña i ens vam adonar que tothom estaba despullat ;
!! Era un camping nudista!!
Nosaltres no ems podian creure perqué a l´entrada no ens van dir res d´aixo .
Com nosaltres no ems despollavem , tota la gent del camping es va posar en fila i devant nostre com dient , que roba fora o fora del camping .
I vam decidir marxar ,com si tinguessim la cua entre las cames peró morts de riure i amb una experiencia inoblidable per explicar i riure sempre sobre aquet viatge.

Vaig ser un cap setmana de esquiada amb els de la meva classe quan tenia 17 anys, anàvem tots amb unes ganes d’aprendre més, ja que érem novells en aquest esport. Començem el matí molt bé lliscant per les pistes més senzilles i la veritat és que ho fèiem molt bé.
A mesura que anaven passant les hores un amic meu em convenç a mi i a altres més d’anar per les més difícils i a mesura que anàvem pujant pel telecadira anàvem pensant que potser no era bona idea. Total que quan arribem a dalt i vam veure la pista negra que havíem de baixar, vam dir que… ni de conya baixem per aqui!!!!!En fi que al final vam decidir baixar de cul portant els esquís i els pals en els braços.
Doncs va ser mala idea perquè vam començar a baixar tan ràpid que els esquís van acabar a la quinta força i nosaltres acabem rodant. Gràcies a Déu que no va passar res, però va ser una baixada plena de moments que ens espantem i riure molt perquè va ser un moment que compartim moltes coses els meus amics i jo i si no arriba a ser per això ara no els tindria encara en la meva vida ja que els segueixo veient i tot el seguim recordant.

en 2011 vaig anar de vacances a Peñiscola amb la meva dona i el meu fill Ens allotgem en una molt bonica casa amb piscina prop de la platja i un matí vam anar a la platja i le dona es va l’aigua jo em quede fora amb el meu fill i ens vam quedar tirats a la sorra quan de sobte ens cayo l’aigua a l’esquena va ser la meva dona havia agafat un peix més aviat gran, no entenc com ho fet però les mans tenia un peix molt gran i llavors vaig cuinar i la veritat no va ser dolent i com ella és cuinera va sortir molt rics, aquests van ser el millor passi de vacances i millor que amb la família

Unaanècdotaque ´l meu marit i jo mai oblidarem vaig passar durant les nostres vacances a Malàisia l’any passat.
Estàvem en una illa al nord del país gairebé a la frontera amb Tailàndia. Ens havien llogat un cotxe dièsel, tan petit que semblava de joguina, d´una marca local per uns dies i vam anar a investigar una zona plena de manglars, , camps d’arròs, salts d’aigua i que és famosa per una bonica platja: TanjungRhu, una de les platges més boniques de Malàisia.
És una platja gegant que, en el front, té una gran quantitat de petites illes al mig del mar, plena de vegetació i amb unes tranquil•les aigües.
Hi-havien milers de petxines de múltiples formes i colors á la sorra. Tot era tan bonic, que ens va portar més de dues hores voltar al cotxe, ignorants d’elque ens esperava a la tornada. ..
El meu marit vaig intentar obrir el cotxe amb el comandament .Res… Un, dos, tres, quatre mil vegades i res.
Ens vam adonar que ens havien deixat els llums encenses… Era la primera vegada que van conduir en un país on es circulava per l’esquerra i per aconseguir ser més visibles vam posar llums també de dia. I clar, se’ns havia oblidat apagar-les. La bateria se’ns havia esgotat en menys de dues hores!.
Després de la descàrrega d’adrenalina inicial, ens vam adonar que teníem un problema: platja molt solitària, 6 de la tarda (quan aquí el sol se’n va a les 7), la gent tornava a la casa seva i el tancament dels bars era imminent… L’escenari no vaig pintar res bé… fins quedosMalays que fins ara havíem passat per alt i que estaven jugant als escacs ens van venir a rescatar, amb la cara entre la diversió i la burla.Li van preguntar per un parell de pinces, però ningú tenia.
Van aparèixer de sobte dos amics més, i tots junts, ho vam intentar a la manera antiga, empenyent el cotxe per engegar-lo .Humitat del 80%. Com a mínim 30 graus. Suant moltíssim. Rient. Alguns nervis per si venia un cotxe frontalment mentre intentem engegar-lo.. Res. El cotxe estava mort. Ultima oportunitat. Havíem d’abusar, una vegada més, de la seva amabilitat, per trucar a la nostra empresa de lloguer ambelseu mòbil. Ens diuen que venen de seguida. Volem convidar-les a alguna cosaals nostres nous amics cosa per agrair-los la seva ajuda però no hi havia manera. -“TeriimaKasih, TerimaKasih!” “Sama-sama” – ens van respondre. I com van aparèixer, se’n van anar, cadascun a les seves tasques o a la casa seva.
Nostre “Avis” local ens va tenir 50 min esperant. Van arribar dues persones, que no ens van mirar a la cara, van canviar la bateria del seu cotxe pel nostre i tan sols va dir:-“Quaranta” i l’Oscar va dir:-“això no és inclòs en el preu del lloguer?” i ell va respondre:-“problema mecànic, el meu problema.” Els llums estan encesos i la bateria s’esgota, el seu problema. Pagueu quaranta”(RM que havíem de pagar). Viure per aprendre.

La tardor passada vaig fer un viatge a la montanya amb una amiga i dos gossos. Vam llogar una casa en mig d’un poble

per fer sortides pel camp.

Quam vam tornar a la casa vam tenir els peus mullats i la meva amiga va posar les sabatilles amunt del llar de foc. Una

estona després començem a veure molt fum. Anem a veure el llar de foc i les sabatilles estaven desfetes. Hi havia per tot

arreu goma de la sola de les sabatilles. Quina llástima de las Chirica !!!!!

La meva amiga va a agafar-les i també cau goma sobre el pijama, falta poc per cremar-se. I cada vegada més fum. Obrim la finestra

i també fum pel carrer.

Vam anar a comprar productes per la neteja, sabó, fregall, oli per donar-li esclat al llar de foc…

Tota la tarda netejant per deixar tot bé perque ja per els gossos no ens estimem molt.

Crec que l’home de la casa no es va donar compte perque encara envia correus electrònics a la nostra direcció. Així que

esperem tornar la tardor que ve.

ODISSEA A L’AEROPORT

El any passat vaig viatjar a Colòmbia a visitar els meus pares. Tot anava molt be fins que arribo l’hora de tornar cap a Barcelona. Vam ser 5 persones; la meva cunyada(menor d’edat), el meu marit , meus fills i jo.
Quan vam arribar al aeroport tot els familiars van plorar per la acomiadada i tot això, i per fi ens van acomiadar. Ja en el mostrador on revisaven els passaports i els permisos de sortida dels nens i tot això, ens van a dir que la meva cunyada no podia sortir del país perquè el permís de sortida estava malament . No sabíem que fer en aquell moment , el meu marit i jo hauríem de ser a Barcelona en dos dies, per tant hauríem de viatjar si o si, però tampoc la volíem deixar a Colòmbia . finalment vam trucar al seu pare per que decideix que feia mos i ens va dir que ella es quedarà amb una tieta fins que arribarà el permís des de Barcelona.
Be… nosaltres van perdre el vol i vam haver de tornar a casa de la meva mare fins a l’endemà i pitjor encara! Sol n’hi havia vols con escala en mes de 3 ciutats puffff… Doncs res, una altre vegada acomiadar-se, plorar, etc.
Per fi cap a Barcelona !!! un moment… has sentit això? … silenci… “ senyors passatgers aquest vol sofreix un retràs de 45 minuts pot ser que tingui conseqüències en las seves connexions quan arriben a l’aeroport de Barajas preguem disculpin les molèsties”
Que? Noooo!!!! Irremediablement sabia que la meva odissea no havia acabat allí.

VIATGE A MARSELLA

En el any 2010 hem anat a Marsella per passar-hi la Setmana Santa.Feia uns dies esplendids.Hem anat en cotxa i el viatge ha durat cinc hores.Quan hem arribat ja era migdia.Hem dinat en un restaurant petit que estava en uns pasos de platja.La platja que hem vist no semblava a les platjes de Barcelona.Hi havien moltes roques i pedres.Després hem anat a la casa del meu cosí.A la tarda tots junts hem anat a l’esglesia que es deia Notre Dame de Garde.Aquesta esglesia estava damunt d’una muntanya coa el Tibidabo.Desde alli es veia tota la ciutat,es veian edificios antics amb els terrats vermells.Es veia el port amb diferentsvaixells,es veian illes petites.Amb uns prismatics hem observat el castell If que estava en una illa.Es podria visitar el castell anant-hi amb un vaixell,pero com jo tinc por d’aigua hem decidit fer altre cosa.El dia seguent hem anat a un parc molt gran.Alla vam trobar un monument tipic del nostre pais que es diu Pedra-Creu.El meu cosi ens va explicar que aquest monument ha posat la diàspora armenia de Marsella.Me ha agradat molt i era agradable veure el simbol de nostre pais enun lloc tant lluny.
Despres hem passejat per la ciutat i per la platja.Hem celebrat la Pasqua amb la familia del meu cosí.
Hem tornat a casa molt contents i descansats.

L’ estiu passat vam anar amb la meva xicota de vacances al nord d’Espanya; vàrem fer ruta per allà. Vam agafar un avió cap a Santiago de Compostela i vam llogar un cotxe que el vam recollir allà. A mi m’agrada molt conduir i els cotxes. Havíem llogat un Peugeot 207, que estava bé però quan vam arribar a l’aeroport i ens vam presentar a les oficines de l’empresa de lloguer la noia, després de preguntar-nos, si sabíem conduir cotxes automàtics perquè era l’únic que quedava com el que havíem llogat, al dir-li que no, ens va tenir que donar un altre que sigui manual, a més a més, ho havíem demanat així. Després de fer els tràmits corresponents ens va donar las claus. Havíem de baixar al pàrquing i ja baixant la meva xicota em va preguntar: “quin cotxe ens han donat? “, i jo que no ho sabia vaig mirar el clauer i per sorpresa nostra vam descobrir que era un Volvo. La meva xicota em va preguntar “i això es millor?”, i jo rient-me li vaig dir que si. Encara que no sabíem el model, quan vam arribar al cotxe , era preciós i molt millor que el que tocava. Així que des de Santiago fins a Barcelona, passant per Astúries, Cantabria, País Basc i Navarra vam fer una ruta inoblidable amb un confort inesperat!