Arxiu de la categoria ‘Origen de les paraules’

  • Mireu com balla!

    És un ou, oi? És dur o cru? L’han buidat? I si cau? Però quin fart de ballar! No sabem ben bé si simbolitza la fertilitat o el cos de Crist, ni qui va començar aquesta tradició. Però no podem deixar de mirar-lo. Ens hipnotitza. Potser per les flors, els colors i totes aquelles olors que l’envolten, per les cireres, pel raig d’aigua que puja i baixa. Quin bé de déu! L’ou com balla ens captiva cada any per Corpus. A Badalona, des de fa uns anys, dansa a la font del pati de la rectoria de Santa Maria. És una altra festa d’origen religiós que de mica en mica s’ha secularitzat. Els gegants, que també van començar a sortir per Corpus, ara són una de les manifestacions més populars de les festes majors (paganes)!

    Sent una festa tan consolidada, podríem escriure-la com si fos una sola paraula, oucomballa. O, si més no, amb guionets (les tres paraules juntes costen de llegir…): ou-com-balla. Ni el diccionari normatiu ni la nova Ortografia de l’IEC recullen aquest cas. Però altres expressions ens poden donar pistes de com escriure’l. El més habitual és aglutinar els compostos que, un cop junts, tenen un significat diferent del de la simple suma dels seus components, com ara panxacontent o allioli (que no té per què està fet només d’all i oli). També tenim clar que no és el mateix tenir mal de cap que un maldecap… Seria el cas de l’ou com balla? 

    La prova del cotó fluix és passar-ho al plural. Si canvien tots els elements o només el de l’esquerra, és que el concepte no té prou entitat per escriure’s junt o amb guionets. Vegem, per exemple, paga i senyal i pagues i senyals, o alto el foc i altos el foc. I, en canvi, coliflor i coliflors, o estira-i-arronsa i estira-i-arronses. Així doncs, si hi ha més d’un ou com balla què? Els ous com ballen? Mmmm. Potser hauran de passar uns segles més per fixar-ne la forma. 

     

    Si teniu dubtes sobre paraules compostes i guionets, feu clic aquí:  

    Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans 
    Optimot: guionet 

     

    I aquí hi trobareu més detalls de la tradició de l’ou com balla: 

    Museu de Badalona: la diada de Corpus 

    Ajuntament de Barcelona: d’on prové l’ou com balla? 

    Festes.org: l’Ou com Balla 

     

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Que ningú s’ofengui, sisplau!

    Diuen que una de les coses que demostren que una llengua està normalitzada és que els parlants poden llegir i veure revistes pornogràfiques, renegar, insultar, dir paraulotes, etc., en aquesta llengua. Tot i que encara no tenim revistes porno, sí que insultem i diem renecs (i molts!) en català.

    Doncs vinga. Reneguem i diguem paraulotes en català!

    Una paraula que diem quan ens enfadem és joder. Però és un mot castellà. Algunes formes que usem per substituir-lo serien hòstia, coi o cony. Hòstia, tot i així, surt en una multitud de formes que no impliquen cap renec, com ara fotre’s una hòstia, cagant hòsties, ser l’hòstia, etc. Com a molt són expressions que es consideren vulgars. Però tornant al renec i a l’insult, també la podem acompanyar d’altres mots que denotarien més o menys contundència o enuig: ser una mitja hòstia (ser un xitxarel·lo), em cago en l’hòstia [consagrada o no], hòstia puta. Fins i tot els habitants de la Barceloneta diuen “Som de l’Hòstia!”.

    El verb fotre també seria un sinònim de joder. Tret de l’expressió Fotre!, acompanyem aquest verb amb altres mots, com ara a l’expressió Està ben fotut, Que es foti… A més d’aquest significat, en té molts altres: pot voler dir robar (M’han fotut la cartera!); marxar o fer fora algú (Fot/o el camp!); molestar o enganyar (M’han ben fotut); etzibar (Em va fotre una empenta); posar-se alguna cosa o vestir-se (Ja t’has tornat a fotre aquells sabatots!); riure’s d’algú (Sempre es foten d’aquell pobre diable), etc.

    I per als que feu servir expressions en castellà quan useu un llenguatge col·loquial o vulgar, us oferim algunes propostes més perquè us decidiu a canviar de llengua (atreviu-vos-hi!):

    ¡No me jodas!: No em toquis els ous; No fotis!

    Te vas a enterar [si te cojo]: Ja et fotré [si t’arreplego, si t’enxampo]!

    ¡No te jode!: No et fot!
    ¡No jodas!: No fotis!

    ¡Jódete!, ¡Que te den morcilla!: Fes-te fotre!
    ¡Que se joda!:  Que es faci fotre!

    ¡Tanto me da!: Tant se me’n fot!  (per mostrar passotisme)

    ¡¿Qué coño haces?! Què fots?!

    I fins aquí hem arribat per avui. No ho fotem més llarg.

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Un carro carregat de rocs per la carretera del Garraf

    Els embarbussaments (tongue-twister en anglès, virelangue en francès, trabalenguas en castellà) són jocs de paraules que juguen amb la dificultat de pronunciar certs mots o frases basant-se en la similitud dels sons que contenen. De fet, no és el so el que costa de pronunciar, sinó la combinació de sons, sobretot si volem dir-los de pressa, cosa que crea un efecte còmic. Com més ràpid els recitem, es formen alguns sons estranys i barreges de paraules que fan més divertit el resultat.

    La paraula embarbussament ve del verb balbucejar, és a dir, parlar de forma poc clara, amb una pronunciació vacil·lant. Els embarbussaments també han estat anomenats empatolls, embarassallengües, entrebancs, entrebancallengües, travallengües o queques (al Rosselló). Els especialistes els anomenen d’una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: “fórmules ortofòniques”, en diuen.

    Els jocs de paraules són un recurs de la nostra llengua per aprendre nous mots i significats de paraules que potser encara no coneixes i són una molt bona eina per aprendre a pronunciar bé un idioma i guanyar desimboltura.

    El català és ric en jocs de llengua, i d’embarbussaments (la mateixa paraula ja costa de pronunciar!) n’hi ha per donar i per vendre. Si us en demanéssin un en català, segurament diríeu el de “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat…”.

    Us en deixem uns quants més perquè aneu practicant i pugueu sorprendre les vostres amistats amb els vostres dots lingüístics:

    • Plou poc, però pel poc que plou, prou que plou.
    • Duc pa sec al sac, m’assec on soc i el suco amb suc.
    • Codonys collia, la tia Maria, de genollons. Collia codonys de genollons.
    • Un plat pla blanc, ple de pebre negre n’era. Un plat blanc pla, ple de pebre negre està.
    • Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camacurts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haurien sigut xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.

     

    Si voleu saber-ne més us deixem un vídeo del gran verbívor Màrius Serra, de ben jove, parlant sobre embarbussaments amb Mari Pau Huguet, i un altre del programa “Trau la llengua”, de la televisió pública valenciana, en què Pep Gimeno, el Botifarra, ens ensenya un embarbussament ben enredat.

    Màrius Serra al programa “Connexions”.

    https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/botifarra-repta-l-embarbussament-valencia-enredrat_1_1456224.html

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Ves per on!

    Imatge publicada a Cugat.cat

    En llenguatge col·loquial, i per què no, també en estàndard, fem servir, com si fossin sentències, frases fetes i refranys, una de les riqueses que tenen la majoria de llengües. Són expressions que hem d’entendre amb un sentit figurat,  les quals transmeten opinió, una saviesa que es basa en l’experiència viscuda. 

    Reflecteixen la manera de fer o de pensar d’una cultura. Consegüentment, força d’aquestes dites populars catalanes tenen una correspondència castellana, no en va és una llengua -i una cultura- que ha conviscut amb nosaltres de fa segles, i encara hi conviu. Per exemple, podem trobar frases com ara a ningú li amarga un dolç; el que no mata, engreixa, o al pa, pa i al vi, vi, que són formes que en castellà també es fan servir i semblen traduïdes literalment. I no sols això passa amb el castellà, sinó que també podem trobar formes homòlogues en anglès o francès com ara qui no arrisca no pisca; nothing ventured, nothing gained, o qui ne risque rien n’a rien. I aquest altre cas, amb formes paral·leles en italià o en portuguès: com més serem més riurem; più siamo meglio è, i quanto mais, melhor. 

    Si ens fixem en l’origen, les frases fetes ens permeten fer un recorregut per la història. Comencem pels romans, cultura de la qual ens arriba tenir fums: les famílies riques tenien moltes estàtues que s’omplien de fum al cap dels anys. De l’època medieval tenim fer dissabte: arran de la persecució dels jueus, aquests netejaven la casa el dissabte, dia sagrat per al judaisme, per tal de fer veure que no eren practicants d’aquesta religió. Passem a l’època moderna i anem a can Felip en record de la derrota davant del Borbó Felip V i a la repressió posterior. Del segle XIX ens arriba vendre duros a quatre pessetes, una expressió de Santiago Rusiñol, el qual va posar una parada on venia duros a 4 pessetes (paradoxalment, ningú li’n va comprar cap!). I arribem al segle XX amb l’expressió ser més conegut que la Monyos, una pobra dona que es va fer famosa perquè sempre voltava pel barri Xino de Barcelona. Difícilment trobarem frases que s’hagin creat al nostre segle XXI, de fet encara no hem tingut temps. 

    Us animem a fer-nos arribar alguna expressió nova que feu servir o que hagueu sentit… 

    I com que qui canta, els seus mals espanta, us deixem una cançó de La Trinca. 

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Per llepar-se’n els dits!

    A casa nostra -diuen- no és pas un lloc on es menja malament, i no em refereixo especialment a la qualitat o estrelles dels restaurants, que també n’hi ha.

    Parlo, en general, de com ens agrada menjar, tant si som golafres (ens agrada menjar molt) o llepafils (molt primmirats en allò que mengem). Per cada festa que celebrem, tenim una menja: tortell de Reis, coca de Sant Joan, bunyols de Quaresma, crema de Sant Josep, la mona de Pasqua, panellets per Tots Sants… I això només parlant de postres (sí, en femení i plural, sobretot!). I en tindríem més, com ara torradetes o croquetes de Santa Teresa, postres de músic o grana de capellà, braç de gitano i pastes diverses (ensaïmades, magdalenes, croissants…). Fixeu-vos que en altres llengües, la paraula pasta no existeix amb aquest significat que li donem nosaltres (“Per esmorzar menjo una pasta.”) Ah! I no us escandalitzeu si algú us diu que li agrada molt la pasta fullada, que no deixa de ser el que en castellà en diuen hojaldre, o pasta de full (què us pensàveu, eh!?).

    També tenim pastissos o dolços típics de zones concretes com ara els borregos de Cardedeu o el pa de pessic de Vic (penseu que bizcocho és castellà).

    I arribem al xuixo, un dolç de forma més o menys cilíndrica farcit de crema, fregit i recobert amb sucre, que a Badalona anomenem tornemi. Tot i que aquesta paraula no la trobareu al diccionari, si veniu a Badalona, demaneu-ne un. També diem micaco per referir-nos a la nespra, que com que és un mot femení el farem acabar amb –a. I aquest mot badaloní sí que té una entrada al DIEC. A més, aprofitant que són les Festes de Maig, podeu venir a tastar (el menjar el tastem per veure si ens agrada, no el provem) la coca de Sant Anastasi, un nou dolç que, acompanyat amb xocolata, mengem per berenar (no el berenem) el dia del sant.

    Després de tantes postres de què hem parlat (i de les que no ho hem fet) sembla, doncs, que sí, que els catalans som gormands (i les catalanes, gormandes). Ens agrada el bon menjar.

     

    Si voleu conèixer més dolços o pastissos catalans, feu clic en aquests enllaços.

    https://condislife.com/ca/2021/10/14/postres-catalans/

    https://www.cuina.cat/actualitat/tendencies/9-dolcos-tradicionals-de-catalunya-que-has-de-tastar_200477_102.html

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • “Digues que m’estimes…

    …encara que sigui mentida”, ens deia Montserrat Roig. I és que, qui no vol sentir-se estimat i estimar? Moltes cultures -per no dir totes- tenen un dia dedicat als amants, a les parelles, a l’amor, en definitiva. A Catalunya tenim el nostre, Sant Jordi, que s’enamorà d’una princesa i la salvà del drac; i la sang que va sortir-ne es va convertir en una rosa… 

    També hem creat el llenguatge per dir, per dir-nos, paraules d’amor. I ens fem petons (no els donem!) o besades. També ens fem un bes (una altra manera de dir petó) i abraçades. I és que abraçar–se, besar o petonejar és de les coses més antigues i universals que fem les persones. També ens amanyaguem, és a dir, ens fem amanyacs o ens fem amoretes per demostrar el nostre enamorament (oi que coneixeu l’expressió “Qui tira pedretes, tira amoretes”?).  

    I si volem flirtar o flirtejar (formes ja catalanes que venen de l’anglès flirt, galantejar), és a dir, tenir una relació amorosa més curta i superficial, és habitual tirar-se floretes (en castellà piropo, compliment i galanterie en francès o complimento en italià). 

    Festejar -que ve de l’expressió fer festes a algú amb la intenció de tenir-hi relacions- també és fer carícies, moixaines, manyagueries o carantoines. Curiosament, abans, en algunes cases hi havia festejadors, que eren uns pedrissos situats a la part interior, a banda i banda d’una finestra, per seure-hi, conversar, coquetejar… i el que us vulgueu imaginar! 

    Quan ens hem encaterinat d’algú (o amb algú), li diem paraules dolces, amoroses, melindroses: estimat meu o estimada meva, amor meu, nino o nina… Si és que li diem carinyo, li estem dient un castellanisme (igual que si diem “El roce hace el cariño”, que en català seria “L’amor és fer-se” o -per què no- “La fricció desperta passió”). 

    Però dissortadament, a vegades l’amor se’n va. I l’enyorem (amb -e). Aleshores, per consolar-nos (o no!) llegim poemes i escoltem cançons que ens ajuden que l’enyor no sigui tan enutjós. 

     

    Us deixem amb un seguit d’enllaços que us portaran a diversos poemes i cançons d’amor. Gaudiu-ne! 

    https://ja.cat/G2JsA poemes traduïts al català 

    https://www.naciodigital.cat/noticia/178158/10-poemes-amor-aquest-sant-jordi  

    https://www.youtube.com/watch?v=c8e5jDw_KXM  T’estimo, Llach 

    https://ja.cat/r4cRY  Paraules d’amor, Serrat 

    https://www.youtube.com/watch?v=5qsG5uHAI3E  Els vells amants, Serrat 

    https://www.totnuvis.net/blog/les-millors-cancons-damor-en-catala-teu-casament/       

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: ‘Vet aquit’, que la gramàtica no ens tregui la son!

    Els parlants del català sovint ens preocupem per saber si parlem correctament, si aquesta paraula es diu així o aixà, si és un castellanisme o no… Per acabar-ho d’adobar, fins i tot hi ha qui ens corregeix quan escrivim a les xarxes…

    Això pot ser positiu (ens interessa la nostra llengua i volem usar-la correctament), però també pot tenir conseqüències negatives: acabem pensant que és massa difícil o eliminem expressions perquè creiem que no són bones. Potser els nostres avis i àvies, sense saber de lletra, parlaven una llengua més genuïna que no pas nosaltres. I no em refereixo a l’ús de castellanismes o anglicismes. Dic parlaven, amb la família, els veïns, les companyes de la fàbrica…, d’una manera espontània, un tret que caracteritza la llengua oral, alhora que enraonaven, creaven formes diferents de les que accepta la gramàtica. Es pot dir que aquestes formes ens les hem reprimit perquè pensem que no són adequades. Qui no recorda haver dit o sentit “aiga” i “dugues”? Qui no ha sentit dir “al col·lègit li han donat un prèmit” o “als biciclistes els fa mal el jonoll”?, “vagila que s’han etivocat”?, “sortirem de voleiu i anirem al carrer de Marc i al teiatru”?, “avui de tall hem menjat llomillo”?… Vet aquit!

    Són formes espontànies, orals, que correspondrien a un llenguatge col·loquial, fins i tot vulgar… Tanmateix, cal que ens les corregim si les utilitzem en aquest registre i aquest canal? Hem de diferenciar el català estàndard del col·loquial (per cert, aquest últim molt més ric!) i el canal escrit de l’oral. No les han d’usar els locutors quan estan treballant, per exemple, ni seria bo que les féssim servir qualsevol de nosaltres per escrit. Però en converses informals, tirem pel dret! No ens amoïnem tant per com parlem i fem-ho. Creem formes noves i enriquim la llengua. No ens deixem portar per un excés de normativització i desempalleguem-nos de prejudicis de correctors. Xalem xerrant!

    Si voleu conèixer més opinions sobre aquest tema, podeu clicar en aquest enllaç.

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Bocí de Nadal

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: el toc de queda i el seny del lladre

    Havíeu sentit l’expressió ‘seny del lladre’? Doncs és la forma genuïna i més antiga de dir ‘toc de queda’ en català. Antigament, els tocs de campana anunciaven diverses coses a la població. En aquest cas, ‘seny’ (de ‘senyal’) seria el toc, a partir del qual, qui no fos a casa se’l consideraria un lladre, i se’l tractaria com a tal. Solia ser l’últim toc o ‘seny’ que feien les campanes al llarg del dia.
    Però antigament, actualment sí que dir “toc de queda” és correcte.

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Estratègies per a un ús no sexista del llenguatge

    Amb motiu del 8 de març, el Dia de la Dona i el Dia de la Dona Treballadora, aquest any tornarem a fer el bocí sobre llenguatge no sexista. Si voleu refrescar la memòria, podeu buscar el mes de març a l’històric i així consultar altres bocins del mateix tema. En altres ocasions hem parlat de què és l’ús no sexista del llenguatge i avui donarem algunes estratègies exemplificades. 

    I és que haurem de buscar alternatives per no utilitzar només el gènere gramatical masculí com a genèric que faci referència a homes i dones. Per a això, parlem de recursos de visibilitat que consisteixen, simplement, a visibilitzar, és a dir, explicitar i utilitzar el femení per incloure-hi les dones.

    Com? Usant les formes dobles, ja siguin senceres o abreujades. 

    Per exemple, podem dir o publicar que ‘Cal cobrir una vacant de tècnic o tècnica de prevenció’. 

    En la mateixa línia, en textos breus i esquemàtics ​com impresos, notes, taules o gràfics podem usar les formes dobles amb barra inclinada: ‘​El funcionari/ària afectat’ (fixeu-vos en l’exemple, perquè ho apliquem al nom i no als articles i adjectius que l’acompanyen). 

    ​I recordeu que si la societat canvia, també ho ha de fer la nostra manera d’expressar-nos. Si canviem la llengua canviem el món. 🙂 

     

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

>> << Entrades anteriors

    Segueix-nos a:

    InstagramFacebookTwitter

    Categories


    Inscripcions desembre 2023. Clica per a més informació!


    Núvol d’etiquetes

    8 de març abreviacions accents diacrítics accentuació aplicacions apujar apunt de llengua badalona bocí de llengua concursos consulta cultura diccionari diccionaris dictat dies de la setmana esport expressions festes frases fetes futbol gramàtica IEC jocs lectures lèxic mòbil Nadal nova gramàtica 2016 onomatopeies optimot origen de les paraules ortografia perquè per què plural pronoms febles pujar pàgines web recursos sant Jordi tecnologia termcat verbs vocabulari

    Comentaris recents

    • Laia: A l’escola dic molt “no apretis tant fort” quan els nens i nenes escriuen, com ho hauria de...
    • Teresa Fernàndez: Hola, Anna! Hi ha adjectius que tenen flexió de nombre i de gènere, i d’altres que només la...
    • Anna Pell: I marrona es pot dir? A l’habitació hi ha una cortina marrona. Entenc que sí, per allò que és com...
    • Jordi: Bixumets s’utilitza amb el verb, “fer bixumets” quan algú o algun fet aliè, una ridiculesa, provoca vergonya a...
    • Laura: Que bé! No sabia raonar la diferència. Gràcies.

    Enllaços


    Històric