• Bruixa, més que bruixa!

    Heu sentit alguna vegada insultar una dona dient-li bruixa? Oi que sí?

    Doncs bé, el passat dia 26 de febrer, el Parlament reconeixia les dones acusades de bruixeria com a “víctimes d’una persecució misògina”. La intenció era reparar la memòria històrica de les dones injustament condemnades, executades i reprimides al llarg de la història per bruixeria.

    I aprofitant aquest fet i que som (no estem) al mes en què se celebra el 8M, Dia Internacional de la Dona (amb totes tres inicials en majúscula, i 8M sense guionet) aprofitem per fixar-nos, especialment, en el lèxic d’aquests camps semàntics. Però no us penseu que parlarem d’escombres i barrets…

    En aquests dos paràgrafs anteriors, ja ens podem fixar en algunes paraules: bruixa i bruixeria (que escrivim amb una -i davant de la -x). També tenim bruixots, justament una de les poques formes masculines que deriven d’un femení. Potser és perquè a Catalunya la major part de persones cremades per bruixeria van ser dones?

    Realment es van produir actes misògins i feminicidis, com en diem ara. En una societat patriarcal com la d’aleshores, les dones vídues (o viudes), solteres o estrangeres (amb -s, com a estranyes, que és com se solien veure la majoria de persones migrants) quedaven indefenses, desemparades (amb -e com a Empar); eren vulnerables.

    Després d’alguna desgràcia (inundacions, epidèmies, etc.), s’iniciava una caça o cacera de bruixes, ja que es considerava que era culpa d’aquestes dones perquè havien fet un pacte amb el maligne (el diable). Els mal anomenats judicis a què les sotmetien es basaven en deduccions i testimoniatges falsos dels propis veïns (fixeu-vos que l’adjectiu que va darrere de dues paraules de gènere diferent fa la concordança en masculí com falsos). Una simple baralla veïnal (amb dièresi) amb renecs, insults i malediccions era suficient per inculpar-les de crims imaginaris. No hi havia proves (no ens deixem la forma hi d’aquest verb!), només l’autoinculpació de la mateixa bruixa que signava després de ser brutalment torturada. I la condemna per fetillera era cremar-la a la foguera.

    Se les considerava metzineres (que enverinaven), però de fet eren persones que coneixien molt bé els beneficis de les herbes. Habitualment eren remeieres, llevadores o curanderes que assistien, justament, els seus veïns per guarir-los d’algun mal.

    I diuen que això passava a Catalunya entre els segles XV i XVII…

    Si voleu més informació sobre el tema de la bruixeria a Catalunya podeu seguir aquest enllaç.

     

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • És correcte “valla”?

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes

    Les festes de Carnaval solen ensopegar-se pel febrer, en ple hivern i amb un fred que pela! Però això no fa que la gent es quedi a casa seva, al costat de l’estufeta o el radiador.   

    El Carnaval és una celebració que té molta tradició a casa nostra. Imagineu que ja els romans celebraven unes festes, les Saturnalia, en què es permetien els jocs d’atzar i invertir l’ordre social (els esclaus feien de senyors i fins i tot podien seure a taula). És clar, però, que d’aleshores ençà les coses han anat canviant…  

    Des de ja fa una bona colla d’anys, el Carnestoltes se celebra uns dies abans que comenci la Quaresma, durant la qual sembla que no es pot menjar carn ni tenir segons quins tipus de relació (ja m’enteneu, oi?). Per aquest motiu la gent aprofita els dies anteriors per esbarriar-se, com deien les nostres àvies.  

    La festa (que tant en podem dir Carnaval o Carnestoltes, amb majúscula) comença amb l’arribo, com es diu tradicionalment (un mot que, per cert, no trobareu al diccionari perquè en català correcte és arribada), del rei Carnestoltes, que serà qui manarà després de llegir el seu pregó.   

    La gent surt amb màscares i tot tipus de disfresses per anar a balls, a festes o a la rua. Als carrers hi regnarà el batibull, el desgavell, la gatzara, la grescaI tot això que s’havia iniciat el Dijous Gras o Llarder (sí, sí, el dia de la truita, de la botifarra d’ou, dels llardons, amb coca o sense, etc.), acaba el Dimecres de Cendra, el dia de l’enterrament de la sardina (tot fa pensar que aquesta expressió també té connotacions sexuals… Què en penseu?) També és el dia que es crema el ninot que representa el rei Carnestoltes. I arribada la Quaresma, ve el dejuni: els bunyols, el bacallà i les arengades que no vam enterrar. 

    Fixeu-vos que passem de menjar coses més aviat greixoses i a base d’ous (no en va és l’època que més ponen les gallines) a menjar peix, un producte no gaire valorat a l’època en què l’Església va establir els hàbits i els períodes religiosos que regeixen el calendari cristià.  

    De fet, es van cristianitzar unes festes, uns carnavals (ara en minúscula perquè és en plural) que estaven molt arrelats i que duraven molts més dies i setmanes, tal com diu el refrany que hem posat per títol. De set setmanes vam passar a set dies, què hi vols fer!  

    Finalment, us recomanem que escolteu aquesta peça musical de Camille Saint-Saëns, el Carnaval dels animals. No us la perdeu! 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • De jocs lingüístics i diccionaris

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: ‘Vet aquit’, que la gramàtica no ens tregui la son!

    Els parlants del català sovint ens preocupem per saber si parlem correctament, si aquesta paraula es diu així o aixà, si és un castellanisme o no… Per acabar-ho d’adobar, fins i tot hi ha qui ens corregeix quan escrivim a les xarxes…

    Això pot ser positiu (ens interessa la nostra llengua i volem usar-la correctament), però també pot tenir conseqüències negatives: acabem pensant que és massa difícil o eliminem expressions perquè creiem que no són bones. Potser els nostres avis i àvies, sense saber de lletra, parlaven una llengua més genuïna que no pas nosaltres. I no em refereixo a l’ús de castellanismes o anglicismes. Dic parlaven, amb la família, els veïns, les companyes de la fàbrica…, d’una manera espontània, un tret que caracteritza la llengua oral, alhora que enraonaven, creaven formes diferents de les que accepta la gramàtica. Es pot dir que aquestes formes ens les hem reprimit perquè pensem que no són adequades. Qui no recorda haver dit o sentit “aiga” i “dugues”? Qui no ha sentit dir “al col·lègit li han donat un prèmit” o “als biciclistes els fa mal el jonoll”?, “vagila que s’han etivocat”?, “sortirem de voleiu i anirem al carrer de Marc i al teiatru”?, “avui de tall hem menjat llomillo”?… Vet aquit!

    Són formes espontànies, orals, que correspondrien a un llenguatge col·loquial, fins i tot vulgar… Tanmateix, cal que ens les corregim si les utilitzem en aquest registre i aquest canal? Hem de diferenciar el català estàndard del col·loquial (per cert, aquest últim molt més ric!) i el canal escrit de l’oral. No les han d’usar els locutors quan estan treballant, per exemple, ni seria bo que les féssim servir qualsevol de nosaltres per escrit. Però en converses informals, tirem pel dret! No ens amoïnem tant per com parlem i fem-ho. Creem formes noves i enriquim la llengua. No ens deixem portar per un excés de normativització i desempalleguem-nos de prejudicis de correctors. Xalem xerrant!

    Si voleu conèixer més opinions sobre aquest tema, podeu clicar en aquest enllaç.

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Sobre jocs i joguines

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: Que no ens pengin la llufa!

    Aquest mes us proposem fer una mica de poti-poti de tradicions i dites del desembre, algunes de relacionades amb el cicle religiós nadalenc i d’altres de més paganes.  

    Comencem per un dels costums més arrelats a casa nostra: la celebració, el dia 13, de santa Llúcia, patrona –diuen– dels cecs, els sastres i les modistes. Hi havia la tradició que les modistes, ben mudades, anaven a passejar per celebrar-ho (i a buscar xicot, diuen!) o feien una berenada. I al segle XIX i a començaments del XX, com que les nenes anaven a “aprendre costura”, també feien festa i anaven per la població cantant i recitant els goigs de la santa. Se les anomenava llucietes. 

    Una altra de les tradicions antigues és la Fira que es fa des de 1876 davant de la catedral de Barcelona i que començava en aquesta data. Actualment s’hi venen tota mena d’articles per fer el pessebre i guarnir les cases per Nadal.  

    També aquest dia, fa més de 70 anys que té lloc la Nit de Santa Llúcia, una nit (per cert, la més llarga de l’any) en què Òmnium atorga diversos premis de literatura catalana. A l’enllaç hi trobareu, entre altres informacions, l’explicació de per què agafa el nom de la santa. 

    I parlant de literatura, recordem el popular Romanç de santa Llúcia, escrit per J.M. de Sagarra i musicat i interpretat per diversos autors. Si voleu, feu clic aquí, i podreu llegir-lo i escoltar-ne una versió interpretada per C. Badia i musicada per E. Toldrà; això sí, una mica antiga… 

    No podem estar-nos de citar dues dites populars referents a aquesta diada. “Per santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre”, una dita que es refereix al minúscul, però gradual, increment de la llum de dia a partir del dia 13 de desembre, i “Que santa Llúcia et conservi la vista”, un bon desig que et pot dedicar algú. Les coneixíeu? 

    Passat festes, ve el dia dels Innocents, el 28. El costum d’aquesta diada era (i és) penjar una llufa a l’esquena de qualsevol innocent o despistat sense que se n’adoni i riure’ns-en una estona. D’això i de les mentides, entremaliadures o bromes (ara en dirien fakes, oi?!) que es fan en aquesta data en diem fer una innocentada. No deixeu de fer-ne!

    I arriba l’últim dia de l’any, conegut també com el dia de l’home dels nassos. I és que el 31 és el dia que pel carrer hi ha un home (potser també una dona, ves a saber…) que té tants nassos com dies “té” l’any… Amb to burleta, demanem a les criatures si ja l’han vist i, per descomptat, els nanos, astorats, s’imaginen algú que té 365 nassos! I és clar que no el veuen, santa innocència! 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • De llibres i llibreries

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: primavera d’hivern

    Us sona aquesta expressió? Joan Salvat-Papasseit la va fer servir en el seu poema Res no és mesquí: 

    “Res no és mesquí,
    i tot ric com el vi i la galta colrada.
    I l’onada del mar sempre riu,
    Primavera d’hivern – primavera d’istiu.
    I tot és primavera,
    i tota fulla verda eternament.” 

     

     

    Doncs resulta que l’expressió primavera d’hivern és com anomenàvem, només fa uns 100 anys, la tardor, una forma que venia del llenguatge literari.

    També teníem (i tenim) autumne per expressar aquesta època de l’any, que de fet és la forma que utilitzen les altres llengües llatines (otoño en castellà, outono en portuguès, automne en francès, etc.). 

    Actualment, tot i que aquesta forma d’autumne és absolutament correcta i podríem fer-la servir, és evident que la triomfadora és tardor 

    I què us sembla, ens reservem primavera d’hivern per fer poesia? Bé que podríem recuperar-la, oi? 

     

    Si voleu sentir aquest poema cantat per J. M. Serrat, cliqueu aquí,  i per escoltar com el recita Ovidi Montllor, acompanyat de Toti Soler, feu clic en aquest enllaç. Us ho recomanem! 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Sobre volcans actius

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet


Segueix-nos a:

InstagramFacebookTwitter

Categories


Inscripcions desembre 2023. Clica per a més informació!


Núvol d’etiquetes


Comentaris recents

  • Laia: A l’escola dic molt “no apretis tant fort” quan els nens i nenes escriuen, com ho hauria de...
  • Teresa Fernàndez: Hola, Anna! Hi ha adjectius que tenen flexió de nombre i de gènere, i d’altres que només la...
  • Anna Pell: I marrona es pot dir? A l’habitació hi ha una cortina marrona. Entenc que sí, per allò que és com...
  • Jordi: Bixumets s’utilitza amb el verb, “fer bixumets” quan algú o algun fet aliè, una ridiculesa, provoca vergonya a...
  • Laura: Que bé! No sabia raonar la diferència. Gràcies.

Enllaços


Històric