Bruixa, més que bruixa!
Heu sentit alguna vegada insultar una dona dient-li bruixa? Oi que sí?
Doncs bé, el passat dia 26 de febrer, el Parlament reconeixia les dones acusades de bruixeria com a “víctimes d’una persecució misògina”. La intenció era reparar la memòria històrica de les dones injustament condemnades, executades i reprimides al llarg de la història per bruixeria.
I aprofitant aquest fet i que som (no estem) al mes en què se celebra el 8M, Dia Internacional de la Dona (amb totes tres inicials en majúscula, i 8M sense guionet) aprofitem per fixar-nos, especialment, en el lèxic d’aquests camps semàntics. Però no us penseu que parlarem d’escombres i barrets…
En aquests dos paràgrafs anteriors, ja ens podem fixar en algunes paraules: bruixa i bruixeria (que escrivim amb una -i davant de la -x). També tenim bruixots, justament una de les poques formes masculines que deriven d’un femení. Potser és perquè a Catalunya la major part de persones cremades per bruixeria van ser dones?
Realment es van produir actes misògins i feminicidis, com en diem ara. En una societat patriarcal com la d’aleshores, les dones vídues (o viudes), solteres o estrangeres (amb -s, com a estranyes, que és com se solien veure la majoria de persones migrants) quedaven indefenses, desemparades (amb -e com a Empar); eren vulnerables.
Després d’alguna desgràcia (inundacions, epidèmies, etc.), s’iniciava una caça o cacera de bruixes, ja que es considerava que era culpa d’aquestes dones perquè havien fet un pacte amb el maligne (el diable). Els mal anomenats judicis a què les sotmetien es basaven en deduccions i testimoniatges falsos dels propis veïns (fixeu-vos que l’adjectiu que va darrere de dues paraules de gènere diferent fa la concordança en masculí com falsos). Una simple baralla veïnal (amb dièresi) amb renecs, insults i malediccions era suficient per inculpar-les de crims imaginaris. No hi havia proves (no ens deixem la forma hi d’aquest verb!), només l’autoinculpació de la mateixa bruixa que signava després de ser brutalment torturada. I la condemna per fetillera era cremar-la a la foguera.
Se les considerava metzineres (que enverinaven), però de fet eren persones que coneixien molt bé els beneficis de les herbes. Habitualment eren remeieres, llevadores o curanderes que assistien, justament, els seus veïns per guarir-los d’algun mal.
I diuen que això passava a Catalunya entre els segles XV i XVII…
Si voleu més informació sobre el tema de la bruixeria a Catalunya podeu seguir aquest enllaç.