De traca i mocador!
Als Països Catalans tenim moltes festes que són de traca i mocador, és a dir, que són excepcionals, esplèndides, admirables. Oi que sí? Aquesta expressió, que ens ve del País Valencià, podríem aplicar-la a la festa de Sant Joan i a les revetlles que celebrem la vigília. Si més no, de traques n’hi ha moltes!
Sembla que l’origen de la festa del foc és pagà i es relaciona amb el solstici d’estiu (que esdevé dos o tres dies abans). És l’antítesi d’una altra festa que se celebra a l’inici del solstici d’hivern: Nadal, amb un caràcter, però, familiar i més íntim. El vespre del 23 de juny, en canvi, fem una festa social, de veïnatge, una celebració que ens reuneix al voltant de la màgia i l’atractiu del foc.
Es diu que la nit de la revetlla (no verbena, que és castellà) és la nit de les bruixes i dels éssers imaginaris, els quals només fugen amb foc (no fugeixen), perquè el foc és purificador i foragita els mals esperits. Cal, doncs, fer fogueres amb mobles vells, objectes de fusta (no trastos, que no surt al diccionari…) o qualsevol andròmina que s’encengui. El jovent hi salta per sobre, tant per les brases com per sobre les flamarades ( i no cal ser de la flamarada* per saltar les flames altes!). A força poblacions hi ha el costum d’encendre aquests focs amb falles (conegudes també a altres indrets amb el nom de faies, que tampoc surt al diccionari perquè és una forma oral.) Les falles són branques seques que s’encenen, teies enceses que fan de torxa. Val la pena dir que tenim les Falles del Pirineu, actualment Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. De nit, els fallaires baixen d’alguna muntanya propera amb les torxes enceses fent una corrua, un serpent de llum, fins que arriben al poble i encenen la foguera. Al nord del Berguedà se celebra també una festa molt similar, però justament la vigília de Nadal: la Fia-Faia.
Continuem fent revetlla. A més de les coques i el xampany (o cava), què acompanya el foc? El soroll eixordador de la pirotècnia (que ens arriba per la tradició àrab) i la fressa de les flames! Llancem (amb -a) petards, coets (sense -h intercalada), piules, bombetes, trons… Quins esclafits (sorolls secs, aguts i sobtats), quins espetecs (sorolls secs quan esclata alguna cosa bruscament), quin estrèpit (soroll molt fort)!
I per fer de dia la nit, encenem cascades, fonts, volcans i sortidors que fan centelleigs lluminosos de diferents colors, espurnegen i il·luminen la breu foscor d’aquesta nit. Moltes revetlles acaben amb l’esclat d’una traca final (espetecs molt seguits) o un corretraca (un mot nou que hem creat) que deixa molta pudor de (no olor a) pólvora i ens ensordeix.
Per esperar l’albada o el trenc d’alba i posar fi a la festa, anem a fer un bany col·lectiu o una remullada perquè hom creu que l’aigua aquesta nit té molts poders benèfics, com també les plantes remeieres que anirem a collir l’endemà per fer-ne licors o remeis casolans i perquè ara estan en la seva màxima esplendor (amb -s): berbena, pericó, farigola, sàlvia, malva… (https://card.cat/2013/06/27/les-mil-herbes-de-sant-joan/).
Finalment, no ens podem estar de dir que l’Església aprofità aquestes celebracions paganes per commemorar el naixement de Joan Baptista…
* Ser de la flamarada: Que és de caràcter exaltat, que té idees exaltades.
