No veniu o no vingueu?
L’imperatiu és un mode verbal format per un únic temps que s’utilitza per expressar ordres o instruccions i també per donar consells. La conjugació té cinc persones, i no sis. Hi falta la primera persona del singular (jo): fixeu-vos que no ens donaríem ordres a nosaltres mateixos i que si ho fem, ens tractem de tu.
Cal tenir present que, en aquests casos, és important no fer servir l’infinitiu i conjugar l’imperatiu en segona persona del plural (vós). Per tant, direm Empenyeu la porta (i no Empènyer la porta) i No passeu (i no No passar).
Fins aquí, ens hem referit a les instruccions que trobaríem en contextos formals i públics, com ara cartells, avisos, manuals d’instruccions, etc.
Tot i això, la Nova Gramàtica (Institut d’Estudis Catalans – Gramàtica de la llengua catalana (iec.cat)) ha introduït una sèrie d’usos adequats de l’infinitiu amb significats similars als de l’imperatiu, que detallem tot seguit:
Per donar nom a les funcions d’un aparell: Configurar la pàgina, Reiniciar, Personalitzar…
Per als recordatoris: Trucar a la mare, Demanar hora al notari, Comprar suc de taronja…
Per referir-se a situacions que no han tingut lloc i que hauria estat convenient que es produïssin: Volies entrades per al concert? Haver-m’ho dit abans!
Si us hi fixeu, la tercera persona del singular (ell/ella) del present d’indicatiu i la segona persona del singular (tu) de l’imperatiu tenen la mateixa forma. El mateix fenomen passa amb la segona persona del plural (vosaltres) del present d’indicatiu i de l’imperatiu:
Ell canta [present] > Canta! (tu) [imperatiu]
Vosaltres canteu [present] > Canteu! (vosaltres) [imperatiu]
Per altra banda, el subjuntiu és una forma verbal que s’utilitza, entre altres casos, per expressar una prohibició en les frases negatives; si l’oració és negativa, el verb haurà de prendre les formes del present de subjuntiu: ‘no begueu’ (però ‘beveu’); ‘no segueu’, (però ‘seieu’); no vingueu (però ‘veniu’).