Ho sento, però no t’escolto
Ja fa massa temps que anant pel món sento persones que “no escolten” algú que els està parlant massa baix o que és massa lluny d’elles perquè els arribi prou clarament el que els diu.
Actualment podem dir que el verb escoltar s’usa a tort i a dret, si no fos que, com és normal, la gent no solem reflexionar sobre el que diem just abans de dir-ho. Tanmateix trobo que en el punt en què estem seria beneficiós per a l’idioma que tants i tants parlants sí que reflexionessin en algun moment sobre l’ús inadequat que fan de escoltar i sobre el bon ús de la llengua en general. Crec que seria bo que escoltessin aquesta proposta.
I és que em sembla que estem en una època en què la rapidesa de transmissió del que es diu i el volum d’emissions lingüístiques implicades fa canviar la llengua de manera incomparablement més ràpida que abans de l’existència dels mitjans de comunicació de masses i de Internet i les xarxes socials.
Amb relació al mal ús de escoltar, no hem d’obviar que en espanyol està passant el mateix: escuchar fa d’espècie invasora, en aquest cas invasora de camp semàntic. Si la “hipertròfia semàntica” del nostre escoltar és deguda —com en tants altres casos— a la influència —en aquest cas, nociva— de la llengua de Quevedo o no, però, no ho sé.
El que sí que sé és que, escolteu-me, i sentint-ho molt, el dia que, afònic per un catarro inoportú, algú em digui per telèfon que no m’escolta (m’escolta però no em sent bé), seré jo qui no l’escoltaré. Perquè en català, quan volem dir que no arribem a percebre auditivament bé el que una persona ens diu, contestem que ens sap greu (o no), però que no la sentim.
Xavier Pedregosa García
Tècnic d’Assessorament Lingüístic de la delegació de Ciutat Vella del CNL de Barcelona
