Apunt de març: Pompeu Fabra (dificultat mitjana / alta)
L’ortografia era una olla bullent
Abans de la normativa de la llengua que va impulsar Pompeu Fabra hi havia molta diversitat de parers, cada diari o revista tenia les seves normes i, en general, els escriptors es regien força per escriure segons els seus gustos personals. Al segle XIX Milà i Fontanals va intentar fer unes normes, però la proposta no va tirar endavant. Mirem com ens ho descriu el mateix Pompeu Fabra:
«Tothom continuava aferrat al seu sistema, gens disposat a sacrificar una sola de les seves habituds ortogràfiques. Però és més: en realitat aquell desgavell no era pas considerat com un mal; ans se’n feia apologia, trobant que allò d’escriure cadascú a la seva manera era una cosa que s’acordava meravellosament amb el nostre caràcter, enemic de tota mena d’imposicions […] No volien comprendre que mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar a les escoles, ni podia aspirar als usos oficials, i es trobava en condicions aclaparadores d’inferioritat en la seva lluita amb la llengua castellana.»
Pompeu Fabra, «Literats i gramàtics», dins La llengua catalana i la seva normalització (a cura de Francesc Vallverdú), Barcelona: Edicions 62 i La Caixa, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 1992, p. 138.
[Fotografia digital de Pompeu Fabra]: Universitat Pompeu Fabra, Portal Pompeu Fabra.
Ara transcriurem un fragment de Josep Pla en el qual ens diu que el caràcter de Fabra va afavorir que la gran tasca d’unificació de la llengua pogués tirar endavant i que, finalment, la normativa fos acceptada per la majoria de catalans.
Diu sobre Pompeu Fabra: «Fou un perfecte home de món, una persona admirablement dotada per conviure en societat sense fer nosa, amb una presència lleugera, gairebé imperceptible, amable. Tingué l’art de saber-se despersonalitzar, de veure bé les coses sempre més enllà de les qüestions d’amor propi, de no complicar amb intromissions personals la ja prou complicada, inextricable densitat d’obstacles que espontàniament apareixen de seguida que hom pretén portar una cosa ―fins la més òbvia i necessària― a cap. Deixo a l’experiència del lector judicar la qualitat d’aquestes condicions. Al meu entendre, haurien estat excepcionals a tot arreu, i en el nostre país, són, objectivament parlant, singularíssimes. Si a la passió que produí el projecte de fixació de la llengua, en els seus aspectes diríem tècnics, s’hi hagués pogut afegir la morbositat de les incompatibilitats personals cultivades, no sé pas si la reforma hauria estat factible. Hauria naufragat com tantes iniciatives hem vist néixer esperant la reconciliació ―el jubileu― de les ànimes. No era pas aquest el mètode de Fabra.»
Josep Pla, «Pompeu Fabra (1868-1948) » dins Homenots. 1a sèrie (Obra completa), Barcelona: Editorial Destino, 1969, p. 94.
[Fotografia digital de de Josep Pla, publicada al blog d’Adolfo Torrecilla:] «Vida de Manolo de Josep Pla», 04/02/2013.
Ara tu! Pots fer un comentari curt entorn d’algun d’aquests temes que et proposem o sobre el que aquests dos textos t’hagin suggerit.
- Tenir una normativa gramatical afavoreix la tasca de l’escriptor o, contràriament, li talla les ales de la creació?
- Segons el teu parer, una llengua que tingui normativa lingüística té més o menys avantatges que una altra que no en tingui?
- Si llegim ara el text de Josep Pla, a part de la innegable saviesa lingüística de Fabra, creus, com Pla, que un les factors que ajuden a portar les tasques amb èxit té a veure amb la manera de ser de les persones?
Proper apunt al blog: 16 d’abril de 2018
