Apunt de maig: Manuel de Pedrolo
Perdoni, tenen cementiri?
Aquest imaginatiu i suggeridor conte de Pedrolo que és «El regressiu» narra la vida d’un home per a qui les agulles del rellotge de la vida van al revés, és a dir, en la mesura que el lector va passant pàgines el protagonista canvia d’estat. Un cavernícola? Un simi, potser? Ca, home. No! És una història com la del doctor Jekyll i mister Hyde? Tampoc! Ho sentim, no podem trair l’autor. L’únic que avançarem per fer comprensible el fragment que proposem és que aquest personatge ha de viure amagat de la justícia en una ciutat que encara és més «moderna» que la més moderna que ens pugem imaginar. [Nota: El personatge anomenat Darc és el net del protagonista].
«S’hi avenia força amb en Darc. Es passaven moltes estones plegats, i al nen li agradava que li contés coses de quan encara hi havia cotxes particulars o cases amb jardí. Ell havia arribar a temps de conèixer-ho, tot això, però ara de cotxes ja només en tenien alguns organismes especialitzats, com els bombers, o els hospitals d’urgència, que combinaven el transport terrestre amb el transport aeri. El sotaciutat era una xarxa immensa i complicadíssima de metros, reforçada per una altra xarxa d’autobusos, pràcticament l’únic servei de la superfície, ja que fins i tot els taxis eren helicòpters, ara. Quant als jardins…, com podia haver-hi jardins particulars si ja no quedava cap torreta, cap xalet, i tot eren edificis de deu pisos cap amunt, ben amuntegats l’un al costat de l’altre? La ciutat, d’altra banda, s’estenia ininterrompudament des de Malgrat a Tàrrega, des del mar a Igualada, amb zones tan densament poblades que eren conegudes amb el malnom de «les formigueres». Unes quantes eren pitjor que això. Hi havia edificis de cinc-cents pisos i més, molts d’ells posteriorment dividits i subdividits pels propietaris en apartaments d’una o dues habitacions independents. La població d’algunes d’aquestes construccions es deia si arribava a les vuit mil persones, la majoria d’elles gent sense ocupacions gaire regulars, si no delinqüents professionals. Eren indrets en els quals la policia no s’atrevia a penetrar com no fos per motius poderosos i amb un desplegament de forces impressionant.»
Manuel de Pedrolo, «El regressiu», dins Vint-i-vuit contes ( a cura de Jordi Coca), Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 2009, p. 366-367.
[Imatge digital]: La densidad arquitectónica en Hong Kong en fotografías
Ara tu! Fes una breu reflexió al blog sobre els temes que et proposem o sobre el que tu vulguis que hi tingui una mínima relació:
1. Què opines d’aquest fragment de Pedrolo?
2. Creus que les nostres ciutats arribaran al punt de saturació com aquesta gran extensió que descriu Pedrolo?
3. Si s’hi arribés, com creus que seria la subsistència? On aniríem a collir fruites i verdures? Per on es passejarien “les gallines en llibertat”?
4. Imagina’t, per un moment, que vius en aquesta ciutat. De què tindries ganes de queixar-te a l’autoritat màxima?
5. Si per un mal atzar haguessis de fugir de la justícia quin paisatge triaries per amagar-te: urbà o rural?, mar o muntanya?, cova o castell?
Propera anotació al blog: 8 de juny