Entrades amb l'etiqueta ‘relats’

  • 4. Prudenci: les finestres del món

    Les finestres del món

    Aquí tenim el protagonista instal·lat sota una figuera i amb branques de ginesta posades a la base ha aconseguit fer un lloc des d’on guaitar sense ser vist. Aquest és el seu amagatall favorit.

    Jo sentia el baf de la terra entebiada i de l’herba molla que començava a eixarreir-se, però encara, en els blat de moro, les gotes de rosada lluïen en els plecs de les fulles tendres.

    Imagen relacionada

    Aquella era la millor hora per a l’aguait. Jo espiava, doncs, il·lusionat, per una mena d’escletxa oberta en els ginestells.

    Ningú no pot arribar a sospitar l’interès que desperta el guaitar per un foradic. És una emoció nova, difícil d’explicar. Un comprèn que res ni ningú es malfia de nosaltres i que tot va a succeir allí com si no hi fóssim. Se sent la inquietud de descobrir quelcom meravellós que la nostra franca presència evitaria. Alguna revelació del sentiment de les coses, algun desig enigmàtic, algun impudor mai somniat. Qui sap si els arbres, les pedres, les flors i les molses esperen a manifestar-se quan no són vistos, en el secret íntim del veïnatge etern!

    Prudenci Bertrana, «La figuera dels somnis» dins Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 149.

    Font de la fotografia [en línia]: amicsarbres.blogspot.com/2006/09/

    Per si et ve de gust:

    El protagonista espia el món des del seu cau vegetal. Penses que les lletres dels llibres són com un amagatall des d’on espiar el món?  Si tens una talaia particular des d’on t’agrada mirar passar la vida, si vols, la pots compartir amb nosaltres. T’agrada badar?

    Pots fer referència a aquestes qüestions o al que t’hagi suggerit el text en unes 100 paraules.

    [Propera anotació al blog: 10 d’agost]

    Article complet

  • 3. Prudenci: un cas de cirurgia literària

    Un cas de cirurgia literària

    Ui, quina descripció!

    [En línia]: Universitat de Barcelona, «La victimització de les persones grans…», Notícies, 04/05/2016.

    Un jorn jo vaig trobar un vell, molt vell, assegut a la porta d’una pobra masia; era invàlid, el vell, es cargolava sobre ell mateix com una fulla seca; per mirar-me li calia aixecar la testa, desdoblegar aquella espina dorsal anquilosada pels anys, retorta com un cercle de bóta. Amb la pipota als llavis i les mans sobre els genolls, prenia el sol i conversava amb mi: «Molts», deia, «desitgen la mort, jo no: de l’altra vida ningú no n’ha tornat; no sabem pas quins tractes hi fan, i en aqueix món encara hi estic bé». Aquell decrèpit s’acontentava amb poder contemplar cada jorn unes oliveres, una brancalada de pou, un gos que li llepava les mans i unes quantes gallines que sorrejaven. Un artista n’hauria fet un quadro, d’aquell pou, d’aquelles oliveres i d’aquells animals domèstics; un poeta n’hauria fet un sonet; però cap dels dos, segurament, en el cas del vell, fóra consolat sols de mirar-lo.

    Prudenci Bertrana, “De les belleses de la Natura i el meu goig” dins Proses barbares publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 114.

     

    Per si et ve de gust:

    Bertrana en aquest text ens fa el dibuix d’un ancià de poble. T’atreviries a redreçar-li la columna, a allisar-li les arrugues i, en fi, a fer que amb una descripció teva quedés convertit en un home més jove? I és que les operacions estètiques també poden ser literàries! Què creus que es pot esperar de la vida quan ets vell? A quina mena d’artistes es refereix Bertrana en aquest text. També pots parlar del que a tu et suggereixi aquest text.

    (Ho pots fer en unes 100 paraules)

    [Propera anotació al blog: 13 de juliol]

    Article complet

  • Cançons d’amor i de pluja

    Cançons amor i pluja

    Autor: Sergi Pàmies. Editorial: Quaderns Crema. 192 pàgines.

    L’Endrapalletres us recomana…

    Aquests 26 relats curts sobre l’amor vist des de la maduresa, el pas del temps, el dolor pels absents… En especial, per la mare de l’autor, la també escriptora Teresa Pàmies. Lluny del romanticisme arquetípic i el sentimentalisme, Sergi Pàmies ens ofereix unes originals reflexions sobre la vulnerabilitat de l’ésser humà amb una prosa viva, depurada i precisa, en la frontera entre la ficció i l’autobiografia.

    Article complet