• Abril: un poema de Montserrat Abelló

     

     

     

     

     

     

    [Fotografia digital]: el menut, fotografies, Fira del cistell a Salt.

    Envejo els ocells

    perquè tenen ales

    — però no tenen mans.

     

    Envejo els arbres

    perquè tenen branques

    — però no tenen mans

    ni ungles.

    No teixeixen xarxes,

    ni fan cistells,

    escombres, garlandes;

    no poden trenar cabells,

    sospesar pedres

    ni bastir cases.

     

    He envejat els ocells,

    però les mans

    són fortes,

    estimen,

    donen i accepten

     

    Vull mans

    i no vull ales!

    Montserrat Abelló, «Envejo els ocells…» dins Vida diària (1963), poemari recollit a Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, edició i pròleg a cura d’oriol Izquierdo, dibuixos de Roser Bru, Barcelona, Editorial Proa, 2002.

     

     

    Ara tu!

    Explica lliurement en poques ratlles què et suggereix aquest poema.

     

     

    Propera anotació al blog: 11 de maig de 2018

    Article complet

  • Abril: un poema de Maria-Mercè Marçal

    Ens plau il·lustrar aquest poema de Maria-Mercè Marçal amb un text de M. Aurèlia Capmany, il·lustrat per Avel·lí Artís-Gener. Com que l’ocurrència de Capmany i Artís-Gener és anterior al poema de Marçal, no deu ser desencertat del tot pensar en una simpàtica picada d’ullet de Marçal envers una de les seves predecessores generacionals en matèria feminista. 

    [En cercle blau que hi ha a l’extrem dret inferior de la pàgina hi diu «cal que prengueu nota de les coses que duu damunt», doncs…  ja ho sabeu, per si us interessa fer un exercici de vocabulari o per simple curiositat de repassar feines de casa que es feien abans i que ara ja no s’acostumen a fer de la mateixa manera.]

    Drap de la pols, escombra, espolsadors,

    plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

    sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra.

    i sabó en pols, blauet, netol i galleda.

     

    Cossi, cubell, i picamatalassos,

    esponja, pala de plegar escombraries,

    gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

    Surt el guerrer vers el camp de batalla.

     

    Maria-Mercè Marçal, «Drap de la pols, escombra, espolsadors…» dins Cau de llunes (1977), Barcelona: Proa «Óssa Menor», 1998 (2a edició).

    [Il·lustració digital]: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a la pàgina de M. Aurèlia Capmany, dins «Antologia». Vinyeta extreta del llibre de M. Aurèlia Capmany, Dona, doneta, donassa [amb il·lustracions d’Avel·lí Artís-Gener], Barcelona: Edhasa, 1979.

     

     

    Ara tu! Segur que aquests noms et recorden moltes feines: la criança dels fills, la neteja de la casa… Explica breument què et suggereix tot plegat, tant el dibuix com el poema de Marçal.

     

     

    Propera anotació al blog: 11 de maig de 2018

     

     

    Article complet

  • Apunt de març: Pompeu Fabra (dificultat mitjana / alta)

    L’ortografia era una olla bullent

     

     

    Abans de la normativa de la llengua que va impulsar Pompeu Fabra hi havia molta diversitat de parers, cada diari o revista tenia les seves normes i, en general, els escriptors es regien força per escriure segons els seus gustos personals. Al segle XIX Milà i Fontanals va intentar fer unes normes, però la proposta no va tirar endavant. Mirem com ens ho descriu el mateix Pompeu Fabra:

    «Tothom continuava aferrat al seu sistema, gens disposat a sacrificar una sola de les seves habituds ortogràfiques. Però és més: en realitat aquell desgavell no era pas considerat com un mal; ans se’n feia apologia, trobant que allò d’escriure cadascú a la seva manera era una cosa que s’acordava meravellosament amb el nostre caràcter, enemic de tota mena d’imposicions […] No volien comprendre que mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar a les escoles, ni podia aspirar als usos oficials, i es trobava en condicions aclaparadores d’inferioritat en la seva lluita amb la llengua castellana.»

    Pompeu Fabra, «Literats i gramàtics», dins La llengua catalana i la seva normalització (a cura de Francesc Vallverdú), Barcelona: Edicions 62 i La Caixa, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 1992, p. 138.

    [Fotografia digital de Pompeu Fabra]: Universitat Pompeu Fabra, Portal Pompeu Fabra.

     

    Ara transcriurem un fragment de Josep Pla en el qual ens diu que el caràcter de Fabra va afavorir que la gran tasca d’unificació de la llengua pogués tirar endavant i que, finalment, la normativa fos acceptada per la majoria de catalans.

     

    Diu sobre Pompeu Fabra: «Fou un perfecte home de món, una persona admirablement dotada per conviure en societat sense fer nosa, amb una presència lleugera, gairebé imperceptible, amable. Tingué l’art de saber-se despersonalitzar, de veure bé les coses sempre més enllà de les qüestions d’amor propi, de no complicar amb intromissions personals la ja prou complicada, inextricable densitat d’obstacles que espontàniament apareixen de seguida que hom pretén portar una cosa ―fins la més òbvia i necessària― a cap. Deixo a l’experiència del lector judicar la qualitat d’aquestes condicions. Al meu entendre,  haurien estat excepcionals a tot arreu, i en el nostre país, són, objectivament parlant, singularíssimes. Si a la passió que produí el projecte de fixació de la llengua, en els seus aspectes diríem tècnics, s’hi hagués pogut afegir la morbositat de les incompatibilitats personals cultivades, no sé pas si la reforma hauria estat factible. Hauria naufragat com tantes iniciatives hem vist néixer esperant la reconciliació ―el jubileu― de les ànimes. No era pas aquest el mètode de Fabra.»

    Josep Pla, «Pompeu Fabra (1868-1948) » dins Homenots. 1a sèrie (Obra completa), Barcelona: Editorial Destino, 1969, p. 94.

    [Fotografia digital de de Josep Pla, publicada al blog d’Adolfo Torrecilla:] «Vida de Manolo de Josep Pla», 04/02/2013.

     

    Ara tu! Pots fer un comentari curt entorn d’algun d’aquests temes que et proposem o sobre el que aquests dos textos t’hagin suggerit.

    • Tenir una normativa gramatical afavoreix la tasca de l’escriptor o, contràriament, li talla les ales de la creació?
    • Segons el teu parer, una llengua que tingui normativa lingüística té més o menys avantatges que una altra que no en tingui?
    • Si llegim ara el text de Josep Pla, a part de la innegable saviesa lingüística de Fabra, creus, com Pla, que un les factors que ajuden a portar les tasques amb èxit té a veure amb la manera de ser de les persones?

    Proper apunt al blog: 16 d’abril de 2018

     

     

    Article complet

  • Apunt de març: Pompeu Fabra (proposta de dificultat baixa)

    Pompeu Fabra, l’home que buscava paraules

    Segons paraules de Carola Fabra, filla de Pompeu Fabra:

    Fabra «Parlava amb la gent obrera, i també coneixia un pescador, que li dèiem en “Xarxes”, i dos dies a la setmana hi anava per aprendre el nom dels estris de la pesca. També hi havia un pagès, a Sant Fost de Campsentelles, i em feia acompanyar-lo a mi, que no m’agrada gens caminar. Aquell home li deia el nom de les eines de la terra. Sí, anava a veure’ls dos dies a la setmana a cadascú. Els preguntava què es necessita per a pescar, per exemple, per fer un rengle de patates, i li donaven el nom dels estris. Per això en el Diccionari hi són tots. Quan penso en aquest diccionari… Va ser horrible, dotze anys aquella bona fe… Perquè ho feia a estones, no tenia temps de fer-ho tot seguit.»

    Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa M. Piñol. Barcelona: La Campana, 1991. p. 15

    [Foto digital de Pompeu Fabra, publicada a]: El Punt Avui, 26/01/2018

    Ara tu! Et proposem que comentis breument un d’aquests aspectes:

    1. Quina feina t’imagines que hi ha darrere un diccionari? Si tu haguessis de confeccionar un vocabulari sobre termes de cuina, o de qualsevol altra cosa, com organitzaries la feina a fer?

    2. Per què penses que Carola Fabra diu que la confecció del Diccionari «va ser horrible»? Com t’imagines la convivència al costat d’una persona que assumeix responsabilitats d’aquesta mena?

    3. Segur que en la teva llengua materna saps moltes paraules d’estris, de menjars, del paisatge… que no coneixes en català. Si et sembla, pots fer una redacció curta parlant d’un ofici que coneguis i anomenant les eines que es fan servir. Pot ser que hagis de buscar aquestes paraules en català. Marca-les d’una manera especial.

    Proper apunt al blog: 16 d’abril.  

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • Commemoracions literàries 2018

    Commemoracions literàries 2018

    Aquest any dedicarem el blog de l’Endrapalletres a recordar diverses figures del món de la llengua i de la literatura. Oficialment se celebra l’Any Pompeu Fabra i l’Any Pedrolo. Voldrem també recordar dues grans poetes catalanes: Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló.

    Recordarem l’home que ha aconseguit unificar l’ortografia del català i que ha modernitzat la nostra llengua amb l’objectiu que fos apta per a ser emprada en tots els àmbits: des del científic, al jurídic, passant per l’escola i la literatura. Ara, al 2018, ja estem acostumats a cenyir-nos a la normativa, però en el decurs d’aquest any veurem algunes de les dificultats a què Fabra va haver-se d’enfrontar per dur endavant el seu gran projecte.

    També tindrem present Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics que ha tingut mai la llengua catalana. Si ens parem a rumiar, commemorar Fabra i Pedrolo en un mateix any té molt de sentit: Pedrolo va escriure durant la postguerra i les seves obres van ajudar grans quantitats de lectors a bandejar molts barbarismes que teníem enquistats, va tenir l’habilitat d’usar un català correcte —segons fos el registre— tant si escrivia assaig, novel·la, poesia com teatre.

     

     

    Llegirem també algunes poesies de dues poetes que van assumir el repte de fer escoltar la veu d’altres dones poetes. Dues poetes que s’admiraven mútuament, que van treballar plegades. Deixarem que s’expliquin elles mateixes:

    Montserrat Abelló diu de Maria-Mercè Marçal:

    «Des de sempre, del moment que la vaig conèixer, ja fa molts anys, he tingut la sort de treballar amb ella en projectes que ens feien moltíssima il·lusió: des dels voltants de les Edicions de les Dones La Sal fins a les lectures poètiques i a la contribució del comitè de dones escriptores del Pen Club Català el 1992, del qual ha estat l’ànima, no ha deixat d’encoratjar-me i encoratjar-nos, tot i la seva joventut, amb aquella manera seva tan discreta, suau i profunda, plena d’autoritat, que totes reconeixíem, com una guia, una companya sempre a punt d’ajudar, de donar un bon consell.» 
    Montserrat Abelló, “La millor poeta… i amiga”, Avui, 6 de juliol de 1998). Citació extreta de la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

    Maria-Mercè Marçal diu de Montserrat Abelló: 

    «És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes. I així, la crònica quotidiana hi és també present, en una tercera persona que endevinem representativa del jo, però que el transcendeix com en el poema Encara és fosc: i, atenta a l’esclat del dia, / sap que tot hi tornarà a ser, / com sempre. Contra aquest silenci, doncs -que no exclou tampoc una altra cara positiva del silenci- la invitació final: Fes teu aquest desig. / I endinsa’t al cor / de les paraules. No sabria afegir-hi ni una paraula més.» 
    Maria Mercè Marçal, Pròleg a l’obra de Montserrat Abelló, Foc a les mans. Barcelona, 1990. Citació extreta de la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

    Les dues pròximes sortides blog, dedicades a Pompeu Fabra, seran el dia: 19 de març de 2018.

    Article complet

  • 9. Prudenci: la delicadesa del primer amor

    Prudenci: la delicadesa del primer amor

    Violeta és la primera novel·la de Prudenci Bertrana. S’hi narra l’amor de la protagonista, Violeta, una noia òrfena que s’enamora d’un jove a qui no coneix. Una bona amiga li fa una mala passada. Finalment, el cor de Violeta es trenca i la seva vida també. La casualitat farà que, tal volta, en el record del jove aparegui Violeta com un pressentiment o com la rèmora d’un remordiment.

    Fixem-nos ara en com Prudenci Bertrana descriu el primer amor d’una jove:

    Imatge relacionada

     

    En la primavera de la vida quan nostre cor deleix d’amor sense saber lo que és encara, el més petit enraonament amb un ser de l’altre sexe ens deixa una dolça recordança, ens fa sentir quelcom d’inefable que no té nom, però que ens commou, omplenant-nos d’un sentiment quina poesia ja no tornarem a fruir mai més.

    Violeta que tenia un cor sensible i apassionat, estava com hem dit famolenca d’aqueix amor que és sols un pressentiment, el desitjava amb tota la ingènua força de son ànima, aixís és que, quan la casualitat, quan el capritxós destí la posà enfront d’aquell home ple de força i joventut, rodejat d’una aureola de tristesa i poetitzat per les llàgrimes, li causà una impressió fonda, inesborrable, i en son cor quedaren sempre gravats aquells instants amb la inesborrable marca que produeix el ferro roent sobre la carn.

     

    Prudenci Bertrana, Violeta, Girona, Edicions de la ela geminada, 2013, p. 72.

    [Font de la imatge el línia]: Josep M. Forcadell, «Violeta per a la tos», La guia de Reus.

    Per si et ve de gust:

    Creus que els joves d’ara idealitzen l’amor d’aquesta mateixa manera o d’una altra manera? Potser no l’idealitzen? Què té el primer enamorament que no tinguin els altres? Creus que els sentiments del primer amor es recorden més que no pas els altres?

    Hi ha moltes paraules o expressions d’aquest text que et resulten estranyes? Sí és que sí, per què?

    (Ho pots fer en unes 80 paraules).

    ENS ACOMIADEM: AQUEST ÉS L’ÚLTIM APUNT QUE PUBLIQUEM DE PRUDENCI BERTRANA.

    GRÀCIES PELS VOSTRES COMENTARIS. ESPEREM HAVER CONTRIBUÏT A DIFONDRE UNA MICA L’OBRA D’AQUESTS DOS AUTORS. 

     

    Article complet

  • 9. Aurora: una Bertrana Salazar petita ben intrèpida

    Aurora: una Betrana Salazar petita ben intrèpida

    En les seves extraordinàries Memòries, les quals per sort nostra encara es troben al mercat publicades per la Diputació de Girona, Aurora explica les ganes que ja de petita tenia de conèixer món. No en tenia prou amb les caminades que feia amb el seu pare o amb l’avi. Un dia cansada que els grans sempre li prometessin d’anar a veure el mar ―encara no hi havia estat mai― i que no complissin la paraula donada, Aurora aprofita l’hora quieta de la migdiada i s’escapa de casa dels avis. De gran ho recorda així:


    Imatge relacionadaSeguia les vores del Güell,convençuda d’haver triat el bon camí. Un rierol va a una riera, la riera va a un riu, el riu desemboca en el mar. Aquesta lliçó de geografia jo la coneixia teòricament i esperava verificar-la aviat. El Güell podia ser classificat entre rierol i riera. Més cabalós, a voltes, que un rierol, però gairebé mai amb un cabal d’aigua que mereixés el nom de riera. Travessava camps de sembradura, tan aviat bancals d’userda o del blat de moro, com parcel·les incultes cobertes d’herba salvatge amb escampadissa de floretes de totes formes i colors. Després venia un tros plantat de patates, de cols, d’escarxofes o de mongeteres… Volia dir que la masia no era lluny. […]

    Retrat d'Aurora Bertrana i Salazar. Prudenci BertranaSi caminava força, potser aquell mateix dia albiraria la meravella de meravelles que la Carolina anomenava <<el mar>>. La mica mica de cultura que jo posseïa em permetia de recordar que de mars n’hi havia més d’un: el Mediterrani, el Cantàbric, l’Adriàtic i qui sap quants més. El Mediterrani banyava les costes de la nostra Girona-província. (Segons l’opinió de l’oncle Albert, que era oficial d’enginyers i es dedicava a adobar castells i fortaleses del litoral, la província sencera de Girona era una mica més gran que un mocador de butxaca. Suposem que hagués exagerat i que el mocador de butxaca fos un mocador de fer farcells i encara més gran, no arribaria jo a travessar-lo en una tarda?). 

    Aurora Bertrana, Memòries fins al 1935, (1r volum)Girona, Diputació de Girona, 2013, p. 80-81

    [Font foto, en línia]: postal amb el riu Güell i la catedral al fons, publicada a Pedres de Girona, «Fires de Sant Narcís de l’any 1950».

    [Font foto, en línia]: Aurora Bertrana de petita dibuixada pel seu pare, Prudenci Bertrana; editada a Pedres de Girona, «Aurora Bertrana i Salazar (1892-1974)».

     

    PER SI ET VE DE GUST:

    Pots descriure, amb quatre trets, la personalitat d’un nen o d’una nena capaç de protagonitzar una aventura com aquesta? Què en penses de la quitxalla entremaliada? Hi ha alguna recepta màgica per fer entendre a les criatures quines coses poden fer o no? Si haguessis estat el pare o la mare de l’Aurora Bertrana, quin actitud hauries tingut davant d’aquesta escapada de casa de la teva filla? Has fet alguna trapelleria que ens vulguis explicar?

     (Ho pots fer amb 150 paraules, o més… o menys).

    ENS ACOMIADEM: AQUEST ÉS L’ÚLTIM APUNT D’AURORA BERTRANA! 

    GRÀCIES PER LA VOSTRA PARTICIPACIÓ. ESPEREM HAVER CONTRIBUÏT A DIFONDRE L’OBRA D’AQUESTS DOS AUTORS.

     

    Article complet

  • 7. Aurora: l’amor del baixà

    Aurora: l’amor del baixà 

    Aurora viatja al Marroc per conèixer com és la vida de les dones en aquell país. Un dia visita un harem i coneix el baixà Si Mahamed ben Brahim i les seves dones. Després de veure l’ambient en treu les seves conclusions.

    «Estàs autoritzat a posseir quatre dones legítimes

    sempre que donis a cada una la part d’amor que li correspon». Haditz

    Jo endevino els drames d’aquella llar, malgrat que les dones del baixà no han dit res ni diran res que orienti devers els secrets de llurs vides amagades, sensuals i turbulentes. «Som perfectament benaurades.» «Ens estimem les quatre com a veritables germanes.» «No hem vist res del món, però la vida és tan suau i folgada, en la casa del nostre amo i senyor, que per res no la canviaríem.» I el baixà somriu satisfet en veure com es saben la lliçó, i com la reciten al moment necessari.

    See adjacent text.

     

    Amb tot, jo tinc els meus dubtes sobre la benestança d’una llar on quatre dones de setze a cinquanta anys es disputen els favors d’un sol home.

    No puc amagar que aquell dia vaig sortir de l’harem tan ignorant com en entrar-hi. Solament em deixaren conèixer els decorats, les riqueses, els refinaments… Entre la veritat i jo s’interposava l’eterna i complicada polidesa marroquina, els salams complicats, els somriures discrets…

    Però unes hores més tard, de retorn a Arzila, entre les ombres atapeïdes de la nit, el meu amic va parlar. Vaig saber que Si Mahamed ben Brahim havia tingut com a primera mestressa d’amor Mbarec, la beneïda, que roman tothora a la cuina, invisible i modesta, preparant aquests dolços que delecten el nostre paladar.

    Mbarec té la pell arrugada. Ja no fa bo de lluir-la. I, amb tot, Si Mahamed no oblida els temps llunyans en què ella li descobrí els goig de l’amor. Llavors ell tenia catorze anys i l’esclava negra, divuit.

    Aurora Bertrana, El Marroc sensual i fanàtic, Barcelona, Editorial Columna, 2000, p. 74-75.                            

    [Informació del quadre, Viquipèdia]: Pierre Auguste Renoir, L’harem, 1872. S’exposa al Museu Nacional d’Art Occidental de Tòquio. 

     

    PER SI ET VE DE GUST:

    Pots desenvolupar alguna de les qüestions que venen a continuació o expressar una idea teva que tingui més o menys relació amb aquest text d’Aurora Bertrana.

    La nostra societat és monògama, creus que pertànyer a un determinat model és una qüestió cultural o hi intervenen altres factors. Si dins la parella hi ha situacions d’infidelitat, podem parlar que som absolutament monògams? Què té més avantatges segons tu: la monogàmia o la poligàmia? Si has nascut en una societat en què un home pot tenir més d’una dona o has estudiat aquestes societats,  pots donar-nos el teu punt de vista. Et sembla que podem atribuir algun paper a la gelosia en les relacions de parella i en les relacions humanes, en general?

      [Amb unes 100 paraules ja n’hi haurà prou. ]

    [Propera anotació al blog: 16 de novembre]      

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • 7. Prudenci: els draps bruts de la bellesa

    Prudenci: els draps bruts de la bellesa

    Aquí teniu una divertida i lúcida descripció de Prudenci Bertrana.

    El Pavó

    És més apoteosi que ocell. La naturalesa l’ha vestit ricament; s’ha entretingut a pintar-lo, a daurar-lo. a tornassolar-lo; hi ha harmonitzat tot duna faisó perfecta; n’ha fet un prodigi de seda, de vellut, de randes i tissú, però, com si se li hagués acabat la paciència, li ha deixat les potes de la color natural de totes les potes. El gall dindi mocós i la gallina pagesívola no les hi envejarien pas. Si admetem que la magnificència del pavó pervingui del desig de plaure la femella, el fet tindria una explicació: porta el cap massa enrevenxinat per albirar-se les cames, i en un excés del seu orgull, les ha oblidades. Els qui pensen no tocar de peus a terra fan poc cas dels cirabotes.

    Imatge relacionada

    Si bé l’observeu, el pavó té cara de beneit. El crani si a penes és una ampliació del bec; un pretext per clavar-li un plomall absurd de cupletista. Els ulls no expressen res i tenen la mirada morta d’un botó. Decapitat, no perdria gran cosa pel que fa al seu aspecte decoratiu. És una de les poques bèsties que, dissecades, fan el mateix goig que vives. En enravenar-se i estarrufar-se, ell mateix ja es disseca. Resulta, llavors, un esplèndid paravent d’escalfapanxes. Les seves proporcions no tenen res de remarcable. No suggereixen pas cap qualitat excepcional. No li envegen el volar ni el córrer ni cap dels seus gestos i actituds. No parlem de la veu. Sembla l’espinguet d’una grulla trepitjada.

    El gran ventall de la seva cua omple d’admiració les persones sensibles. Tothom espera el seu estufament voluptuós per embadalir-s’hi; mentre la femella no se’l mira. El veritable èxit l’assoleix, doncs, fora de la gàbia. Ell ho coneix i se n’aconhorta i fa l’enamorat per fatxenda.

    Altrament, així que va de veres, sempre el veureu de cara a la femella. Prou sap el que fa. Mirat de cantell, és horrible, mirat d’esquena la seva cua no és pas obra d’una fada, és obra d’un cisteller. Canyes i vímets pelats i descolorits són les seves plomes. Tot demostra l’exclusiva preocupació pel mirall. I s’emmiralla d’esma, convençut que en el ram de façanes no hi ha un millor.

    El que sembla estrany és que un personatge així, tan vanitós, pellusqui el blat de moro.

    Prudenci Bertrana, «El pavó», dins L’ós benemèrit i altres bèsties, publicat a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 731.732.

    [Imatge en línia]: wisgoom.com/pin

    PER SI ET VE DE GUST:

    Què en penses tu, d’aquesta bèstia? Ets de la mateixa opinió que Prudenci Bertrana? Hi ha algun tret d’aquesta bèstia que recordi els humans? Creus que es pot relacionar aquesta narració amb el fragment d’Aurora Bertrana que aquest mateix mes hem posat al blog.

    (Ho pots fer amb unes 100 paraules]

    [Propera anotació al blog: 16 de novembre]

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • 8. Prudenci: la pissarra del poble

    Prudenci: la pissarra del poble

    Heus ací una nota de la plaça d’església d’un poblet. I el que passa al voltant del lledoner alguns diumenges abans de la missa.

    El lledoner és el ver arbre comunal. L’alcalde hi planta els edictes del govern, que només llegeix el moliner, únic que sap de lletra. La primera autoritat els planta a la soca amb puntes de París, i quan no en té, el deixa senzillament allí a la vora, damunt la paret que feren per terraplenar la plaça i que sobresurt a manera de seient, termenada per grans llosanes. Dos trossos de rajol els subjecten a fi que el vent no se’ls emporti.

    Els diumenges que hi ha els tals paperets, els bons pagesos no gosen seure, i si seuen procuren no tocar-los, car els impressiona massa el segell verd d’alcaldia. Els miren i els remiren, procurant endevinar quina mala nova els és vinguda.

    Prudenci Bertrana: «La Missa Major al poble» dins Proses bàrbares, obra publicada a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada,  2016, p. 166

    [Font de la foto, en línia]: Diego Sola dins «Sota l’ombra d’un lledoner» (avis a la plaça Jaume I o del Lledoner, com a homenatge a Esteve Roca-Umbert), a: Nació digital, 26/09/2012

    PER SI ET VE DE GUST: 

    Aquest fragment ens pot suggerir diverses idees: a) la manera com ha canviat el món de la informació; b) reflexionar per què tan sovint ens malfiem dels papers oficials; c) pensar en el canvi que ha sofert la vida de els persones amb l’educació pública obligatòria; d) possibles records personals que et suggereixi aquest apunt de Bertrana. També pots escriure sobre un tema diferent d’aquests, però que s’hi relacioni mínimament.

    (Ho pots fer amb 150 paraules.)

    [Propera anotació al blog: 18 de desembre]

    Article complet

Categories


Favorits


Arxius


Núvol d’etiquetes