Arxiu per agost, 2017

  • 5. Aurora: de campanes i esquelles

    Aurora: de campanes i esquelles

    Fem una llegida a aquests dos textos d’Aurora Bertrana:

     

    Abans de la guerra…

    El campanar d’Hernam tenia aleshores dues campanes. La grossa, la Bernarda, per bé que una mica esquerdada, feia sentir la seva veu d’una hora lluny; la petita era alegre com un picarol, i quan el campaner la feia voleiar, en els dies de festa, semblava que el cor se us reconfortés.

    Resultat d'imatges de etobon france

    Campanes d’Hernam! La Marta recordava ara, amb indicible enyorança, els tocs greus, melangiosos, de la vella Bernarda a l’hora de l’àngelus, en els capaltards d’estiu, quan l’ombra de l’alta pollancreda s’allargassava infinitament i els ramats tornaven a poc a poc pels camins esborradissos, aquells camins plens de sentors amargues dels boscos, mentre les xemeneies del poble començaven a fumejar per a la sopa vespertina…

    Ara, el campanar era mut, i l’herba hi creixia com una cabellera de profeta salvatge: com pesava aquell silenci!

    Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 60.

    Fotografia: Vista del poble i del campanar d’Étobon, que en l’obra d’Aurora Bertrana pren el nom d’Hernam. Font de la fotografia, [en línia]: Etobon destination guide (Franche-Compté).

     

    No es sentia cap remor ni dins ni fora de la casa. Hugel, com molts altres després de la guerra, era un poble on ningú no reia ni cantava ni gosava quasi parlar, un poble on havien llevat les esquelles a les vaques perquè aquell dringar era massa alegre i semblava un insult als morts.

    Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 35

     

    [En línia]: quinalafem.blogspot.com.es (fotografia 5/53)

    Per si et ve de gust:

    Pots parlar sobre una d’aquestes qüestions o sobre el que a tu t’hagin suggerit aquests textos d’Aurora Bertrana.

    L’autora en un determinat moment diu “com pesava aquell silenci” per què? Tots els silencis són bons? Per a què han servit les campanes al llarg de la història? T’agradaria anar dalt d’un campanar per sentir un concert de campanes? I sentir les esquelles de les vaques a la muntanya, t’agrada? Què en penses de la polèmica sobre si les campanes han de tocar o no perquè molesten els turistes? Per què deuen portar esquella les vaques? Seria millor que no en portessin, ja que així no hi hauria tant de soroll? Si hi ha algun altre tema que s’hi relacioni que vulguis desenvolupar, també ho pots fer.

    (Pots escriure un text de 100 o 120 paraules… més o menys o les que et surtin).

    [Propera anotació al blog: 14 de setembre]

     

    Article complet

  • 5. Prudenci: xerrar a pagès

    Prudenci: xerrar a pagès

    El fragment que reproduïm a continuació és un exemple de llengua viva de la gent de camp de l’època. Imagineu-vos un grup d’homes que deixen la feina del camp per fer una mica de beguda i un mos. Mentre reposen veuen de lluny la silueta d’una dona i no acaben d’identificar qui és. En la mesura que s’apropa distingeixen una dona amb un cistell del qual surt una forma peluda… de cop s’adonen que la dona hi duu una guineu que deu haver caçat. El diàleg reprodueix el dubte sobre quina dona deu ser, fins que identifiquen clarament una forma femenina que va amb un cistell i a dins hi porta una guineu. Fixeu-vos en les exclamacions i en la llengua tan viva. Potser no s’entenen totes les paraules,  però el sentit general sí:

     

    La forastera avançava decidida. Portava el mocador del cap molt endavant per resguardar-se dels raigs del sol, i sa cara, com una taca roja, pujava i baixava sobre la tanca d’arços i romagueres que la tapaven de mig cos en avall.

    Ningú la coneixia, i tothom seguia fitorant-la amb la vista per endevinar qui era.

    ―La Pepa de l’hostal?

    ―Ca!                                                              

    ―La Nasia del mas Sec?

    ―No i renó.

    ―La Tona, la Molinera?

    ―No hi ha pas perill.

    Doncs tenia de ser de molt lluny.

    A l’indret del pou, davant les corts, s’acabava del destorb que no els la deixava veure tota, i allí dirigiren les mirades, esperant embadalits, amb la boca oberta. A l’arribar-hi vegeren que aquella dona portava un cistell on quelcom estrany, gris i borrós, hi balancejava. I arrugaren les celles, clogueren les parpelles per evitar els reflexos del sol que els enlluernaven i es redreçaren tots alhora, mentres una exclamació unànim ressonava potenta, alarmant les dones, que sortiren a la porta.

    ―Jo et flic! La guilla!

    ―Rellampus!

    ―Recontre!

    ―Te, te, te, te, te, te! Uh, uh, uh! Ací, ací, ací!

    Prudenci Bertrana, “La guineu” dins Crisàlides publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, p. 77

    [Font de la fotografia en línia] publicada a: Miquel Pucurul, Calaix de sastre del món del córrer, blogpost.com.es

    Proposem un exercici d’estil: podries fer un resum d’aquesta escena en la qual el lèxic del diàleg fos més actual? Com les diríem ara, aproximadament, aquestes expressions del text? Coneixes maneres de dir populars que et cridin l’atenció? Has conegut persones que parlin més o menys com aquest grup de pagesos? Quin record tens de les persones i dels llocs on vivien? 

    (Ho pots fer amb 150 paraules… més o menys).

    [Propera anotació al blog: 14 de setembre]

    Article complet