Arxiu per juny, 2018

  • Apunt de juny: Pompeu Fabra (dificultat mitjana / alta)

    I, doncs, de què va això?

    En un apunt anterior ja dèiem que abans de la normativa fabriana els autors escrivien com els indicava el seu criteri. Potser sí que hi havia algunes normes d’estil segons les publicacions, però no hi havia una gramàtica comuna que cohesionés, sobretot la llengua escrita. Una de les primeres publicacions a fer-se ressò de la normativa de Fabra fou la revista L’Avenç, que encara ara es publica. Va ser una plataforma escrita que ajudà, amb el seu exemple, a difondre la nova normativa. En els seus inicis, el 1882, encara sense la Gramàtica, també els qui redactaven la revista escrivien un català molt diferent a aquell que amb els anys tota la comunitat de parlants hem acabant compartint. 

    En aquest apunt de juny us proposem un exercici de correcció o, si voleu, d’adaptació del primer text de L’Avenç del 1882 a la gramàtica d’avui. Agafeu paper i llapis i comenceu… almenys proveu-ho. Veureu que el text s’entén perfectament, però, alhora, també us adonareu de les moltes diferències entre la llegua del passat i la del present. Ens farem conscients de tot el que sabem… potser més del que ens pensàvem. I, sobretot, ens podem fer una idea, per descomptat molt lleugera, de tot el que va arribar a plantejar-se el mestre Fabra en el decurs de la seva obra. 

    [Ens haureu de disculpar que no es pugui fer servir directament la imatge de L’Avenç presa d’Internet: no es veu prou bé quan la inserim al blog. Hem transcrit un fragment del text per poder fer l’exercici.]

     

     

    «Fa temps que acariciavam l’ideya de donar á llum un periódich, y ab aixó’s comprendrà quina es la nostra satisfacció al veurela ja realisada.

     

    Entrem, donchs, á trepitjar l’escabrós viarany del periodisme, encara que molt poch entesos en éll, impulsats per lo bon desitj, y pensant que si be avuy som los més petits, seguint l’ordre natural, anirem progressant mentre duri la nostra vida. Ademés lo títol que porta la nostra publicació’ns obliga a ferho.

     

    Lo Progrés es y será sempre nostra guia, com deu ser lo de tota la humanitat, y rebrém ab especial satisfacció’ls avensos practicats en tots los rams del humá saber; deixant apart tota mena d’ideyas enrederides, dèbils estorbs interposats en lo camí de la Civilisació. Som joves que tenim á carrech la publicació de L’Avens y ab la seguretat que aquest es lo camí que debem emprender, correrém á passos agegantats, si’ns es possible, envers la meta de nostras aspiracions.»

    L’Avenç, 01/01/1882 (núm. 1), [imatge en líia]: Biblioteca de Catalunya. Armari de revistes.

     

    Ara tu! No cal que posis al blog tota l’adaptació que n’hagis fet, però podries comentar si t’ha resultat fàcil o difícil i comentar algun aspecte relacionat amb aquestes qüestions:

    T’ha agradat adaptar aquest text? Explica com t’has sentit.

    Hi ha algun tret de la llengua d’abans que t’hagi sobtat especialment, per què?

    Creus necessari que les llengües tinguin unes normatives concretes?

    Com t’imagines que fou la tasca de Pompeu Fabra? Quina opinió et mereix.

    La llengua ha avançat des del segle XIX ençà? Si creus que sí, en quins aspectes?

    Busca per Internet les dates de les publicacions de les grans obres de Pompeu Fabra. Et donem algunes pàgines, clica-hi i remena: 

    Any Fabra

    Institució de les Lletres Catalanes (ILC)

    Associació d’Escriptors en Llengua Ctalana (AELC)

     

    Proper apunt al blog: 13 de juliol

     

     

     

    Article complet

  • Apunt de juny: Pompeu Fabra (dificultat baixa)

    Jo blasfemo i tu renegues… i tots som malparlats?

     

     

    Segons diuen el poble català es caracteritza per parlar amb grolleria. El ventall és generós: el renec, la temàtica escatològica, l’insult gruixut, l’acudit picant, la paraula blasfema, els eufemismes…

    Aquí teniu, per mitjà de Carola Fabra, l’opinió que al seu pare mereixia el parlar descurat: 

    «―El seu pare no havia dit mai cap taco?

    No, ni tan sols «carai». Els tacos empobreixen l’idioma. El meu pare deia que si en una conversa hi ha un individu que va dient paraulotes, és que no sap què ha de dir, i quan per defensar el que vol dir hi posa renecs, empobreix l’idioma; és com l’«alors» francès. Els francesos diuen «alors, alors» quan no saben què dir. El meu pare potser alguna vegada havia dit «caram», però és que ell no s’enfadava mai. I si s’enfadava, era per dintre, per això va patir tant. Durant l’exili va patir horrors. Nosaltres ho sabíem perquè el coneixíem. Però no va dir mai res. Mai es va queixar, la meva mare deia: «vés-hi, i els dius que no tens per menjar, que són uns…», i ell res, ni contestava, anava llegint el diari, o escrivint o el que fos, no s’immutava mai per res. En això sí que no m’hi assemblo. La que s’hi assembla més és la meva germana, la que ara està malalta, que és molt reservada, com ell. Jo sóc patim-patam, com la meva mare. El meu pare deia: «de seguida us esvereu. No us esvereu tant, digueu les coses amb tranquil·litat i no us enfadeu».

    Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa M. Piñol. Barcelona: La Campana, 1991. p. 19.

    [Imatge en línia, publicada a]: Josep Aransa i Ferrer, «Renecs, blasfèmies i flastomies», El Barrinaire (blog), 14/06/2015.

    Ara tu! 

    Hi ha qui pensa, contràriament a Pompeu Fabra, que el renec és una forma d’enriquir la llengua. De quina opinió ets? Potser tens una opinió matisada?

    Creus, com Carola Fabra, que el renec fa la mateixa funció que un daixonses o un dallonses quan no ens ve a a la memòria la paraula que volem dir: «He vist en Daixonses pel carrer i m’ha donat records per en Dallonses». 

    Consideres que algú que constantment parli amb renecs i paraules excessivament vagues pot tenir un discurs que s’entengui bé?

    Tens els teus renecs preferits? En quines situacions els fas servir? Ens en pots explicar alguna anècdota, si et ve de gust. 

    Podries buscar la paraula taco al diccionari normatiu, que és la que fa servir tant l’entrevistadora com Carola Fabra en el llibre, i veure si té una accepció que vulgui dir renec. Per què creus que la fan servir, en lloc de renec?

    A la revista digital Núvol, Elisabet Armengol parla d’onze coses que ens fan proper Pompeu Fabra; una està relacionada amb els renecs i amb unes paraules que sobre la qüestió van mantenir Pompeu Fabra i l’escriptor Josep M. de Sagarra. Et donem l’enllaç i esperem que t’hi facis un tip de riure. 

    «Onze coses que no sabies de Pompeu Fabra»

    Proper apunt al blog: 13 de juliol

     

    Article complet