Arxiu de la categoria ‘General’

  • Teresa Pàmies (7)

    Desconfinament a Praga, amb Teresa Pàmies

    Quan pensem en Teresa Pàmies, dona molt compromesa en molts àmbits, el professorat de llengua i literatura acostumem també a plantejar als alumnes exercicis escrits que tinguin a veure amb aquests temes, potser perquè ens sembla que se’n pot extreure suc per expressar opinions i oferir als altres els punts de vista sobre els temes socials que cadascú de nosaltres tenim. En definitiva, són temes que fàcilment poden obrir el diàleg i generar polèmica.

    Avui, però, que ja portem moltes setmanes de confinament a causa de la COVID-19, us convidarem a passejar… deixem una mica enrere les problemàtiques socials i passegem… A més, ja fa uns dies que cada franja d’edat pot sortir a passejar i fer esport. El confinament s’aixeca a poc a poc. Ja podem trepitjar el carrer, però mentalment podem viatjar per on vulguem: quina ganga! Així, doncs, us proposem fer el turista a la manera de Teresa Pàmies.

    Teresa Pàmies en el seu exili visqué més de deu anys a la ciutat de Praga. Una ciutat de la qual es va acabar enamorant i se la va fer seva. Treballava a Ràdio Praga en un programa per al públic de parla castellana i catalana. A Praga, també hi va fer de mare.

    Fa anys l’editorial Destino li va demanar una guia que parlés de Praga. No va fer la guia turística que tots més o menys coneixem, sinó que va fer un llibre atractiu i amè, que si bé aconsella de visitar alguns indrets i dona referències històriques, això no és la font principal del llibre. Pàmies ens fa conèixer Praga des de la seva experiència i vasta cultura i ens dona els millors consells per fer-nos-la una mica nostra, malgrat que en siguem turistes. Retalls de les vides de músics, escriptors, gastronomia, costums socials, i una descripció magistral de les vistes, de la llum, dels diferents moments del dia… i d’un dels ponts més coneguts del món, el pont Carles (Karluv most) en són les joies. El novembre de 2019, l’editorial Tushita l’ha publicat en català per primera vegada –per a Destino el va escriure en castellà. Ha estat una sort aquesta nova publicació perquè el text de l’àvia va precedit per la presentació d’una de les netes, Aliona Pàmies, i cada apartat l’encapçala una il·lustració de Natàlia Pàmies, una altra neta. Al final del llibre hi ha una guia pràctica de la ciutat de Joan Vilardebò. La traducció al català és de Margarida Trias. Un llibre amè de llegir que recomanem vivament.

    Què dèiem, de passejar sense estressar-nos i deixar-nos portar? Heus ací dues recomanacions de la nostra autora:

    «Si el turista no compta amb dues setmanes com a mínim no podrà veure tot el que Praga conté. Només la visita a Hradcany i a la Malá Strana requereix tres o quatre dies. El cansament físic i l’amuntegament de dades artístiques i històriques atrofia la sensibilitat i debilita en extrem. Per evitar-ho el millor és deixar-se dur pel mateix instint, descansar quan la fatiga avisa els ossos o la ment, asseure’s en llocs tranquils, petits jardins, placetes de la mida d’un mocador, pous de pedra adossats a les tàpies de convent, escales que comuniquen carrers estrets, el podi d’una estàtua, el sòcol d’una font… I què, si ens perdem la visita a les masmorres de Dalibor o el mirador de la Torre de la Pólvora recomanats per la guia turística! El que perdura d’una visita a Praga són aquests moments d’intimitat amb les petites coses que en conformen l’essència i que el pas dels segles no deteriora.

    Per a mi Praga són els seus carrers i les seves places, els seus passatges misteriosos i els seus jardins inesperats; carrers concrets per als quals vaig transitar camí de la feina, de l’escola dels meus fills, del teatre o de la compra quotidiana.» P. 69

     

    «El més pràctic, sa i barat es comprar-se uns quants talls de pernil dolç de Praga a la gran xarcuteria de l’avinguda Venceslau número 59, uns panets de viena, uns cogombrets en vinagre una ampolla de Melník; buscar un banc als jardins Vrchlického, davant de l’estació central, a mà esquerra del Museu Nacional, menjar a l’estil clochard gaudint de l’assossec entre les arbredes. El refrigeri pot ser reparador i saborós si no és que no s’ha trobat la tenda del famós pernil dolç de Praga destinat a l’exportació. Els francesos fan un consum impressionant d’aquesta menja. En aquest cas, s’hauria de substituir el pernil dolç pel salami o pel rostit de porc tallat molt fi.» P. 134

    «On es noten menys els estralls del temps a la ciutat de Praga és als seus jardins, com si el pas dels anys els anés embellint. Es diria que la natura, secundada pel bon gust d’alguns homes i dones entestats a preservar l’entorn, aconsegueix el prodigi de la supervivència i de la renovació.

    Jardins creats fa molts segles per arquitectes italians i francesos, contractats pels detentors del poder i dels diners, van embellir per inèrcia. Només les estàtues disseminades entre arbustos, parterres, testos i brolladors sembla que acusin l’erosió de la intempèrie i la negligència. Tanmateix algunes van guanyar en gràcia i en estil. Això es constata de manera notable al jardí de Ldebour o al de Vrtba, amb miradors sobre la ciutat admirablement restaurats entre estàtues de Bernard Braun.

    El jardí de Schonborn, a la Malá Strana –palauet ruïnós en el temps de Kafka, que va habitar una de les seves mansardes–, meravella arquitectònica del segle XVII, ha estat restaurat, però la bellesa es troba en la pàtina del temps.» P. 141

     

    Les citacions són extretes de: Teresa Pàmies, Praga (traducció de Margarida Trias, il·lustracions de Natàlia Pàmies, presentació d’Aliona Pàmies i guia pràctica de Joan Vilardebò), Tushita Edicions, 2019.

    Font de les fotografies:

    Portada del llibre de Praga, acabat de citar.

    [En línia]:

    El pont Carles en el seu accés a la Malá Strana: praga.info/es/barrio-pequeno

    El jardí del Convent dels Franciscans: prague.en/fr/objet/lieux/460 jardins-des-franciscains

    Jardins del Visehrad. Hi va treballar el pare de Teresa Pàmies, Tomàs, que als darrers anys de la seva vida va fer de jardiner municipal: prague.eu/es/objeto/lugares/562/jardines-de-vysehrad-vysehradske-sady

    L’entrada del famós Teatre Negre i de Marionetes de Praga. Val la pena de visitar-lo. Cerca a Google: Teatre de Marionetes de Praga

    Ara tu, esmola el llapis: 

    Pots comentar breument qualsevol cosa que els textos de Teresa Pàmies t’hagi suggerit, però també pots triar un dels temes proposats… es permet de barrejar-los! ;-)  

    ♦ Aquest any no hem pogut viatjar per Setmana Santa, ho has trobat a faltar?

    ♦ Deixa volar la imaginació i fes quatre ratlles sobre la manera que més t’agradaria viatjar.

    ♦ Consideres encertats els consells que Teresa Pàmies dona als lectors que vulguin visitar Praga?

    ♦ Penses que s’ha de veure tot, tot el que les guies proposen? 

    ♦ Et prepares els viatges o et guies més per la intuïció quan arribés a la destinació?

    ♦ Què et suggereixen els textos triats avui del llibre de Teresa Pàmies?

    ♦ Coneixes Praga? Voldries visitar-la? Potser voldries repetir? Amb els anys, tens notícia que hagi canviat gaire la ciutat de Praga? És gaire diferent la Praga que Teresa Pàmies va conèixer a la d’ara?

    Article complet

  • Teresa Pàmies (6)

    L’exili: noves ciutats, nova gent…

     

    Teresa Pàmies al llarg del seu exili per diferents països troba, com és natural, gent de tota mena. Cada capítol del llibre Gent del meu exili és dedicat a una persona relacionada amb una situació que ella va viure. Sovintegen les persones que la van ajudar personalment. Hi va haver gent d’altres països que van ajudar els refugiats espanyols, els quals solien tenir bona reputació. Explica el cas d’una senyora francesa, madame Louise, que sempre deia: «”Jamais je n’ai été deçue par un espagnol” (Mai no m’ha decebut un espanyol).»

    En moltes pàgines del llibre de què parlem avui, Pàmies relata el record de gratitud que guarda per moltes persones que va conèixer en el seu exili. A nosaltres, després de la lectura, ens  queda la impressió general d’haver conegut una xarxa de gent que s’ajuda en moments cabdals de la vida: quan t’estableixes en un país nou i no tens feina i potser cap referent.

    En aquest apunt d’avui volem reportar la coneixença que va fer amb dues persones catalanes, a Cuba i a Belgrad. Quan va arribar a Cuba, l’aconsellen que vagi a veure un empordanès que hi té un restaurant. Com ens ho explica Teresa Pàmies?

    «Quan vaig arribar a Cuba procedent de Santo Domingo, l’any 1940, se’m plantejà el problema de buscar feina. Algú va parlar-me d’un català que tenia un restaurant a la part vella de l’escullera, la més allunyada del port. Els meus amics cubans suposaven que un català no podia negar l’ajut a una catalana i, esperonada per l’argument, vaig presentar-me al Restaurant Empordà […]». p. 23

    Després del primer “bon dia”, Teresa Pàmies veu que l’amo empordanès és una mica sorrut i gairebé li sap greu haver anat al restaurant. No obstant això, ella acaba a la cuina del restaurant dinant, convidada per ell. Pàmies descriu l’escena d’aquesta manera:

    «[…]

    −Saps cosir? −preguntà de sobte l’empordanès.   

    −Força. Aprenia l’ofici quan va venir la guerra.

    −Doncs, hi ha una catalana al passeig Martí que et podria donar feina, però paga poc segons tinc entès.

    −No necessito gaire. A la casa on dormo no em cobren res.

    Va donar-me l’adreça exacta de la modista i va ordenar, amb un gest, que ens duguessin el cafè. Sense cap escarafall, amb la més gran naturalitat, em va dir que mentre no trobés feina podia anar a dinar i a sopar de franc al seu restaurant posant com a condició que no ho digués a la patrona. Vaig preguntar-li si era la seva muller i ell va fer un gest que volia dir sí i no. I com que no tenia pressa, sense que jo li ho preguntés, m’explicà la seva història.» p. 23 i 29.

     

    A Belgrad, coneix una noia de Tarragona, la Marta, casada amb un serbi que havia estat voluntari a la guerra d’Espanya. Es van enamorar i es van casar. I van anar a viure a la ciutat natal d’ell. Van tenir un nen, que morí aixafat per un camió mentre corria per atrapar una llampant pilota multicolor. La Marta s’havia quedat encallada en aquesta experiència, incapaç de tirar endavant. Teresa Pàmies la visitava de tant en tant, li duia revistes i diaris per animar-la fins que va marxar a Txecoslovàquia.

    El primer dia que Pàmies visita la Marta, aquesta li ofereix un cafè turc. Ens agrada com ens ho explica Pàmies… la preparació d’un cafè, que resultà suculent.

    «Sense que jo li ho demanés, amb moviments precisos i mecànics, em va preparar un cafè turc. De l’armari penjat en a treure un molí d’aram, el típic molí en forma de tub que els turcs deixaren a totes les llars dels països que van ocupar durant segles. D’un pot de vidre en va buidar els grans de cafè i agafant el molí entre els genolls va moldre la quantitat exacta per fer un sol cafè. D’un altre armari va treure un tupí d’aram amb mànec molt llarg, l’omplí d’aigua i el posà damunt la planxa de ferro de la seva cuina de carbó, un artefacte que servia d’estufa. Un cop va sentir bullir l’aigua, retirà el tupí, hi posà una cullerada de sucre i el cafè mòlt. Amb una cullereta el va remenar i ho deixà reposar mentre treia una tassa molt petita i sense nansa que col·locà davant meu, sobre una taula coberta d’unes tovalles de quadres verds i blancs.

    Jo la mirava actuar bocabadada, ja que els seus moviments tenien un certa solemnitat i fins i tot una mena de voluptuositat.

    Un cop enllestit el cafè, ella va tornar a la finestra, donà un cop d’ull al carrer i, d’esquena a la llum que entrava a glopades, va preguntar-me si tenia fills, pregunta que jo no m’esperava.» p. 95-96

    Citacions extretes de: Teresa Pàmies, Gent del meu exili, Editorial Empúries, «Narrativa» 153, Barcelona, 2019.

    Font de les fotografies:

    [en línia]: Fotografia de Bob Nikkel, «Puerto de La Habana», publicada en la secció de «fotografía del día» a Havana Times. Cuba sin perjuicios, 22/05/2019.

    [en línia]: José Luis Martínez Alejo, «Puntada a puntada, la economía», Trabajadores (órgano de la central de trabajadores de Cuba), 09/02/2020.

    [en línia]: Viajes Chavetas, «congrí: arroz y caraotas», comida cubana: 12 platos imprescindibles.

    [en línia]: imatge del tupí d’aram, todo colección.net/vintage (pequeña cafetera turca).

    Ara tu, esmola el llapis:

    Et convidem a fer un text curt sobre el que t’ha suggerit aquest apunt sobre Teresa Pàmies.

    Si ho prefereixes, també pots triar algun d’aquests aspectes:

    ♦ Pots fer un breu apunt en què desenvolupis què en penses de l’experiència de l’exili. Què pot significar per les persones que deixen el seu país i què per les que les reben?

    ♦ Molts catalans i espanyols es van haver d’exiliar després de la Guerra Civil. Un bon nombre anà a Cuba, Mèxic i a molts altres països, coneixes alguna experiència que t’hagin explicat o que tu hagis llegit. Potser la d’algun familiar teu.

    ♦També podem parlar de les feines de les dones: cosir o fins i tot la fabricació dels famosos cigars havans, entre moltes d’altres. 

    ♦T’agrada la gastronomia, en general? Quina és la cuina mundial que més t’agrada. També et pots inventar el plat que en aquell dia van servir a Teresa Pàmies al restaurant cubà, anomenat Empordà… què devia menjar?

    ♦ Has tastat mai el cafè turc. T’han vingut ganes de prendre’n un després de la descripció que en fa Teresa Pàmies? Hi ha gaires diferències entre un cafè turc i el que surt de la càpsula de Nespresso. Com el fas a casa? 

    ♦ La noia tarragonina de què parla Pàmies, la Marta, es va exiliar empesa per l’amor. Com t’imagines aquest exili? És el mateix que exiliar-se per motius polítics?

     

    Proper apunt al bloc: 21 d’abril (a veure si ho complim, que darrerament anem una mica desorientats.)

     

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (5)

    De com es perd la tasca de la dona dins l’univers masculí

    L’obra de Teresa Pàmies sempre s’acosta a la dona. Llegint-la, sentim desfilar la vida i les persones de les nostres àvies, les nostres mares, de les dones amb qui hem tractat al llarg de la vida… També, Pàmies,  et fa sentit amiga de tu mateixa per si de cas t’havies oblidat de qui eres. Cal llegir-la quan anem justos d’això que modernament se’n diu autoestima.

    A Pàmies,  en l’obra més literària, no li cal llançar grans proclames; relata tan sols els fets, descriu les escenes, la narradora deixa anar alguna frase que fa pensar… i per sota de tot això la intenció es veu clara, com pedretes al fons de l’aigua encalmada.

    Aquest fragment que ve a continuació és de l’obra Dona de pres. La protagonista, Neus Godàs, educada en una escola de pagament i de família benestant, s’enamora d’un “revolucionari”. Ell acaba a la presó de Burgos. Ella, ja amb un fill que ha de pujar, s’encarrega de donar suport logístic i sovint també  moral a altres famílies que també tenen el cap de família a la presó.

    En una ocasió el seu home, el Rafael, li demanarà en una carta escrita des de la presó que faci un jersei de mitja per a un company pres, el Domínguez. Llegim aquest fragment, i ja en parlarem. 

    «El seu home, entre els encàrrecs que li feia en la darrera carta, li demanava que fes un jersei per a “ese pobre diablo de Domínguez que es friolero como una gallina y no tiene perro en este mundo”. L’home de la Neus en sap de demanar. Fa vuit anys que només demana coses a la seva dona i ella les fa; primer les feia perquè ell les hi demanava, i , a poc a poc, s’acostuma a fer-les per decisió pròpia fins que les petites i no agraïdes taques esdevingueren necessitat.

    La vida d’una dona consumida en petites i no agraïdes tasques; una existència gastada gota a gota, en una època “materialista”, “freda”, “deshumanitzada”.» […] A la Neus Godàs: «Descobrir una acció generosa o arriscada li produeix emocions que només expressarà vessant moltes llàgrimes, un cop tancada en la intimitat de la seva cambra o àdhuc enfront de gent coneguda o desconeguda. Ningú no sap, però, que no són llàgrimes pel seu llarg calvari, sinó per la bondat que descobreix en cada 

    misteri de goig, de penes i d’afliccions. 

    Ara li caldrà fer un jersei per al dispeser de Burgos que es diu Domínguez, un home que ella no coneix, que potser no coneixerà mai. Posarà l’ànima en la confecció d’aquell jersei, i el Domínguez quan el rebrà, quan s’hi abrigarà en les hores fredes de l’hivern de Castella, no pensarà en la Neus Godàs, sinó que ho agrairà al Rafael, al seu company de presó que pensa en tot, que ajuda tots perquè és de la fusta dels grans meneurs, dels conductors d’homes i masses.

    La Neus Godàs farà un fabulós jersei de llana de sis fils, esponjosa, amb dues butxaques i una cremallera des del coll fins a mig pit, un coll ample perquè pugui abrigar les orelles del pobre Domínguez. Un cop acabat el plegarà amorosament i el ficarà dons d’una capsa de cartró, una capsa on guarda betes i puntes que no ven a la botiga, que no vendrà mai. I, un cop enllestit el paquet, ella mateixa el durà a Correus per enviar-lo a Burgos.»

    Teresa Pàmies, Dona de pres, Edicions Proa, “A tot vent”, Barcelona, 1985 3a edició, p. 73-74.

     

    Font de les fotografies:

    [En línia]:Interior del centre penitenciari de Burgos. Fotografia d’Israel L. Murillo, publicada a: El Correo de Burgos, 05/05/1915.

    [En línia]: Dona fent mitja davant d’un portal amb cartells electorals. Girona, 20/10/1982. Fotografia de Dani Duch, publicada a:  Diari de la Diputació de Girona, notícia 2324.

    Ara tu, esmola el llapis:

    Pots fer el comentari que vulguis i publicar-lo al blog. Si ho prefereixes, suggerim alguns aspectes:

    ♦ Trobes que aquestes imatges són eloqüents? Et suggereixen una època, un ambient, potser uns records viscuts o que t’hagin explicat. 

    ♦ Quina importància creus que tradicionalment ha tingut el paper de la dona dins de l’àmbit familiar?

    ♦ En aquest text Teresa Pàmies no ens parla exactament de les tasques de dona a casa. La dona que surt de casa per fer una tasca social o política està en el mateix grau d’igualtat que l’home?

    ♦ Si la protagonista, Neus Godàs, fos amiga teva i t’expliqués que està fent un jersei per un pres company del seu home, i que ja n’ha fets d’altres, què li diries? Potser li donaries algun consell?

    ♦ Imagina’t que ets la Neus Godàs. Escriu una carta al teu home pres a Burgos. A la carta pots fer referència o no al jersei.

    ♦ Imagina’t que ets l’home de la Neus Godàs. Escriu una carta a la teva dona des de la presó de Burgos. Hi pot sortir o no el company Domínguez i el jersei.

     

    Proper apunt al blog: 25 de març de 2020

     

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (4)

    Per què tantes dones assassinades?

    Ja hem dit en altres apunts que Teresa Pàmies era una gran lluitadora i seu punt de vista d’allò que és la política no es restringeix només als debats dels parlaments i dels congressos, sinó que la política –com també dirien molts filòsofs i sociòlegs– comprèn totes les facetes de la societat i també la vida íntima de les persones.

    En l’espai radiofònic de què parlàvem en l’anterior apunt, «El matí de Josep Cuní», denuncia la violència de gènere i aporta dades de l’any 1997 en què les dones mortes a mans de les seves parelles va ser especialment elevat, sobretot en aquell estiu. Són dones, la majoria, que han volgut trencar la relació.

    «Dimecres, 3 de setembre de 1997

    Aquest setembre fa deu anys que a l’espai radiofònic de Josep Cuní comentem fets de l’actualitat que tenen la dona com a protagonista, aspectes d’una realitat quotidiana que no sempre ens agrada però assumim sense amagar-la ni desorbitar-la. Avui, l’actualitat és Diana Spencer, però no en parlaré. Ja se n’ocupen, a dojo, els mitjans escrits, orals i visuals. Ens han dit el que han volgut dir-nos i callaran el que la gent voldria saber […]».

    Diu Pàmies que aquesta mort tal volta tapi altres «[…]notícies més dramàtiques protagonitzades per altres dones de les quals no coneixerem els noms, ni el rostre, ni el calvari. Aquest estiu de 1997 s’ha batut el rècord del nombre de dones assassinades pel marit o l’amant dels quals se separaren o volien separar-se. La xifra d’un informe del Ministerio del Interior sobre el 1996 (65 casos de dones assassinades, una cada setmana) ha estat superada aquest estiu. No són drames motivats per la misèria, la incomunicació, la gelosia o la incompatibilitat de caràcters: són crims a sang freda, contra dones que han decidit trencar una relació de parella que ha esdevingut insuportable, humiliant, immoral i degradant. Existeix la via legal i pacífica per a resoldre el conflicte: el divorci o la separació. Hi ha homes que no ho accepten i tracten d’imposar-se, per la força bruta, la coacció econòmica, el segrest dels fills i, finalment, la mort; que no ens diguin que és per amor. Es dóna entre homes instruïts i ben situats econòmicament […]».

    «Aquest estiu s’han produït més crims que mai dels anomenats “domèstics”. Demanar la separació esdevé altament arriscat per a una dona. Alguns aconsellen la malcasada o la maltractada que tingui paciència, que no tregui el marit de polleguera, que faci comèdia mostrant-se afectuosa i submisa per evitar la pallissa o la punyalada. Aquesta és l’antiga filosofia de la pau familiar i l’harmonia conjugal. Així pretenen evitar la violència domèstic exercida per homes que se senten amenaçats per l’emancipació femenina […]».

    I reporta alguns casos que succeïren en aquell període.

    Teresa Pàmies, La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques, Empúries, «Narrativa», 102, Barcelona, 1999, p. 21 i 22

    Ara tu! Esmola el llapis. Pots desenvolupar breument un d’aquests aspectes o explicar el que aquest apunt t’ha suggerit.  

    Encara no som a finals de gener de 2020 i ja hi hagut un grapat de dones assassinades per violència masclista. Creus que s’ha millorat gaire des dels anys 90 del segle passat?

    Als mitjans de comunicació se’n parla suficientment?

     Amb més recursos institucionals aturaríem la violència de gènere?

    ♦ Quin paper hi juga l’educació? Se n’hauria de parlar més als centres educatius? I al si de els famílies?

     Creus que la denúncia ajuda l’eradicació de la violència masclista?

     En l’esfera política hi ha diferents opinions sobre com cal actuar davant la violència masclista. Pots exposar el teu punt de vista. 

    Pots clicar damunt de l’enllaç del dossier sobre violència masclista per si et convé assabentar-te d’alguna dada. 

    Violència masclista 2019 (dossier, Observatori d’Igualtat de Gènere)

     

     

    Pròxim apunt al blog: 19 de febrer

    Font de les imatges: 

    Imatge de la mà amb la paraula “prou”: [En línia]: Butlletí de CCOO educacio.cat (Dia Internacional contra la Violència de Gènere, any 2013).

    Imatge del cor amb paraules dins: disseny de l’Ajuntament de Tordera per a la commemoració del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, any 2012 (http://www.tordera.cat/)

    Imatge 25N… : Ajuntament de Premià de dalt, per a a commemoració del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, any 2015 (http://www.premiadedalt.cat)

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (3)

    Criatures als anuncis?

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Teresa Pàmies va ser durant molts anys una col·laboradora setmanal del programa de ràdio «El Matí de Josep Cuní». La seva vida, tant a l’exili, com a Catalunya sempre havia estat lligada a la ràdio. 

    Teresa Pàmies era una persona desperta, molt interessada per la notícia fresca del dia. En aquests programes de ràdio amb Josep Cuní ella feia la crònica de l’actualitat i després hi associava un bolero o una cançó. Generalment, justament pel seu esperit crític, les seves cròniques prenien un to de reivindicatiu que portava els oients a la reflexió i els convidava a ampliar el propi punt de vista sobre dels fets de cada dia. 

    Els temes que hi va tractar van ser nombrosíssims: la dona, el maltractament a la dona –hem avançat gaire?–, les relacions humanes, la política… un llarg enfilall de tot el que suscitava el seu interès. 

    Aquestes cròniques radiofòniques de Teresa Pàmies han estat recollides en tres volums: Coses de la vida a ritme de bolero, de 1993;  La vida amb cançó: cròniques radiofòniques, de 1999 i 3×1 El món actual a través de tres generacions, de 2003.

    El fragment que teniu a continuació ha estat extret del segon llibre esmentat. Parla el fet que la publicitat se serveixi d’infants a la tele o al cinema, principalment.

    «Dimecres, 14 de gener 1998

    Llegeixo a les pàgines de El País, Catalunya: “Para anuncio TV necesitamos GEMELOS, de 6 a 8 años. Todos chicos. Imprescindible sean todos rubios y con ojos azules», i donen dos telèfons de contacte. Els bessons requerits eren destinats a la publicitat, evidentment. Hi hauria l’obligat “casting” per escollir els més idonis. És la norma. L’infant de set anys Enric Espinosa explica que fou elegit entre cent convocats per una agència de publicitat, sotmesos a unes quantes hores d’assaig per repetir, en castellà: “Hola, soy Edu, feliz Navidad“. Esdevingué famós. Entrevistat a l’Avui el 4 de gener, fou presentat com a “actor de publicitat”.

    La utilització de menors en empreses publicitàries, en programes de televisió i negocis de l’espectacle, suscita inquietud perquè interfereix en la formació dels infants, instigats per la família il·lusionant-los amb la fama, diners i altres incentius, no sempre assequibles; exposant-los a decepcions nocives per al desenvolupament harmoniós de l’infant. L’entrevista amb Enric Espinosa suscita aquesta reflexió. Parla com un adult i en pla d’actor, i tanmateix és una criatura de set anys que, de l’escola, prefereix l’hora del pati “perquè podem jugar”. No és un nen prodigi, sortosament per a ell. La fama assolida amb un anunci nadalenc li podria fer rodar el cap o robar-li la infància […]».

    Teresa Pàmies, La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques, Empúries, «Narrativa», 102, Barcelona, 1999, p. 80.

    Ara esmola tu el llapis o la paraula. Algunes idees per triar. La teva, però, pot ser qualsevol altra idea.

    ♦ Els nens i les nenes en anuncis de bolquers, de xocolata, de sabó, de colònies, de joguines, de pinso per a mascotes,de  paper de vàter… ens roben el cor, som humans. Són tan bonics, els petits! Guaita, tu, surten a la tele o al cinema i sembla que ho hagin fet tota la vida! Són comentaris que hem fet i  sentit moltes vegades. Què et sembla que hi ha darrere d’aquestes imatges? Qui hi guanya? Qui hi perd? Avantatges? Perills?

    ♦ No hem reproduït en aquest apunt cap nen ni cap nena de debò. Ho hem fet expressament per centrar l’atenció en la  publicitat dibuixada. Creus que pot ser eficaç? Té el mateix impacte un dibuix que un cos de criatura que es mogui i parli? 

    Els traços volgudament innocents fan que la publicitat sigui innòcua? 

    Font de les imatges:

    Anunci de llet condensada marca «El Niño»: Exposición virtual. Biblioteca Nacional de Esapaña: <bne.es>.

    Anunci de llet condensada «La Lechera»: <agustoconlavida.es/marcas-nestle/nestle-la-lechera/historia/116>.

    Imatge dels «Juegos Reunidos Geyper»: <todocoleccion.net/>.

    Anunci del reconstituent «Kina San Clemente»: <google.com/>. En aquesta darrera adreça, cercant per “imatges” es pot veure reproduït l’anunci de televisió en blanc i negre de Kina San Clemente: hi surten adults i nens… i copes. Pot ser il·lustratiu pel tema tractat en aquest apunt.

    Pròxim apunt al bloc: 20 de gener de 2020

     

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (2)

    Teresa Pàmies: l’anàlisi social i política per testimoni

    Teresa Pàmies , Carta a la neta sobre el comunisme. Els anys de lluita, Editorial Columna, Barcelona, 2001.

    En aquest llibre Teresa Pàmies s’adreça a la seva neta Aliona i per extensió a la generació de la seva neta. L’autora, en aquest acte d’amor que resulta ser aquest text entranyable, vol deixar constància de la seva experiència de lluitadora social, de militant comunista i defensora dels drets de les dones. Aquestes paraules que deixa escrites no són en absolut un mer anecdotari personal de les batalletes d’una militant, sinó que, a partir de l’experiència personal, de l’anàlisi i de l’estudi, donen la visió crítica d’una comunista convençuda sobre els efectes –no sempre desitjables– del comunisme en la història recent i de com veu Teresa Pàmies el moment present.

    L’autora pretén amb aquesta llarga carta –un assaig curt, de fet–, deixar-se entendre per  la neta en profunditat, però també, si la neta ho vol, ser una invitació al compromís social, amb l’avantatge d’haver conegut un testimoni que li ha deixat en herència un punt de vista que li estalvia començar des de zero.

    Voldríem destacar un parell de fragments de la motivació que porta Teresa Pàmies a dirigir-se a la seva neta:

    «Per què t’explico tot això sabent que no t’interessa o que no t’ho creuràs o que pensaràs que la iaia repapieja? En realitat t’escric aquesta carta sobre les meves batalletes perdudes i guanyades, pensant en la teva generació, que un dia tindrà també les seves batalletes ben diferents a les meves, ni més glorioses ni més dramàtiques però, en tot cas, aquesta carta escrita a la meva néta, que ets tu, pot orientar-la i alliçonar-la. I si el rotllo de l’àvia t’avorreix pots estalviar-te’n la lectura. La teva iaia no se sentirà ofesa ni frustrada.» p. 39

    I continua, al paràgraf següent, explicant com va entusiasmar-la el pensament de Rosa Luxemburg, de com el pensament lliure que preconitzava va donar-li una concepció del feminisme que s’allunyava de l’estretor amb què el concebien partits i comitès.

    Teresa Pàmies en la carta a la neta Aliona també pensa en els altres nets, en les generacions que vindran després d’ella i en la societat, en definitiva:

    «Estimada Aliona: no sé si llegiràs aquesta carta tan llarga i un pèl pamfletària. T’és adreçada però no vol dir que només sigui per a tu. Penso en els altres néts: Sergio, Pere, Àlex, Urko, Joan i Natàlia i en la generació que creixerà en un planeta amenaçat d’extermini total total pel sistema capitalista enfollit de cobdícia. La generació de la iaia ja no pot fer res per evitar-ho, però la vostra podria si s’ho proposa, des del comunisme o des de fora però no contra el comunisme perquè encara és necessari per als combats que us esperen.

    Salut, estimats néts; salut i coratge!                     

    Barcelona, desembre de l’any 2000»    P. 84

    Ara esmola tu el llapis o la paraula. Algunes idees:

    Confies que el diàleg intergeneracional serveix per a alguna cosa?

    ♦Si tens nets, què t’agrada transmetre’ls? I si no en tens encara o ja no en tindràs, què t’agrada transmetre a les criatures i adolescents en general?

    ♦Penses que els partits polítics són necessaris per donar resposta a les qüestions socials? Hi pot haver lluita social al marge dels partits i de la política i del sistema?

    ♦El comunisme, segons tu, és un bon ideari? Hi ha qui considera que la seva pràctica és abocada al fracàs, pots exposar el teu punt de vista coincident o discrepant.

    Font de les imatges:

    ♦Portada del llibre ressenyat al capdamunt d’aquest apunt.

    ♦Logotip del Partit Socialista Unificat Català, on Teresa Pàmies milità.

    ♦Fotografia de Teresa Pàmies, autor: Pau Barceló (arxiu: Serra d’Or). Extreta en línia de la publicació digital El Núvol, 8/10/2019.

    Proper apunt: 2 de desembre de 2019

     

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (1)

    Teresa Pàmies

    Una pinzellada

    Aquest any 2019 es commemoren ens cent anys del naixement de Teresa Pàmies (Balaguer, 8 d’octubre de 1019 – Granada 13 de març de 2012).

    Si d’alguna cosa serveixen aquest tipus d’aniversaris ha de ser per recuperar textos dels bons autors que ja no són entre nosaltres i establir-hi un diàleg que sempre resulta apassionant i enriquidor.

    De Teresa Pàmies se’n podrien destacar molts aspectes, però ara en aquests moments en què rellegim algunes obres seves i d’altres que no coneixíem, ens crida l’atenció les apreciacions que fa sobre molts aspectes de la societat i del comportament dels humans que semblen escrites ara mateix per tu i jo.

    La consciència política de Teresa Pàmies es va manifestar de ben jove. Als setze anys començà la militància al partit socialista i als disset va fer un míting a la plaça Monumental de Barcelona. En aquesta època, juntament amb altres companyes, funda l’Aliança Nacional de la Dona. La figura del seu pare, home d’idees avançades i de fermes conviccions, va ser una influència decisiva en la maduració de la consciència política de Teresa Pàmies. Pare i filla s’exilien junts el 1939.

    Gran part de la literatura de Teresa Pàmies ressegueix bona part de la memòria de l’exili a través de les seves experiències, de vegades explicades directament i de vegades més novel·lades, però sempre des del rigor del seu pensament crític. I per damunt de tots els textos i de totes les lletres, hi trobem la defensa de la causa de les dones. Un feminisme sincer, planer i pràctic que en les narracions va sense megàfon, però que tan eficaç és dins de la història que se’ns narra i en el mateix engranatge del text.

    Imatge publicada a El País (edició Catalunya), el 14 de març de 2012. Teresa Pàmies, als disset anys,  al míting de la Monumental de Barcelona.

    Per saber-ne més, pots consultar diferents enllaços que trobaràs aquí:

    La comissària de l’Any Teresa Pàmies, Montse Barderi, és l’autora d’un llibre titulat

    Dones úniques. Relats de dones d’aquí que no podràs oblidar  (clica per trobar el relat dedicat a Teresa Pàmies). Són textos que Montserrat Barderi, comissaria de l’Any Teresa Pàmies, dedica a cada dona única. Són històries curtes i amenes de llegir… una bona manera de començar.

    A l’enllaç de l’Any Teresa Pàmies (clica-hi), trobaràs molta informació –molta més del que l’Endrapalletres et pot  oferir–, sobre l’escriptora i de tot el que s’està fent en memòria seva durant aquest any.

    També trobaràs informació sobre Teresa Pàmies a la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, clica-hi). Sempre la recomanem perquè creiem que és una eina molt útil per satisfer les moltes curiositats sobre literatura catalana que se’ns poden presentar. En l’apartat de “pàgines d’autors” trobaràs per ordre alfabètic gairebé tots els autors i autores que t’interessi buscar.

    Propera anotació a l’Endrapalletres:  18 de novembre de 2019.

    Article complet

  • Quarta tasca Any Fabra: la conferència

    4. La conferència

    Dilluns 29 d’octubre a les set del vespre, a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler, Jordi Manent, filòleg i estudiós de la figura de Pompeu Fabra ens oferirà aquesta conferència.

     “Pompeu Fabra, el lingüista excepcional i el personatge cívic”

    Jordi Manent, en solitari o en col·laboració amb altres autors té publicats diversos treballs sobre Pompeu Fabra. N’hi ha un, però, que voldríem destacar perquè també és el que hem conegut. Tracta dels anys d’exili de Pompeu Fabra, Pompeu Fabra a l’exili (1939-1949) (Editorial Proa). 

    Un exili sempre és ple de circumstàncies personals sobtades i de béns materials i intel·lectuals que es dispersen. Aquests són motius que en dificulten un estudi sistemàtic. Aquest llibre de Manent té la voluntat d’aproximar-se al màxim al dia a dia del Mestre, tant a les tasques lingüístiques, que mai va deixar de fer, com a les relacions de Fabra amb altres intel·lectuals i amb les institucions, atès que, pels càrrecs que ocupava i per la persona de consens que era, havia de gestionar una gran quantitat d’afers. És, doncs, observant la seva activitat en aquests anys que veiem reflectides les vides d’altres exiliats i ens adonem de com n’era d’important, per exemple, la gestió dels ajuts econòmics que havien de garantir, encara que fos malvivint, la pervivència de la cultura catalana fora de la frontera o, simplement, la cobertura de les necessitats bàsiques dels intel·lectuals i polítics catalans. 

    Manent en aquesta obra reporta molts fragments extrets de dietaris i llibres de memòries, d’articles de l’època…  de persones que van conèixer Fabra. Amb totes aquestes notícies el lector pot anar teixint un viu retrat de l’actitud i de l’humor del Mestre en aquests temps difícils i també de quines eren les seves preocupacions. Tot aquest material –de vegades inèdit– és una de les grans virtuts de l’obra. 

    Al llarg d’aquest any, en aquest blog, hem anat informant d’aspectes de la vida i obra de Pompeu Fabra i també de com el veien altres personalitats. Hem fet una Ruta Fabra per Barcelona i hem pogut visitar l’exposició “Pompeu Fabra. Una llengua completa”.

    Ara, en la conferència, Jordi Manent no només ens parlarà de l’exili de Fabra, sinó que en donarà una visió global. En el blog, però, us proporcionarem unes quants citacions del llibre esmentat perquè hi digueu la vostra.

     

     

     

     

     

     

    Comencem les citacions:

    Fabra a punt d’anar a l’exili:

    «Pompeu Fabra i Poch, el pare de la normativa catalana del segle XX, tenia el 1936, seixanta-vuit anys, era casat amb Dolors Mestre i Climent i havia tingut tres filles: Carola, Teresa i Dolors. Poc s’ho pensava en aquelles dates que dos anys i mig després es veuria condemnat a l’exili i, encara pitjor, sense bitllet de tornada a casa».                                                                                      Jordi Manent   (p.21)

    El realisme de Fabra sobre la situació d’exili (testimoni de la seva filla Carola): 

    «¿Com devia sentir-se, doncs, en aquells moments  tan anguniosos, Pompeu Fabra? Carola comenta el seu estat d’ànim davant aquella ensulsiada: “El meu pare sabia que allò era una catàstrofe. Que li havia tocat el rebre i que tot el seu [món] s’havia enfonsat. Però, és clar, anava a salvar la vida. La meva mare i nosaltres érem més inconscients. El meu pare no ens deia res per no amoïnar-nos”».  Jordi Manent / Carola Fabra  (p. 51-52)

    Alguns contemporanis el recorden així:

    «Pompeu Fabra […] ens venia a veure bastant sovint i li agradava força conversar amb nosaltres, i no solament de problemes de llengua catalana, sinó un poc de tot. Quan ell venia tots plegats no teníem prou orelles per escoltar el seu verb tan senzill i ensems tan pulcre. Li agradava molt de contar anècdotes, i les sabia contar meravellosament, car era una persona de conversa encisadora, sense aquell encarcarament de tants homes d’una certa vàlua, però molt inferiors a Pompeu Fabra. Ell era el prototipus de l’antipedant, del savi a l’abast de tothom i que no et feia sentir la seva saviesa sinó a la càtedra universitària». Josep Villalon (p. 24)

    «Durant els dies d’estada a Can Perxers, Mestre Fabra tingué ocasió de parlar amb tots els intel·lectuals presents. Alguns feia mesos, o anys, que no els veia. Era el cas de Domènec Guansé, que n’escriu aquest record: “Després de no haver-lo vist durant els anys de la guerra, retrobava Pompeu Fabra al Mas Perxers, vora el poble pirinenc d’Agullana. Com altres intel·lectuals, artistes i escriptors. Hi passà els darrers dramàtics dies de la Catalunya autònoma. D’ençà que no l’havia vist, no havia envellit gaire. El seu esquelet havia pres importància sota la pell, però conservava la passa ferma, vivacitat i desimboltura de moviments. Més que en família o en grup el recordo passejant solitari sota les alzines. La fenedura vertical entre les celles, la mirada abstreta, joguinejant amb la pipa apagada, semblava un Sherlock Holmes a punt de descobrir la clau del misteri. Però no costava pas arrencar-lo de la seva abstracció. Bastava que algú el saludés tot passant, perquè recuperés el somriure, l’expressió gairebé jovial”».  Jordi Manent / Domènec Guansé . 54)

     

    «En tot el temps de viure a França, Fabra va ser un exemple de rectitud moral a imitar, tant com hi va ser tingut per una bandera i un símbol a seguir. Aquest aspecte no l’infatuà, però no el deixà indiferent quant al sentit de la responsabilitat. Com a la pàtria, a l’exili sovint va ser sol·licitat per moltes persones que es trobaven en destret, per força d’altres que posaven llurs problemes personals molt per damunt dels col·lectius; i àdhuc per algunes que centraven en Pompeu Fabra la possibilitat de realització de llurs cobejances. I Fabra, que tenia els seus maldecaps, no deixava d’ocupar-se dels maldecaps dels altres».                                Ricard Simó i Bach  (p. 174)

    «Allotjat amb els meus en un xalet dels afores de Montpeller, junt amb altres famílies, Fabra hi venia tot sovint, a despit dels tres quilòmetres que havia de fer entre la casa on ell habitava –vora l’estació del ferrocarril– fins al nostre estatge. […] Venia els dies de bon temps, a mig matí quasi sempre, i ens assèiem en un banc del jardí mig abandonat que tenia un encís penetrant i dolç. Mirava amb delit l’estesa d’aquells camps i en ponderava la bellesa. Un dia de maig del 1940 en què el cel era blavíssim, l’aire diàfan i el sol d’un or refulgent, tots els termes de l’escenari natural que teníem davant eren tan bells, que en allargar simultàniament l’esguard durant la conversa, vam exclamar alhora: “–Això és magnífic!”, i vam romandre una estona silenciosos, encantats, tot respirant el perfum d’una gran florida de roses».                 Antoni Rovira i Virgili (p. 175)

    Fabra no tingué vocació de polític:

    Jordi Manent explica que Fabra es va presentar a unes eleccions a Barcelona els anys 1913 (municipals) i 1931 (parcials, en una candidatura que agrupava diverses sensibilitats del catalanisme d’esquerres), cap vegada no assoliren la victòria les formacions per les quals Fabra es presentà (vegeu p. 38). Sí, però, que Pompeu Fabra va ser un gran catalanista. Extraiem aquest citació Jordi Manent mateix: «Recordem que Fabra tot i militar de manera activa en el catalanisme, sobretot intel·lectualment, havia entrat poc en política, i quan n’havia fet, la podríem incloure en allò que en diríem parapolítica, ja que ell no en tenia la vocació. Fabra era més aviat d’esquerres, moderat, agnòstic, republicà i, sobretot, catalanista. Fruit d’això fou impulsor de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) el 1932 i president de Palestra entre el 1930 i el 1934. Ambdues entitats eren un planter de joves catalanistes: una de caràcter estudiantil i l’altra de caràcter cívic i pedagògic». Jordi Manent (p. 37)                                             

    La prohibició de les obres de Pompeu Fabra i el maltractament a la llengua

    L’any 1939 a més de censurar les obres dels escriptors, també ho foren les de Fabra: «Quants llibres de Fabra publicats a l’Editoria Barcino passaren la censura? Cap. En total foren set els censurats».                                                                                        Jordi Manent (p. 141)

    La voluntat que duia implícita aquesta acció de censura era que només el castellà fos la llengua de la cultura. Amb la prohibició el català s’anava relegant a l’anonimat, quedava fora de l’esfera cultural i de la vida pública. «Convenia predicar que el català era un idioma inventat en un laboratori ; calia relegar la llengua pròpia de Catalunya a l’estatus de dialecte regional, de patuès».                                                                                                                     Jordi Manent (p. 144)

    Una de les primeres concessions que va fer el règim de Franco als anys quaranta va ser la de reeditar algunes obres de Jacint Verdaguer amb ortografia prefabriana. Era l’expressió d’una voluntat d’assimilar el català a una expressió folklòrica i regional que el qualificava com a llengua sense prestigi per tenir cabuda dins la societat. (Vegeu p. 144-146 i següents).

    Pompeu Fabra es dol de la tasca abandonada per força i explica el que ell considera que és el seu deure, malgrat els temps inclements de l’exili:

    Diu en una carta el 8 d’abril de 1939:

    «Quant a l’Institut (es refereix a l’IEC), no sé pas encara què es podria fer per a reprendre alguna de les seves activitats. Jo estic consternat pel que m’ha passat amb els meus papers: amb les presses amb què vaig haver de sortir de Barcelona, no vaig poder emportar-me’ls, i entre ells hi havia una part ja redactada de la Gramàtica i totes les esmenes i addicions fetes al Diccionari en vistes a una segona edició. En Torres va rebre l’encàrrec de posar-los en un lloc segur; suposo que ho haurà fet; però la dificultat serà fer-los arribar a mans meves. / Estic molt anguniós pel que pugui passar a la gent de l’Institut que s’ha quedat a Barcelona. No sé res d’en Rubió, ni d’en Casacuberta, ni d’en Torres, ni d’en Climent. El Sr. Ruyra, el vaig deixar greument malalt. En C. Riba és a Boissy; en Imatge relacionadaMiracle és a Tolosa. Quant a en Sánchez-Juan, he vist que La Vanguardia li dedica un article laudatori. En López Picó, sotmès a un interrogatori com a funcionari que era de la Generalitat, ha fet una frase… /Em pregueu que saludi en Pous i Pagès, en Serra Hunter i en Pau Vila. No puc pas complaure-us: jo visc a Illa, no a Tolosa, i fa més de tres mesos que no he vist cap d’aquests tres amics. En Pou i Pagès viu a París; en Serra Hunter, a Tolosa, i en Pau Vila és camí de Colòmbia. La meva adreça és: Hôtel du Midi, Ille-sur-Têt (Pyr. Or.)».   Pompeu Fabra (p. 125)

    En La Setmana d’Estudis Catalans que tingué lloc a Prada l’abril de 1947, Pompeu Fabra digué aquestes paraules: 

    «He de creure –digué– que les mostres d’efecte que em prodigueu van adreçades a l’home que ha consagrat la seva vida a l’obra de redreçament de la nostra llengua. Per això les accepto tot agraint-les del fons del meu cor. Sovint, en homenatjant-me, s’ha qualificat d’exemplar el meu capteniment en l’exili: no he fet altra cosa que esforçar-me a suportar-lo amb dignitat i resignació, com han fet tants altres exiliats catalans. I, així he continuat la meva tasca, com era el meu deure. Feliç si el meu exemple fa que, en l’àrdua tasca que ens espera, sou com vull creure que sereu: dels qui saben que no cal abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».                                                                                                                      Pompeu Fabra (p. 308)

    Dia de Nadal de l’any 1948

    Pompeu Fabra passà aquest dia de Nadal a Perpinyà amb tota la família a casa de la seva filla Dolors. Ferran Rahola, el seu gendre, explica que aquell dia es va sentir fatigat quan anaven cap a l’estació a buscar el tren per retornar a Prada, però que el dolor anà passant. Fabra té un viatge excel·lent. Comentava amb la seva esposa i la seva filla Carola en dia tan bonic que havien tingut. 


    «En baixar del tren a Prada, trobà que feia molt de fred i digué: / –Ací fa molt de fred; veiam, veiam què passarà! / de l’estació a casa sofrí molt d’aquell dolor en la regió del cor veient-se obligat a aturar-se unes quantes vegades. Pujà les escales molt pressa, amb ganes d’arribar al pis i reposar-se. Va treure’s el capell, s’assegué en el silló on seia habitualment, llegí un parell de felicitacions i demanà un vas d’aigua. La mamà va portar-l’hi, i quan anava a sortir del menjador sentí el vas que queia: el papà ja era mort!».                                                                                 Ferran Rahola (p. 319)

    Així de senzill i dolç fou l’últim moment de la vida d’aquest home íntegre, savi i humà.

    Totes les citacions han estat extretes de: Jordi Manent, Pompeu Fabra a l’exili (1939-1948), Barcelona: Editorial Proa, 2005.

    Ara tu! 

    Aquesta vegada hem fet un llarg apunt. No donem cap tema concret, ets lliure de triar qualsevol aspecte i desenvolupar-lo a la teva manera. 

    I avui fem dir al Mestre: “Recorda’t que dilluns 29 d’octubre pots venir a la conferència. T’explicaran més coses de mi, de la meva època i, ves a saber, si potser de la teva i tot”.

    Article complet

  • Tercera tasca Any Pompeu Fabra: ruta

    3

    Avui: Ruta Fabra per Barcelona

     

    S’apropa el 8 d’octubre. Recordeu que el Servei Local de Terrassa té 12 places i el de Rubí 8 places per als primers alumnes que vagin a secretaria a inscriure-s’hi. Si coincideix amb el vostre horari de classe i voleu fer aquesta activitat, comenteu-ho amb el professor o la professora. 

    Si molts alumnes manifesteu que teniu interès a fer la ruta potser podríem organitzar una altra sortida per a més persones.

    En l’anterior apunt del blog vam inserir l’enllaç amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). No podia ser d’una altra manera, és un punt de la ruta Fabra.

    Clica i descobreix quin punt de la ruta Fabra és el de l’IEC. Navega. Trobaràs altres informacions interessants.

    Clica aquí (ruta Fabra a Barcelona)

    En aquest mateix enllaç, hi ha enregistrats petits fragments que fan referència als punts de la ruta (set en total). Són molt agradables d’escoltar. Si ho fas, t’informaràs de força coses, com ara:

     

    Del motiu d’índole familiar que va dur a escriure en català a Pompeu Fabra. 

    De si li agradava o no el seu nom.

    De qui i d’on recollia algunes de les paraules que després han passat a formar part del cabal de la llengua.

    De quin era el seu tarannà com a conversador.

    En quin estat estava la llengua abans de la normativa fabriana.

    D’on anava Fabra a fer tertúlia.

    D’on es va ubicar per primera vegada l’Institut d’Estudis Catalans.

    Exercici

    Amb tot el que saps de Pompeu Fabra, amb les fotografies que n’has pogut veure, amb els àudios que n’has escoltat, podries fer-ne una descripció (retrat robot) en unes cent paraules. Ho pots fer en aquest blog en la modalitat comentari. Potser els punts que hem donat et poden ajudar. També pots explicar quines inquietuds et provoca la confecció de la normativa catalana o qualsevol cosa entorn de la figura de Pompeu Fabra.

    I el Mestre digué: “Tothom, i especialment els qui estem sotmesos a disciplines intel·lectuals, hauríem de practicar un esport o altre.”

    Pròxim apunt al bolg: 18/10/2018

    Article complet

  • Segona tasca Any Fabra: exposició


    Visitem l’exposició:

    “Pompeu Fabra. Una llengua completa”

    Amb el grup classe anirem un dia a veure l’exposició sobre Pompeu Fabra a la Biblioteca Mestre Martí i Tauler. Cada curs té la seva cita: un dia determinat i una hora concreta. 

    Us facilitarem un qüestionari que haureu de completar en el moment de veure l’exposició. 

    Perquè us documenteu sobre l’exposició i per ajudar-vos a fer la tasca del qüestionari, us demanem que cliqueu damunt d’aquest enllaç on podreu llegir tots els continguts de l’exposició.

    Clica aquí: continguts exposició”Pompeu Fabra. Una llengua completa”

    Exercici: 

    Després de llegir els textos de l’exposició, fes alguna frase que expressi, segons tu, una característica de la tasca professional de Pompeu Fabra i alguna altra, un tret el seu caràcter. Et pot ajudar a fer això alguns apunts al blog dels mesos de març i juny. Només algunes frases, poques, i uns quants adjectius. És fàcil… ara ja tens molta informació!

     

    I el Mestre digué: “Treballeu, treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai.”

    Pròxim apunt al blog: 04/10/2018

    Article complet

Categories


Arxius


Núvol d’etiquetes