Arxiu de la categoria ‘General’

  • Teresa Pàmies (3)

    Criatures als anuncis?

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Teresa Pàmies va ser durant molts anys una col·laboradora setmanal del programa de ràdio «El Matí de Josep Cuní». La seva vida, tant a l’exili, com a Catalunya sempre havia estat lligada a la ràdio. 

    Teresa Pàmies era una persona desperta, molt interessada per la notícia fresca del dia. En aquests programes de ràdio amb Josep Cuní ella feia la crònica de l’actualitat i després hi associava un bolero o una cançó. Generalment, justament pel seu esperit crític, les seves cròniques prenien un to de reivindicatiu que portava els oients a la reflexió i els convidava a ampliar el propi punt de vista sobre dels fets de cada dia. 

    Els temes que hi va tractar van ser nombrosíssims: la dona, el maltractament a la dona –hem avançat gaire?–, les relacions humanes, la política… un llarg enfilall de tot el que suscitava el seu interès. 

    Aquestes cròniques radiofòniques de Teresa Pàmies han estat recollides en tres volums: Coses de la vida a ritme de bolero, de 1993;  La vida amb cançó: cròniques radiofòniques, de 1999 i 3×1 El món actual a través de tres generacions, de 2003.

    El fragment que teniu a continuació ha estat extret del segon llibre esmentat. Parla el fet que la publicitat se serveixi d’infants a la tele o al cinema, principalment.

    «Dimecres, 14 de gener 1998

    Llegeixo a les pàgines de El País, Catalunya: “Para anuncio TV necesitamos GEMELOS, de 6 a 8 años. Todos chicos. Imprescindible sean todos rubios y con ojos azules», i donen dos telèfons de contacte. Els bessons requerits eren destinats a la publicitat, evidentment. Hi hauria l’obligat “casting” per escollir els més idonis. És la norma. L’infant de set anys Enric Espinosa explica que fou elegit entre cent convocats per una agència de publicitat, sotmesos a unes quantes hores d’assaig per repetir, en castellà: “Hola, soy Edu, feliz Navidad“. Esdevingué famós. Entrevistat a l’Avui el 4 de gener, fou presentat com a “actor de publicitat”.

    La utilització de menors en empreses publicitàries, en programes de televisió i negocis de l’espectacle, suscita inquietud perquè interfereix en la formació dels infants, instigats per la família il·lusionant-los amb la fama, diners i altres incentius, no sempre assequibles; exposant-los a decepcions nocives per al desenvolupament harmoniós de l’infant. L’entrevista amb Enric Espinosa suscita aquesta reflexió. Parla com un adult i en pla d’actor, i tanmateix és una criatura de set anys que, de l’escola, prefereix l’hora del pati “perquè podem jugar”. No és un nen prodigi, sortosament per a ell. La fama assolida amb un anunci nadalenc li podria fer rodar el cap o robar-li la infància […]».

    Teresa Pàmies, La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques, Empúries, «Narrativa», 102, Barcelona, 1999, p. 80.

    Ara esmola tu el llapis o la paraula. Algunes idees per triar. La teva, però, pot ser qualsevol altra idea.

    ♦ Els nens i les nenes en anuncis de bolquers, de xocolata, de sabó, de colònies, de joguines, de pinso per a mascotes,de  paper de vàter… ens roben el cor, som humans. Són tan bonics, els petits! Guaita, tu, surten a la tele o al cinema i sembla que ho hagin fet tota la vida! Són comentaris que hem fet i  sentit moltes vegades. Què et sembla que hi ha darrere d’aquestes imatges? Qui hi guanya? Qui hi perd? Avantatges? Perills?

    ♦ No hem reproduït en aquest apunt cap nen ni cap nena de debò. Ho hem fet expressament per centrar l’atenció en la  publicitat dibuixada. Creus que pot ser eficaç? Té el mateix impacte un dibuix que un cos de criatura que es mogui i parli? 

    Els traços volgudament innocents fan que la publicitat sigui innòcua? 

    Font de les imatges:

    Anunci de llet condensada marca «El Niño»: Exposición virtual. Biblioteca Nacional de Esapaña: <bne.es>.

    Anunci de llet condensada «La Lechera»: <agustoconlavida.es/marcas-nestle/nestle-la-lechera/historia/116>.

    Imatge dels «Juegos Reunidos Geyper»: <todocoleccion.net/>.

    Anunci del reconstituent «Kina San Clemente»: <google.com/>. En aquesta darrera adreça, cercant per “imatges” es pot veure reproduït l’anunci de televisió en blanc i negre de Kina San Clemente: hi surten adults i nens… i copes. Pot ser il·lustratiu pel tema tractat en aquest apunt.

    Pròxim apunt al bloc: 16 de desembre de 2019

     

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (2)

    Teresa Pàmies: l’anàlisi social i política per testimoni

    Teresa Pàmies , Carta a la neta sobre el comunisme. Els anys de lluita, Editorial Columna, Barcelona, 2001.

    En aquest llibre Teresa Pàmies s’adreça a la seva neta Aliona i per extensió a la generació de la seva neta. L’autora, en aquest acte d’amor que resulta ser aquest text entranyable, vol deixar constància de la seva experiència de lluitadora social, de militant comunista i defensora dels drets de les dones. Aquestes paraules que deixa escrites no són en absolut un mer anecdotari personal de les batalletes d’una militant, sinó que, a partir de l’experiència personal, de l’anàlisi i de l’estudi, donen la visió crítica d’una comunista convençuda sobre els efectes –no sempre desitjables– del comunisme en la història recent i de com veu Teresa Pàmies el moment present.

    L’autora pretén amb aquesta llarga carta –un assaig curt, de fet–, deixar-se entendre per  la neta en profunditat, però també, si la neta ho vol, ser una invitació al compromís social, amb l’avantatge d’haver conegut un testimoni que li ha deixat en herència un punt de vista que li estalvia començar des de zero.

    Voldríem destacar un parell de fragments de la motivació que porta Teresa Pàmies a dirigir-se a la seva neta:

    «Per què t’explico tot això sabent que no t’interessa o que no t’ho creuràs o que pensaràs que la iaia repapieja? En realitat t’escric aquesta carta sobre les meves batalletes perdudes i guanyades, pensant en la teva generació, que un dia tindrà també les seves batalletes ben diferents a les meves, ni més glorioses ni més dramàtiques però, en tot cas, aquesta carta escrita a la meva néta, que ets tu, pot orientar-la i alliçonar-la. I si el rotllo de l’àvia t’avorreix pots estalviar-te’n la lectura. La teva iaia no se sentirà ofesa ni frustrada.» p. 39

    I continua, al paràgraf següent, explicant com va entusiasmar-la el pensament de Rosa Luxemburg, de com el pensament lliure que preconitzava va donar-li una concepció del feminisme que s’allunyava de l’estretor amb què el concebien partits i comitès.

    Teresa Pàmies en la carta a la neta Aliona també pensa en els altres nets, en les generacions que vindran després d’ella i en la societat, en definitiva:

    «Estimada Aliona: no sé si llegiràs aquesta carta tan llarga i un pèl pamfletària. T’és adreçada però no vol dir que només sigui per a tu. Penso en els altres néts: Sergio, Pere, Àlex, Urko, Joan i Natàlia i en la generació que creixerà en un planeta amenaçat d’extermini total total pel sistema capitalista enfollit de cobdícia. La generació de la iaia ja no pot fer res per evitar-ho, però la vostra podria si s’ho proposa, des del comunisme o des de fora però no contra el comunisme perquè encara és necessari per als combats que us esperen.

    Salut, estimats néts; salut i coratge!                     

    Barcelona, desembre de l’any 2000»    P. 84

    Ara esmola tu el llapis o la paraula. Algunes idees:

    Confies que el diàleg intergeneracional serveix per a alguna cosa?

    ♦Si tens nets, què t’agrada transmetre’ls? I si no en tens encara o ja no en tindràs, què t’agrada transmetre a les criatures i adolescents en general?

    ♦Penses que els partits polítics són necessaris per donar resposta a les qüestions socials? Hi pot haver lluita social al marge dels partits i de la política i del sistema?

    ♦El comunisme, segons tu, és un bon ideari? Hi ha qui considera que la seva pràctica és abocada al fracàs, pots exposar el teu punt de vista coincident o discrepant.

    Font de les imatges:

    ♦Portada del llibre ressenyat al capdamunt d’aquest apunt.

    ♦Logotip del Partit Socialista Unificat Català, on Teresa Pàmies milità.

    ♦Fotografia de Teresa Pàmies, autor: Pau Barceló (arxiu: Serra d’Or). Extreta en línia de la publicació digital El Núvol, 8/10/2019.

    Proper apunt: 2 de desembre de 2019

     

     

    Article complet

  • Teresa Pàmies (1)

    Teresa Pàmies

    Una pinzellada

    Aquest any 2019 es commemoren ens cent anys del naixement de Teresa Pàmies (Balaguer, 8 d’octubre de 1019 – Granada 13 de març de 2012).

    Si d’alguna cosa serveixen aquest tipus d’aniversaris ha de ser per recuperar textos dels bons autors que ja no són entre nosaltres i establir-hi un diàleg que sempre resulta apassionant i enriquidor.

    De Teresa Pàmies se’n podrien destacar molts aspectes, però ara en aquests moments en què rellegim algunes obres seves i d’altres que no coneixíem, ens crida l’atenció les apreciacions que fa sobre molts aspectes de la societat i del comportament dels humans que semblen escrites ara mateix per tu i jo.

    La consciència política de Teresa Pàmies es va manifestar de ben jove. Als setze anys començà la militància al partit socialista i als disset va fer un míting a la plaça Monumental de Barcelona. En aquesta època, juntament amb altres companyes, funda l’Aliança Nacional de la Dona. La figura del seu pare, home d’idees avançades i de fermes conviccions, va ser una influència decisiva en la maduració de la consciència política de Teresa Pàmies. Pare i filla s’exilien junts el 1939.

    Gran part de la literatura de Teresa Pàmies ressegueix bona part de la memòria de l’exili a través de les seves experiències, de vegades explicades directament i de vegades més novel·lades, però sempre des del rigor del seu pensament crític. I per damunt de tots els textos i de totes les lletres, hi trobem la defensa de la causa de les dones. Un feminisme sincer, planer i pràctic que en les narracions va sense megàfon, però que tan eficaç és dins de la història que se’ns narra i en el mateix engranatge del text.

    Imatge publicada a El País (edició Catalunya), el 14 de març de 2012. Teresa Pàmies, als disset anys,  al míting de la Monumental de Barcelona.

    Per saber-ne més, pots consultar diferents enllaços que trobaràs aquí:

    La comissària de l’Any Teresa Pàmies, Montse Barderi, és l’autora d’un llibre titulat

    Dones úniques. Relats de dones d’aquí que no podràs oblidar  (clica per trobar el relat dedicat a Teresa Pàmies). Són textos que Montserrat Barderi, comissaria de l’Any Teresa Pàmies, dedica a cada dona única. Són històries curtes i amenes de llegir… una bona manera de començar.

    A l’enllaç de l’Any Teresa Pàmies (clica-hi), trobaràs molta informació –molta més del que l’Endrapalletres et pot  oferir–, sobre l’escriptora i de tot el que s’està fent en memòria seva durant aquest any.

    També trobaràs informació sobre Teresa Pàmies a la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, clica-hi). Sempre la recomanem perquè creiem que és una eina molt útil per satisfer les moltes curiositats sobre literatura catalana que se’ns poden presentar. En l’apartat de “pàgines d’autors” trobaràs per ordre alfabètic gairebé tots els autors i autores que t’interessi buscar.

    Propera anotació a l’Endrapalletres:  18 de novembre de 2019.

    Article complet

  • Quarta tasca Any Fabra: la conferència

    4. La conferència

    Dilluns 29 d’octubre a les set del vespre, a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler, Jordi Manent, filòleg i estudiós de la figura de Pompeu Fabra ens oferirà aquesta conferència.

     “Pompeu Fabra, el lingüista excepcional i el personatge cívic”

    Jordi Manent, en solitari o en col·laboració amb altres autors té publicats diversos treballs sobre Pompeu Fabra. N’hi ha un, però, que voldríem destacar perquè també és el que hem conegut. Tracta dels anys d’exili de Pompeu Fabra, Pompeu Fabra a l’exili (1939-1949) (Editorial Proa). 

    Un exili sempre és ple de circumstàncies personals sobtades i de béns materials i intel·lectuals que es dispersen. Aquests són motius que en dificulten un estudi sistemàtic. Aquest llibre de Manent té la voluntat d’aproximar-se al màxim al dia a dia del Mestre, tant a les tasques lingüístiques, que mai va deixar de fer, com a les relacions de Fabra amb altres intel·lectuals i amb les institucions, atès que, pels càrrecs que ocupava i per la persona de consens que era, havia de gestionar una gran quantitat d’afers. És, doncs, observant la seva activitat en aquests anys que veiem reflectides les vides d’altres exiliats i ens adonem de com n’era d’important, per exemple, la gestió dels ajuts econòmics que havien de garantir, encara que fos malvivint, la pervivència de la cultura catalana fora de la frontera o, simplement, la cobertura de les necessitats bàsiques dels intel·lectuals i polítics catalans. 

    Manent en aquesta obra reporta molts fragments extrets de dietaris i llibres de memòries, d’articles de l’època…  de persones que van conèixer Fabra. Amb totes aquestes notícies el lector pot anar teixint un viu retrat de l’actitud i de l’humor del Mestre en aquests temps difícils i també de quines eren les seves preocupacions. Tot aquest material –de vegades inèdit– és una de les grans virtuts de l’obra. 

    Al llarg d’aquest any, en aquest blog, hem anat informant d’aspectes de la vida i obra de Pompeu Fabra i també de com el veien altres personalitats. Hem fet una Ruta Fabra per Barcelona i hem pogut visitar l’exposició “Pompeu Fabra. Una llengua completa”.

    Ara, en la conferència, Jordi Manent no només ens parlarà de l’exili de Fabra, sinó que en donarà una visió global. En el blog, però, us proporcionarem unes quants citacions del llibre esmentat perquè hi digueu la vostra.

     

     

     

     

     

     

    Comencem les citacions:

    Fabra a punt d’anar a l’exili:

    «Pompeu Fabra i Poch, el pare de la normativa catalana del segle XX, tenia el 1936, seixanta-vuit anys, era casat amb Dolors Mestre i Climent i havia tingut tres filles: Carola, Teresa i Dolors. Poc s’ho pensava en aquelles dates que dos anys i mig després es veuria condemnat a l’exili i, encara pitjor, sense bitllet de tornada a casa».                                                                                      Jordi Manent   (p.21)

    El realisme de Fabra sobre la situació d’exili (testimoni de la seva filla Carola): 

    «¿Com devia sentir-se, doncs, en aquells moments  tan anguniosos, Pompeu Fabra? Carola comenta el seu estat d’ànim davant aquella ensulsiada: “El meu pare sabia que allò era una catàstrofe. Que li havia tocat el rebre i que tot el seu [món] s’havia enfonsat. Però, és clar, anava a salvar la vida. La meva mare i nosaltres érem més inconscients. El meu pare no ens deia res per no amoïnar-nos”».  Jordi Manent / Carola Fabra  (p. 51-52)

    Alguns contemporanis el recorden així:

    «Pompeu Fabra […] ens venia a veure bastant sovint i li agradava força conversar amb nosaltres, i no solament de problemes de llengua catalana, sinó un poc de tot. Quan ell venia tots plegats no teníem prou orelles per escoltar el seu verb tan senzill i ensems tan pulcre. Li agradava molt de contar anècdotes, i les sabia contar meravellosament, car era una persona de conversa encisadora, sense aquell encarcarament de tants homes d’una certa vàlua, però molt inferiors a Pompeu Fabra. Ell era el prototipus de l’antipedant, del savi a l’abast de tothom i que no et feia sentir la seva saviesa sinó a la càtedra universitària». Josep Villalon (p. 24)

    «Durant els dies d’estada a Can Perxers, Mestre Fabra tingué ocasió de parlar amb tots els intel·lectuals presents. Alguns feia mesos, o anys, que no els veia. Era el cas de Domènec Guansé, que n’escriu aquest record: “Després de no haver-lo vist durant els anys de la guerra, retrobava Pompeu Fabra al Mas Perxers, vora el poble pirinenc d’Agullana. Com altres intel·lectuals, artistes i escriptors. Hi passà els darrers dramàtics dies de la Catalunya autònoma. D’ençà que no l’havia vist, no havia envellit gaire. El seu esquelet havia pres importància sota la pell, però conservava la passa ferma, vivacitat i desimboltura de moviments. Més que en família o en grup el recordo passejant solitari sota les alzines. La fenedura vertical entre les celles, la mirada abstreta, joguinejant amb la pipa apagada, semblava un Sherlock Holmes a punt de descobrir la clau del misteri. Però no costava pas arrencar-lo de la seva abstracció. Bastava que algú el saludés tot passant, perquè recuperés el somriure, l’expressió gairebé jovial”».  Jordi Manent / Domènec Guansé . 54)

     

    «En tot el temps de viure a França, Fabra va ser un exemple de rectitud moral a imitar, tant com hi va ser tingut per una bandera i un símbol a seguir. Aquest aspecte no l’infatuà, però no el deixà indiferent quant al sentit de la responsabilitat. Com a la pàtria, a l’exili sovint va ser sol·licitat per moltes persones que es trobaven en destret, per força d’altres que posaven llurs problemes personals molt per damunt dels col·lectius; i àdhuc per algunes que centraven en Pompeu Fabra la possibilitat de realització de llurs cobejances. I Fabra, que tenia els seus maldecaps, no deixava d’ocupar-se dels maldecaps dels altres».                                Ricard Simó i Bach  (p. 174)

    «Allotjat amb els meus en un xalet dels afores de Montpeller, junt amb altres famílies, Fabra hi venia tot sovint, a despit dels tres quilòmetres que havia de fer entre la casa on ell habitava –vora l’estació del ferrocarril– fins al nostre estatge. […] Venia els dies de bon temps, a mig matí quasi sempre, i ens assèiem en un banc del jardí mig abandonat que tenia un encís penetrant i dolç. Mirava amb delit l’estesa d’aquells camps i en ponderava la bellesa. Un dia de maig del 1940 en què el cel era blavíssim, l’aire diàfan i el sol d’un or refulgent, tots els termes de l’escenari natural que teníem davant eren tan bells, que en allargar simultàniament l’esguard durant la conversa, vam exclamar alhora: “–Això és magnífic!”, i vam romandre una estona silenciosos, encantats, tot respirant el perfum d’una gran florida de roses».                 Antoni Rovira i Virgili (p. 175)

    Fabra no tingué vocació de polític:

    Jordi Manent explica que Fabra es va presentar a unes eleccions a Barcelona els anys 1913 (municipals) i 1931 (parcials, en una candidatura que agrupava diverses sensibilitats del catalanisme d’esquerres), cap vegada no assoliren la victòria les formacions per les quals Fabra es presentà (vegeu p. 38). Sí, però, que Pompeu Fabra va ser un gran catalanista. Extraiem aquest citació Jordi Manent mateix: «Recordem que Fabra tot i militar de manera activa en el catalanisme, sobretot intel·lectualment, havia entrat poc en política, i quan n’havia fet, la podríem incloure en allò que en diríem parapolítica, ja que ell no en tenia la vocació. Fabra era més aviat d’esquerres, moderat, agnòstic, republicà i, sobretot, catalanista. Fruit d’això fou impulsor de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) el 1932 i president de Palestra entre el 1930 i el 1934. Ambdues entitats eren un planter de joves catalanistes: una de caràcter estudiantil i l’altra de caràcter cívic i pedagògic». Jordi Manent (p. 37)                                             

    La prohibició de les obres de Pompeu Fabra i el maltractament a la llengua

    L’any 1939 a més de censurar les obres dels escriptors, també ho foren les de Fabra: «Quants llibres de Fabra publicats a l’Editoria Barcino passaren la censura? Cap. En total foren set els censurats».                                                                                        Jordi Manent (p. 141)

    La voluntat que duia implícita aquesta acció de censura era que només el castellà fos la llengua de la cultura. Amb la prohibició el català s’anava relegant a l’anonimat, quedava fora de l’esfera cultural i de la vida pública. «Convenia predicar que el català era un idioma inventat en un laboratori ; calia relegar la llengua pròpia de Catalunya a l’estatus de dialecte regional, de patuès».                                                                                                                     Jordi Manent (p. 144)

    Una de les primeres concessions que va fer el règim de Franco als anys quaranta va ser la de reeditar algunes obres de Jacint Verdaguer amb ortografia prefabriana. Era l’expressió d’una voluntat d’assimilar el català a una expressió folklòrica i regional que el qualificava com a llengua sense prestigi per tenir cabuda dins la societat. (Vegeu p. 144-146 i següents).

    Pompeu Fabra es dol de la tasca abandonada per força i explica el que ell considera que és el seu deure, malgrat els temps inclements de l’exili:

    Diu en una carta el 8 d’abril de 1939:

    «Quant a l’Institut (es refereix a l’IEC), no sé pas encara què es podria fer per a reprendre alguna de les seves activitats. Jo estic consternat pel que m’ha passat amb els meus papers: amb les presses amb què vaig haver de sortir de Barcelona, no vaig poder emportar-me’ls, i entre ells hi havia una part ja redactada de la Gramàtica i totes les esmenes i addicions fetes al Diccionari en vistes a una segona edició. En Torres va rebre l’encàrrec de posar-los en un lloc segur; suposo que ho haurà fet; però la dificultat serà fer-los arribar a mans meves. / Estic molt anguniós pel que pugui passar a la gent de l’Institut que s’ha quedat a Barcelona. No sé res d’en Rubió, ni d’en Casacuberta, ni d’en Torres, ni d’en Climent. El Sr. Ruyra, el vaig deixar greument malalt. En C. Riba és a Boissy; en Imatge relacionadaMiracle és a Tolosa. Quant a en Sánchez-Juan, he vist que La Vanguardia li dedica un article laudatori. En López Picó, sotmès a un interrogatori com a funcionari que era de la Generalitat, ha fet una frase… /Em pregueu que saludi en Pous i Pagès, en Serra Hunter i en Pau Vila. No puc pas complaure-us: jo visc a Illa, no a Tolosa, i fa més de tres mesos que no he vist cap d’aquests tres amics. En Pou i Pagès viu a París; en Serra Hunter, a Tolosa, i en Pau Vila és camí de Colòmbia. La meva adreça és: Hôtel du Midi, Ille-sur-Têt (Pyr. Or.)».   Pompeu Fabra (p. 125)

    En La Setmana d’Estudis Catalans que tingué lloc a Prada l’abril de 1947, Pompeu Fabra digué aquestes paraules: 

    «He de creure –digué– que les mostres d’efecte que em prodigueu van adreçades a l’home que ha consagrat la seva vida a l’obra de redreçament de la nostra llengua. Per això les accepto tot agraint-les del fons del meu cor. Sovint, en homenatjant-me, s’ha qualificat d’exemplar el meu capteniment en l’exili: no he fet altra cosa que esforçar-me a suportar-lo amb dignitat i resignació, com han fet tants altres exiliats catalans. I, així he continuat la meva tasca, com era el meu deure. Feliç si el meu exemple fa que, en l’àrdua tasca que ens espera, sou com vull creure que sereu: dels qui saben que no cal abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».                                                                                                                      Pompeu Fabra (p. 308)

    Dia de Nadal de l’any 1948

    Pompeu Fabra passà aquest dia de Nadal a Perpinyà amb tota la família a casa de la seva filla Dolors. Ferran Rahola, el seu gendre, explica que aquell dia es va sentir fatigat quan anaven cap a l’estació a buscar el tren per retornar a Prada, però que el dolor anà passant. Fabra té un viatge excel·lent. Comentava amb la seva esposa i la seva filla Carola en dia tan bonic que havien tingut. 


    «En baixar del tren a Prada, trobà que feia molt de fred i digué: / –Ací fa molt de fred; veiam, veiam què passarà! / de l’estació a casa sofrí molt d’aquell dolor en la regió del cor veient-se obligat a aturar-se unes quantes vegades. Pujà les escales molt pressa, amb ganes d’arribar al pis i reposar-se. Va treure’s el capell, s’assegué en el silló on seia habitualment, llegí un parell de felicitacions i demanà un vas d’aigua. La mamà va portar-l’hi, i quan anava a sortir del menjador sentí el vas que queia: el papà ja era mort!».                                                                                 Ferran Rahola (p. 319)

    Així de senzill i dolç fou l’últim moment de la vida d’aquest home íntegre, savi i humà.

    Totes les citacions han estat extretes de: Jordi Manent, Pompeu Fabra a l’exili (1939-1948), Barcelona: Editorial Proa, 2005.

    Ara tu! 

    Aquesta vegada hem fet un llarg apunt. No donem cap tema concret, ets lliure de triar qualsevol aspecte i desenvolupar-lo a la teva manera. 

    I avui fem dir al Mestre: “Recorda’t que dilluns 29 d’octubre pots venir a la conferència. T’explicaran més coses de mi, de la meva època i, ves a saber, si potser de la teva i tot”.

    Article complet

  • Tercera tasca Any Pompeu Fabra: ruta

    3

    Avui: Ruta Fabra per Barcelona

     

    S’apropa el 8 d’octubre. Recordeu que el Servei Local de Terrassa té 12 places i el de Rubí 8 places per als primers alumnes que vagin a secretaria a inscriure-s’hi. Si coincideix amb el vostre horari de classe i voleu fer aquesta activitat, comenteu-ho amb el professor o la professora. 

    Si molts alumnes manifesteu que teniu interès a fer la ruta potser podríem organitzar una altra sortida per a més persones.

    En l’anterior apunt del blog vam inserir l’enllaç amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). No podia ser d’una altra manera, és un punt de la ruta Fabra.

    Clica i descobreix quin punt de la ruta Fabra és el de l’IEC. Navega. Trobaràs altres informacions interessants.

    Clica aquí (ruta Fabra a Barcelona)

    En aquest mateix enllaç, hi ha enregistrats petits fragments que fan referència als punts de la ruta (set en total). Són molt agradables d’escoltar. Si ho fas, t’informaràs de força coses, com ara:

     

    Del motiu d’índole familiar que va dur a escriure en català a Pompeu Fabra. 

    De si li agradava o no el seu nom.

    De qui i d’on recollia algunes de les paraules que després han passat a formar part del cabal de la llengua.

    De quin era el seu tarannà com a conversador.

    En quin estat estava la llengua abans de la normativa fabriana.

    D’on anava Fabra a fer tertúlia.

    D’on es va ubicar per primera vegada l’Institut d’Estudis Catalans.

    Exercici

    Amb tot el que saps de Pompeu Fabra, amb les fotografies que n’has pogut veure, amb els àudios que n’has escoltat, podries fer-ne una descripció (retrat robot) en unes cent paraules. Ho pots fer en aquest blog en la modalitat comentari. Potser els punts que hem donat et poden ajudar. També pots explicar quines inquietuds et provoca la confecció de la normativa catalana o qualsevol cosa entorn de la figura de Pompeu Fabra.

    I el Mestre digué: “Tothom, i especialment els qui estem sotmesos a disciplines intel·lectuals, hauríem de practicar un esport o altre.”

    Pròxim apunt al bolg: 18/10/2018

    Article complet

  • Segona tasca Any Fabra: exposició


    Visitem l’exposició:

    “Pompeu Fabra. Una llengua completa”

    Amb el grup classe anirem un dia a veure l’exposició sobre Pompeu Fabra a la Biblioteca Mestre Martí i Tauler. Cada curs té la seva cita: un dia determinat i una hora concreta. 

    Us facilitarem un qüestionari que haureu de completar en el moment de veure l’exposició. 

    Perquè us documenteu sobre l’exposició i per ajudar-vos a fer la tasca del qüestionari, us demanem que cliqueu damunt d’aquest enllaç on podreu llegir tots els continguts de l’exposició.

    Clica aquí: continguts exposició”Pompeu Fabra. Una llengua completa”

    Exercici: 

    Després de llegir els textos de l’exposició, fes alguna frase que expressi, segons tu, una característica de la tasca professional de Pompeu Fabra i alguna altra, un tret el seu caràcter. Et pot ajudar a fer això alguns apunts al blog dels mesos de març i juny. Només algunes frases, poques, i uns quants adjectius. És fàcil… ara ja tens molta informació!

     

    I el Mestre digué: “Treballeu, treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai.”

    Pròxim apunt al blog: 04/10/2018

    Article complet

  • Primera tasca Any Pompeu Fabra: coneguem Pompeu Fabra

    1 

    Coneguem Pompeu Fabra

    Podem començar aquesta activitat jugant una mica. La pàgina web de l’Any Fabra ens ofereix un joc interactiu que amb quatre pinzellades ens fa conèixer de manera dinàmica la figura de Pompeu Fabra. Et demanem que cliquis damunt l’enllaç i que intentis fer el joc:

    Joc interactiu de Pompeu Fabra 

    Tal com es pot veure en aquest joc Pompeu Fabra és l’autor del Diccionari general de la llengua catalana i de les Normes ortogràfiques, entre molts altres estudis sobre llengua catalana que no apareixen al joc. Aquest tipus d’obres són les de capçalera que tenen totes les llengües de cultura. Ja a l’escola ens expliquen la conveniència d’escriure i parlar amb correcció. No cal dir que tots aquests materials de consulta són cabdals per als professionals de la literatura i de la comunicació, entre moltes altres professions.

    Exercicis

    Pensa per un moment en una llengua que no disposés d’aquests materials, però que, en canvi, s’hi poguessin publicar llibres, diaris… Com creus, des del punt de vista lingüístic (gramàtica, sintaxi, lèxic…), que serien escrits els diaris, els llibres, el Diari Oficial de la Generalitat, els llibres de text, els contes infantils…

    (Ens ho pots explicar en un comentari de quatre línies)

    Per ampliar la informació sobre Pompeu Fabra o les activitats que es fan, pots visitar aquestes pàgines:

    Any Pompeu Fabra

    Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Pompeu Fabra)


    T
    ambé les llengües tenen acadèmies i centres en què els estudiosos prenen decisions de modificació que afecten la gramàtica d’una llengua i també sobre d’admissió de noves paraules. Coneixes quina és la institució que es dedica a fer aquestes tasques pel que fa a la llengua catalana?

    Clica aquí i ho descobriràs

    Què et semblen aquestes afirmacions?

    1. La normativa d’una llengua, un cop s’ha fixat, és intemporal i ja no es pot modificar mai més.
    2. Una llengua que es vagi modificant i posant-se al dia respon millor a les necessitats de la societat.

    Pots explicar-nos en un breu comentari si t’inclines més per l’afirmació 1 o la 2. Si tens una opinió més matisada, també la pots comentar.

     

    I el Mestre digué: “Tant se val escriure un mot d’una manera o d’una altra. Allò que cal és que tothom l’escrigui de la mateixa manera.”

    Pròxim apunt al blog: 28/09/2018. 

     

     

     

    Article complet

  • Ara, a la tardor, celebra l’Any Fabra amb el Centre de Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí

    Carta oberta als nostres estimats i estimades alumnes

     

    Segur que ho heu vist als mitjans: aquest 2018 se celebra el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra. El nostre homenatjat va néixer el 20 de febrer de 1868.

    Arreu dels territoris de parla catalana se celebra aquest homenatge. Els serveis de català del Consorci per a la Normalització Lingüística s’hi han sumat participant amb un seguit d’activitats destinades tant a vosaltres, que sou l’alumnat, com a la ciutadania en general.

    Entre octubre i novembre al nostre centre tenim previstes aquestes activitats:

    -Una exposició: “Pompeu Fabra. Una llengua completa”, que primer vindrà a Rubí i després a Terrassa (Rubí: del 2 a l’11 d’octubre; Terrassa del 18 al 26 d’octubre).

    -Una ruta Pompeu Fabra per Barcelona (08/10/2018) Us donarem informació més endavant.

    -Una conferència: “Pompeu Fabra, el lingüista excepcional i el personatge cívic”, a càrrec de Jordi Manent, filòleg i estudiós de l’obra i la figura de Pompeu Fabra.(29/10/2018, a l’Auditori de la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí, a les 19 h).

    A les xarxes teniu molta informació sobre la vida i obra de Fabra. No la repetirem aquí, en tot cas us anirem facilitant els enllaços. El que sí que ens agradaria és que entre tots ens preparéssim una mica per a les activitats que es presenten de l’Any Fabra. La vostra participació és important ja que aquestes activitats ens les ofereixen les institucions catalanes, entre els quals la Generalitat hi té un paper destacat, pensant en vosaltres: APROFITEU-LES! És una oportunitat per aprendre moltes coses d’aquest gran mestre i filòleg que fou Fabra. Una invitació per conèixer una gran i bona persona. 

    Dimecres 26 entrarem en matèria, estigueu atents al blog us anirem proposant activitats i petits exercicis tot per fer-ho poquet a poquet i a foc lent. 

    Pròxim apunt al blog: 26/09/2018

     

    Article complet

  • Apunt d’agost: Manuel de Pedrolo

    El cos i la traïció

     

     

    Som a l’agost, fa calor… algunes persones fem vacances. En època estival el temps dedicat a la feina acostuma a ser substituït per altres activitats. Aquest blog, doncs, us convida a llegir els relats de Manuel de Pedrolo, lectures que també són adients per a la temporada canicular.

    En moltes de les seves novel·les de tall realista, l’acció s’esdevé a la ciutat. La gent s’ocupa dels seus assumptes i entra i surt de casa, dels edificis, va a treballar… la gent passeja. Entre els assumptes diaris, Pedrolo també fa que els seus personatges s’ocupin del sexe, i que sigui aquest un dels mòbils poderosos de la seva existència. La descripció sensual dels cossos, del gest, del caient de les robes damunt els cossos… de tot això també n’està impregnada la literatura de Pedrolo, cosa que representà una certa novetat en els anys seixanta i setanta. Els personatges sucumbeixen sovint a la passió i no sempre en surten ben parats. Si comparem la literatura de Pedrolo amb la crònica de successos, hi ha novel·les de Pedrolo que insinuen millor que cap informe policial del que hi pot haver darrere d’un fet tràgic. No és tan important distingir el culpable, com entendre els mòbils que inciten els personatges a actuar tal com ho fan. En fi, l’autor ens fa uns relats que constitueixen una bona notícia de les febleses i fortaleses dels humans,  sense, però, entrar en el registre de la lliçó magistral… Sensacional, Pedrolo!

    Us presentarem dos fragments d’una novel·la d’èxit de Pedrolo, publicada el 1965: Joc brut. En aquest relat hi ha un home enamorat fins al paroxisme i una dona que té un instrument esplèndid: el seu cos. 

    Els fragments triats no desvelen el desenllaç de la novel·la, ni cap moment clau… es tracta que la llegiu. Si en aquesta època nostra que tant es parla de maltractament en l’àmbit familiar molts relats de Pedrolo poden ajudar a parlar-ne tant als centres escolars com a casa o fent-la petar amb els amics… o en algun club de lectura.

    Així arrenca la novel·la:

    «Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.

    S’havia assegut al banc de davant de la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-hi entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.

    Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven una brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

    Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l’autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada sota els cabells curosament despentinats, com s’estilava.» 

     

     

    «I, a migdia, a primeres hores de la tarda, el revulsiu. Ella venia pel carrer, acompanyada. Vam trobar-nos cara a cara i, mentre el xicot li parlava, ella tenia els ulls clavats en el meu damunt, grans, profunds, més bells, més prometedors que mai. No sabia si aturar-me. Però ella va resoldre la situació sense vacil·lar ni un sol moment. Quan anàvem a encreuar-nos, els ulls lliscaren pel meu rostre, carrer enllà, com si jo fos un desconegut. […] allò que semblava marcir-se cobrava nova vida, de primer en forma de desesperació, una desesperació inèdita, que no tenia res a veure amb aquell desencís apassionat que m’havia privat de dormir i a les sis m’obligà a abandonar el llit, després en forma d’ira que, a poc a poc, s’anà transformant en una mena d’anhel desbridat d’arribar d’una vegada per totes al fons de la meva misèria, de sofrir fins a les escares la humiliació del meu amor.» 

    Manuel de Pedrolo, Joc brut, Barcelona: Edicions 62, 2017 (13a edició). Primer paràgraf, p. 43-44, segon paràgraf, p. 81-82.

    [Imatge de les cames, en línia]: https://osteo9.com/ca/cames-cansades-cames-pesades/ (25/05/2015).

    [Imatge de l’home, en línia]: https://clinicadeansiedad.com/ca/soluciones-y-recursos/preguntas-mas-frecuentes/tengo-depresion/

    Ara tu! Pots parlar del que t’hagin suggerit aquests fragments. També pots cenyir-te a algun aspecte dels que et proposem:

    1. En el primer paràgraf, tenim la primera descripció de la Juna −aquest és el nom de la protagonista; el del protagonista és Xavier. Segons tu, per què creus que Pedrolo ens la presenta així? No hauria acabat abans dient que “Juna és una dona atractiva i ben feta”? Quin sentit té recrear-se a fer una descripció minuciosa?
    2. Davant l’encontre casual en la parada de l’autobús, Xavier se sent atret per la Juna. Creus en aquestes atraccions / amors a primera vista?
    3. En el segon paràgraf, tenim un home enamorat. Es troba la Juna en companyia d’un altre home pel carrer i ella no es digna ni a saludar-lo. Com interpretes aquest comportament? Tant si has llegit la novel·la com si no, pots aventurar els motius de la Juna? 
    4. Consideres que la Juna maltracta el Xavier amb aquest comportament? Com creus que aquests comportaments afecten les “persones destinatàries”? Què opines de tractar els altres amb indiferència?

     

    Propera anotació al blog: 24 de setembre.

     

     

    Article complet

  • Juliol: un poema de Montserrat Abelló

    «

     

    Aquest poema s’adreça als poetes i a les poetes i cerca trobar una certa complicitat en la paraula dels companys i companyes d’ofici… Cal tenir present que, a part de l’obra poètica pròpia, els estudis de Montserrat Abelló s’expliquen per l’esforç que va fer per donar a conèixer poetes dones, tant de parla catalana com anglesa. 

     


     

    Poetes estimats, estimades!

    en les llargues nits, 

    quan lentament m’acuiten

    les diàries certeses

    de dolor i solitud

    i el regust agre de la fruita macada, 

    obro els vostres llibres

    de mots espaiats

    i la vostra solitud m’acompanya.

    Cors abocats sobre el meu cor,

    sou només paraules

    poderoses.

    Certes com la pedra i vives!

    Tanta cobejança en tinc, 

    que en sóc avara. 

     

    Montserrat Abelló, «Poetes estimats, estimades…» dins Vida diària (1963), recollit a Al cor de les paraules. obra poètica 1963-2002, Barcelona: Editorial Proa, 2018.

    Les imatges són fotografies de les cobertes de dos llibres:

    Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià, Maria-Mercè Marçal, Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX, Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999.

    Montserrat Abelló, Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, Galaxia Gutenberg, 2010 (edició bilingüe: anglès-català).

     

    Ara tu! Pots fer un comentari breu sobre el que et sembli d’aquest poema o també cenyir-te a un d’aquests temes: 

    1. La poesia, i en general la literatura,  ens pot fer companyia?
    2. L’experiència de llegir un llibre, un poema… creus que pot ser també una experiència vital que es pugui incorporar a la vida d’un mateix. Un text (poesia, novel·la, assaig, article…) pot canviar la vida d’una persona?
    3. En aquest poema Montserrat Abelló es dirigeix també a les dones poetes. Tu coneixes més autors o autores de poesia? Creus que la dona com a poeta és  suficientment coneguda? Segons tu de què depèn que un autor o una autora sigui conegut o no?
    4. Acabem amb un consell: si t’interessa conèixer més poesia feta per dones, els dos llibres citats més amunt són una molt bona manera d’entrar-hi. Abans de l’antologia de cada poeta hi ha una breu nota biogràfica. Són dos llibres fets amb cura i dedicació.

    Propera anotació al blog: 13 d’agost.

    Article complet

Categories


Arxius


Núvol d’etiquetes