Arxiu per desembre, 2017

  • 9. Prudenci: la delicadesa del primer amor

    Prudenci: la delicadesa del primer amor

    Violeta és la primera novel·la de Prudenci Bertrana. S’hi narra l’amor de la protagonista, Violeta, una noia òrfena que s’enamora d’un jove a qui no coneix. Una bona amiga li fa una mala passada. Finalment, el cor de Violeta es trenca i la seva vida també. La casualitat farà que, tal volta, en el record del jove aparegui Violeta com un pressentiment o com la rèmora d’un remordiment.

    Fixem-nos ara en com Prudenci Bertrana descriu el primer amor d’una jove:

    Imatge relacionada

     

    En la primavera de la vida quan nostre cor deleix d’amor sense saber lo que és encara, el més petit enraonament amb un ser de l’altre sexe ens deixa una dolça recordança, ens fa sentir quelcom d’inefable que no té nom, però que ens commou, omplenant-nos d’un sentiment quina poesia ja no tornarem a fruir mai més.

    Violeta que tenia un cor sensible i apassionat, estava com hem dit famolenca d’aqueix amor que és sols un pressentiment, el desitjava amb tota la ingènua força de son ànima, aixís és que, quan la casualitat, quan el capritxós destí la posà enfront d’aquell home ple de força i joventut, rodejat d’una aureola de tristesa i poetitzat per les llàgrimes, li causà una impressió fonda, inesborrable, i en son cor quedaren sempre gravats aquells instants amb la inesborrable marca que produeix el ferro roent sobre la carn.

     

    Prudenci Bertrana, Violeta, Girona, Edicions de la ela geminada, 2013, p. 72.

    [Font de la imatge el línia]: Josep M. Forcadell, «Violeta per a la tos», La guia de Reus.

    Per si et ve de gust:

    Creus que els joves d’ara idealitzen l’amor d’aquesta mateixa manera o d’una altra manera? Potser no l’idealitzen? Què té el primer enamorament que no tinguin els altres? Creus que els sentiments del primer amor es recorden més que no pas els altres?

    Hi ha moltes paraules o expressions d’aquest text que et resulten estranyes? Sí és que sí, per què?

    (Ho pots fer en unes 80 paraules).

    ENS ACOMIADEM: AQUEST ÉS L’ÚLTIM APUNT QUE PUBLIQUEM DE PRUDENCI BERTRANA.

    GRÀCIES PELS VOSTRES COMENTARIS. ESPEREM HAVER CONTRIBUÏT A DIFONDRE UNA MICA L’OBRA D’AQUESTS DOS AUTORS. 

     

    Article complet

  • 9. Aurora: una Bertrana Salazar petita ben intrèpida

    Aurora: una Betrana Salazar petita ben intrèpida

    En les seves extraordinàries Memòries, les quals per sort nostra encara es troben al mercat publicades per la Diputació de Girona, Aurora explica les ganes que ja de petita tenia de conèixer món. No en tenia prou amb les caminades que feia amb el seu pare o amb l’avi. Un dia cansada que els grans sempre li prometessin d’anar a veure el mar ―encara no hi havia estat mai― i que no complissin la paraula donada, Aurora aprofita l’hora quieta de la migdiada i s’escapa de casa dels avis. De gran ho recorda així:


    Imatge relacionadaSeguia les vores del Güell,convençuda d’haver triat el bon camí. Un rierol va a una riera, la riera va a un riu, el riu desemboca en el mar. Aquesta lliçó de geografia jo la coneixia teòricament i esperava verificar-la aviat. El Güell podia ser classificat entre rierol i riera. Més cabalós, a voltes, que un rierol, però gairebé mai amb un cabal d’aigua que mereixés el nom de riera. Travessava camps de sembradura, tan aviat bancals d’userda o del blat de moro, com parcel·les incultes cobertes d’herba salvatge amb escampadissa de floretes de totes formes i colors. Després venia un tros plantat de patates, de cols, d’escarxofes o de mongeteres… Volia dir que la masia no era lluny. […]

    Retrat d'Aurora Bertrana i Salazar. Prudenci BertranaSi caminava força, potser aquell mateix dia albiraria la meravella de meravelles que la Carolina anomenava <<el mar>>. La mica mica de cultura que jo posseïa em permetia de recordar que de mars n’hi havia més d’un: el Mediterrani, el Cantàbric, l’Adriàtic i qui sap quants més. El Mediterrani banyava les costes de la nostra Girona-província. (Segons l’opinió de l’oncle Albert, que era oficial d’enginyers i es dedicava a adobar castells i fortaleses del litoral, la província sencera de Girona era una mica més gran que un mocador de butxaca. Suposem que hagués exagerat i que el mocador de butxaca fos un mocador de fer farcells i encara més gran, no arribaria jo a travessar-lo en una tarda?). 

    Aurora Bertrana, Memòries fins al 1935, (1r volum)Girona, Diputació de Girona, 2013, p. 80-81

    [Font foto, en línia]: postal amb el riu Güell i la catedral al fons, publicada a Pedres de Girona, «Fires de Sant Narcís de l’any 1950».

    [Font foto, en línia]: Aurora Bertrana de petita dibuixada pel seu pare, Prudenci Bertrana; editada a Pedres de Girona, «Aurora Bertrana i Salazar (1892-1974)».

     

    PER SI ET VE DE GUST:

    Pots descriure, amb quatre trets, la personalitat d’un nen o d’una nena capaç de protagonitzar una aventura com aquesta? Què en penses de la quitxalla entremaliada? Hi ha alguna recepta màgica per fer entendre a les criatures quines coses poden fer o no? Si haguessis estat el pare o la mare de l’Aurora Bertrana, quin actitud hauries tingut davant d’aquesta escapada de casa de la teva filla? Has fet alguna trapelleria que ens vulguis explicar?

     (Ho pots fer amb 150 paraules, o més… o menys).

    ENS ACOMIADEM: AQUEST ÉS L’ÚLTIM APUNT D’AURORA BERTRANA! 

    GRÀCIES PER LA VOSTRA PARTICIPACIÓ. ESPEREM HAVER CONTRIBUÏT A DIFONDRE L’OBRA D’AQUESTS DOS AUTORS.

     

    Article complet