En aquest fragment de “El regressiu” de Manuel de Pedrolo, ja s’avança en un possible futur que de mica en mica i recordant velles novel·les o pel·lícules de ciència ficció, cada cop és més real i proper.
No estem llegint ja articles periodístics sobre drons com a taxis?
No podem veure que hi ha ciutats com: Tokio 38 milions de persones, Nova Delhi 25 milions, Shanghai 23 milions i moltes més?
No tenim barris en les nostres ciutats i pobles, on es concentren les persones per la seva procedència?
Aquest futur ja és aquí, no cal fer molts esforços per imaginar-se’l.

El que podria ser l’argument d’una pel·lícula futurista fa 100 anys, no deixa de ser una realitat cada cop més pròxima. En les grans ciutats s’acumulen milers de persones en espais petits. Cada cop hi ha edificis més alts amb pisos més petits on viuen més persones. Com podem millorar aquesta situació? En veu alta penso: Seria possible guanyar terra aprofitant l’espai que ocupa el mar? Suposo que els ens pensants ja ho han valorat però els costos econòmics fan la proposta inviable. El repte està en poder disminuir-los. Som-hi, qui ha dit impossible?

Malgrat que aquest fragment parla d’un excés de població i una gran falta de vegetació, es pot considerar que és equilibrat perquè cada vegada són més persones que estem vivim en espais reduïts.
Però crec que estem suficientment capacitats per superar qualsevol inconvenient que hi hagi al món.
No obstant això, la fantasia està en un punt òptim per aconseguir que els lectors no deixem de llegir i poder gaudir d’una imaginació tan singular.

Les ciutats estan cada vegada més saturades per l’augment de la població, però no crec que s’arribi l’extrem de què ja no tinguem terrenys per construir parcs ni jardins com diu el fragment. Tampoc crec que per falta de terres cada vegada sigui més complicat construir camps de cultiu o per llaurar.
S’hi arribés a la situació que seria impossible la subsistència de la humanitat, estic segura que es trobaria alternatives per poder continuar en la història.

Aquest fragment de “El regressiu”, de Manuel de Pedrolo m’ha impactat.
M’és difícil imaginar que avui dia poguéssim arribar aquest punt de saturació dins una gran ciutat, amb aquests edificis de deu pisos cap amunt o més… uns al costat dels altres , sense espais verds o parcs per als infants.
D’altra banda, si penso que pot ser les xarxes de tansport i els mitjans de transport en general, sofriran canvis importants. En un futur no gaire llunyà, els cotxes no sé si volaran… però hi haurà canvis importants i adreçats sobretot, a la cura del medi ambient.
Pel que fa als cotxes elèctrics guanyen terreny i a poc a poc estem prenent consciència que els cotxes contaminants han de desaparèixer. Ja podem veure com els dies d’alta contaminació hi ha restriccions als vehicles més contaminants, en moltes de les grans ciutats.
La meva opinió és que malgrat que algunes vegades no ens agraden aquestes mesures restrictives, hem d’entendre que són realment necessàries perquè no arribem mai a situacions tan extremes.

Després de llegir el fragment de Manuel de Pedrolo, puc veure similituds amb les grans ciutats d’avui com per exemple:
– Es potencia els horts urbans, jardins,…per apropar-nos a la naturalesa.
– Es fomenta el transport urbà i es construeix més carrils de bici per disminuir la contaminació.
– S’innova amb la tecnologia per fer la vida més eficaç i fàcil.
– Es construeixen edificis més alts per demostrar noves tecnologies ¡ coneixements.
D’altra banda, hi ha aspectes que fan que no s’assemblin al model descrit per Manuel de Pedrolo:
– El decreixement de la població.
– Hi ha gent que volen retornar als pobles i viure amb menys soroll.
– La conscienciació sobre el medi ambient, que no permetria la destrucció de camps i boscos ni la ampliació dels nuclis urbans.
En conclusió, el model de ciutat de Manuel de Pedrolo, és per a mi, ciència ficció perquè no crec que les nostres ciutats arribin a aquest punt de saturació que es descriu en el text.

Aquest fragment, malauradament s’acosta molt a la realitat de les properes dècades. Ara per ara les polítiques de natalitat dels països no acaben de quallar . D’altra banda hi ha poca voluntat per capgirar la situació ja que els governs només els interessa el benefici a curt termini de les grans constructores sense amoïnar-se pel benestar de la gent. Serà molt difícil evitar la saturació. Només els avenços tecnològics podran dotar-nos d’aliments produïts en extensions molt més reduïdes.
La convivència dintre d’aquestes metrópolis seria difícil tot i la gran capacitat que tenim per adaptar-nos-hi. De fet, hi han moltes esperançes en els sistemes domótics i robots que ens ajudaran a viure i solucionar problemes en les grans ciutats.

És un reflexió d’un món que si no hi posem remeï les properes generacions s’hi poden trobar en l’obligació de viure-hi. Tampoc ajuda gaire aquesta explosió demogràfica que patim perquè les ciutats no podran acollir tanta gentada amb unes condicions prou dignes.
S’hauran d’implementar noves tècniques de cultiu i aplicar noves troballes genètiques per produir més i més ràpid.
Conviure dins aquestes grans metròpolis serà difícil, els ciutadans ens passarem el dia queixant-nos dels mals serveis, de l’empobriment i de la delinqüència.

1. És un relat que a dia d’avui entraria dintre de la ciència ficció literària ja que tot el que relata és una explicació molt utòpica d’una futura Catalunya.
2.No, ni molt menys, primer per utòpic i segon perquè la nostra cultura mediterrània ens fa difícil veure possible aquesta història.
3.En el hipotètic cas de què succeeixi s’hauria d’implantar una alimentació transgènica i productes processats per abastir a tanta població. Energies renovables però també de orgàniques amb una xarxa impressionant.
4.Dubto que pogués queixar-me d’alguna cosa ja que una societat així em fa pensar que seria autoritària, però en el cas de poder-me queixar possiblement ho faria en temes socials, segurament.
5.Rural totalment, vida rural, de muntanya allunyat del nucli de població.

Opino que en aquest fragment l’ autor ens apropa a una realitat cada vegada més propera .
Quan jo era petita recordo que la meva ciutat estava plena de parcs infantils, de terrenys al camp o senzillament d´espais verds on passejar i jugar sense perill.
Fa molts anys que sembla que l’ únic important és construir molts pisos en un terreny encara que no tinguin ni balcons.
Per això hi ha molta gent que ja ha marxat de les grans ciutats per anar a petits pobles on es viu molt tranquil i és pot sobreviure amb un hort i un ramat

Manuel de Pedrolo, visionari?
En Manuel de Pedrolo, com a visionari, el trobo una mica passat de voltes.
És cert que les nostres ciutats estan cada dia més saturades, i que l’expansió va engolint despietadament camps i boscos, però no ens enganyem, no estan prenent les terres de cultiu als pagesos, simplement perquè els pagesos ja no hi són, han fugit o desaparescut dels llindars de la ciutat.
No crec pas que arribi mai aquest punt de saturació, senzillament perquè moriríem pel camí. Sense camps, ni horts, ni bestiar, i possiblement ni aigua, no hi ha vida.

Pedrolo, ens fa una descripció predictiva sobre la massificació del nombre d’Homo Sapiens i les seves conseqüències. I sí, estic d’acord, però me’n resulta més del mateix. És a dir, ens parla d’unes evidències ja prou conegudes.
Personalment, m’agradaria més llegir i escoltar els veritables motius, d’aquesta “profecia”, com per exemple: el Poder, la Religió, la Ignorancia, etc. Fets reals,i en majúscules, del perquè estem i seguirem així, segons ens hi diu la autor (i molts de nosaltres).

L’autor en aquest fragment escriu sobre un possible futur que a mi personalment no m’agrada, ja que diu que les ciutats es massifiquen i la vida canvia respecte al que vivim avui en dia. També penso que l’autor ho porta a l’extrem, no crec que mai reemplacem els taxis per helicòpters, però per altra banda té raó perquè cada cop hi ha més edificis alts que xalets i segons passen els anys hi ha menys espais verds i més contaminació.
Per concloure, penso que per culpa de les noves tecnologies podem acabar com al relat.

Quan llegim, els bons relats ens poden fer viatjar i avançar en el temps. Ens poden fer sentir realitat la ficció, però en aquest cas, que tot sigui això, una bona lectura de ciència-ficció.
Quan parlem d’evolució hauria de ser per millorar, precisament, per no arribar a aquestes situacions fictícies.
Ja ens trobem ciutats amb un punt de saturació molt gran i condicions infrahumanes per viure. Jo no podria. Hauria de fugir de mi mateixa, del meu sentiment d’angoixa.
Fugir no és la solució. Treballem tots junts. Treballem per escriure una nova narració on no s’hagi d’escollir entre paisatge urbà o rural, entre mar o muntanya.
Que el final d’aquest nou relat sigui la llibertat. Arribat a aquest punt és l’hora de fer canvis, és l’hora d’evolucionar i “començar” a millorar.

Després de llegir aquest fragment de Manuel de Pedrolo i seguint el to futurista del text així m’imagino la subsistència a “les formigueres”.
Com que ja no quedava cap terreny lliure a la ciutat on poder conrear fruites i verdures, ni on poder criar gallines, porcs, vaques i ovelles, es va construir una gran illa artificial guanyant terreny al mar. En aquesta illa només hi ha camps de conreu i granges d’animals, allà no hi viu cap humà. Els treballadors de l’illa arriben en helicòpter i la població que hi va a comprar ho fa en vaixell.
Tota una obra d’enginyeria per a resoldre un problema incipient, la falta d’espai.

No em sorpren aquest fragment de Pedrolo, perquè no s’allunya massa de la realitat. Jo diria que el problema més greu que tenim és l’estructura dispersa del teixit urbà i el maltractament del territori.Cada dia empreses privades tallen milers d’arbres i distriuen boscos per construir edificis, cada dia més contaminació i la majoria de la gent perdre la seva salut. Per això, molts de científics lliten per conscienciar la població i els governs del món de la importància d’actuar abans que sigui massa tard.

Aquest fragment del conte de Pedrolo és força inquietant i, fins i tot, molt sinistre. Planteja unes ciutats totalment deshumanitzades, d’una subsistència difícil i d’una vida cruel i dura. Vull pensar que no arribarem a aquest punt, ja que les polítiques urbanes no van en aquesta direcció, més aviat s’intenta humanitzar les ciutats (pensem en l’eslògan que te tanta actualitat: “la ciutat de les persones). També es va cap a l’esponjament de les mateixes, recuperant zones verdes. Personalment, em nego a deixar-me emportar pel pessimisme que destil·la aquest fragment.

Sembla que el futur d´aquesta ciutat descrita per l’escriptor Manuel de Pedrolo no fos tan irreal com podria semblar de bon principi.

La realitat diu, segons xifres oficials, que avui en dia, hi ha més de 28 ciutats espargides pel món que tenen més de 10 milions d’habitants, i que el 2030 assoliran aquesta població més de 40 ciutats.

Així que el futur d’aquestes megalòpolis com les que vèiem en les memorables pel·lícules Blade Runner o Metròpolis, amb aquells meravellosos gratacels plens d’imatges hipnòtiques sota una persistent pluja, semblarien ser més reials d’allò que en principi podríem sospitar.

Ben és cert que aquesta ciutat imaginada per l’escriptor encara està lluny de convertir-se en realitat. Unes “formigueres”, com la que s’amaga el Drac, altament inquieta’ns. La descripció d’aquestes ciutats no deixa de tenir un cert regust d’infelicitat, com si aquestes megalòpolis fossi’m un lloc ple de gent però mancat d’ànima.

Per trobar un sentit positiu d’aquest futur tan fosc i incert, trobo molt interessant que els cotxes particulars sigui’m part del record i la gent transiti per xarxes immenses de transport públic. No tot ha de ser tan negatiu amb aquesta ciutat tan densa i descarnada.

Fugiria a la muntanya, on buscaria un castell abandonat dalt d’una elevació per poder tenir una mirada neta i orfe de persones. Buscaria notar els flocs de neu a la cara, el vent i la pluja. Sentir el fred als peus en trepitjar la neu i l’escalfor del sol als dies d’estiu. Escoltaria el soroll de les fustes i les pedres de l’antic castell contraient-se i dilatant-se pels canvis de temperatura…

Llegint aquest fragment el primer que m’ha vingut al cap és la sort que tenim de viure aquí i ara. Gràcies a Déu encara ens falta bastant per arribar fins aquest extrem de ciutats i està a les nostres mans poder evitar-ho.
Molta gent, incloent-me, no vol viure a la ciutat reflectida per Manuel de Pedrolo. Des de fa temps, mitjançant pressió social, a les grans ciutats hi ha un moviment de recuperació de zones verdes i humanització de l’entorn que espero eviti el futur presentat per l’autor.

” La ciutat estava plena de bicicletes, cotxes eléctrics i tramvies. No s’escoltaba soroll estrident ni es veia contaminació,un cel blau com un mirall es veia desde les finestres. Els terrats estaven plens de plaques solars i al fons el mar era d’un blau lumínic, quasi transparent. A les notícies els polítics parlaven del bé comú sense preocupar-se dels interessos de partit. Les qüestions importans es decidien en referendum popular i l’ONU – titella de les grans potències – feia d’una vegada la seva feina eficaçment. El diàleg era el motor i la cohesió de tots el països del món. ”
….Ring¡…Ring¡ .- va sonar l’alarma del rellotge.
Apa¡, Joan¡ , Aixecat ¡.- va dir la mare, Has d’anar al col.legi que faràs salat.

Aquest fragment és futurista, com hem pogut veure en moltes pel·lícules, però he de dir que no s’allunya massa de la realitat actual o del futur més proper.
Actualment hi ha edificis molt alts, molta concentració de habitatges a les ciutats, poca vegetació, cotxes amb una tecnologia molt avançada, ja no n’hi ha prou camps de conreu, els animals malviuen o no viuen en les condicions adequades, el que mengem no és tan natural…
Ha canviat tant la societat com les persones, i per tot això hem canviat la forma de veure i viure la vida.
És una pena que el futur de la humanitat sigui aquest, hauríem de pensar cadascú què canvis podríem fer per minimitzar aquest impactant futur.

Personalment tinc debilitat per l’escriptor Pedrolo, ja que va ser un dels seus llibres,que recordo amb carinyo d’haver pogut llegir, i segur sabreu que em refereixo a ” El mecanoscrit del segon origen”i em va deixar al-lucinada.
En quant el “Perdoni ,tenen cementiri ?” m’agrada la seva projecció futurista, i crec que del tot factible, ja que trobo que té totes les possibilitats de que realment sigui del tot real, en un futur no llunyà.

El fragment imaginatiu i fantasiós, ens obre els ulls de com podria ser d’una manera molt aproximada nostre futur segons la visión de l’autor.
Al meu entendre, crec que el futur ja ha començat. El creiximent i l’expansió ja es produeix en algunes ciutats del món, per tan, cada vegada es redueixen més els espais naturals i com a conseqüència d’això la diversitat de formes de vida que no són la humana, s’anirà perdent…