Apunt de juny: Pompeu Fabra (dificultat baixa)
Jo blasfemo i tu renegues… i tots som malparlats?
Segons diuen el poble català es caracteritza per parlar amb grolleria. El ventall és generós: el renec, la temàtica escatològica, l’insult gruixut, l’acudit picant, la paraula blasfema, els eufemismes…
Aquí teniu, per mitjà de Carola Fabra, l’opinió que al seu pare mereixia el parlar descurat:
«―El seu pare no havia dit mai cap taco?
―No, ni tan sols «carai». Els tacos empobreixen l’idioma. El meu pare deia que si en una conversa hi ha un individu que va dient paraulotes, és que no sap què ha de dir, i quan per defensar el que vol dir hi posa renecs, empobreix l’idioma; és com l’«alors» francès. Els francesos diuen «alors, alors» quan no saben què dir. El meu pare potser alguna vega
da havia dit «caram», però és que ell no s’enfadava mai. I si s’enfadava, era per dintre, per això va patir tant. Durant l’exili va patir horrors. Nosaltres ho sabíem perquè el coneixíem. Però no va dir mai res. Mai es va queixar, la meva mare deia: «vés-hi, i els dius que no tens per menjar, que són uns…», i ell res, ni contestava, anava llegint el diari, o escrivint o el que fos, no s’immutava mai per res. En això sí que no m’hi assemblo. La que s’hi assembla més és la meva germana, la que ara està malalta, que és molt reservada, com ell. Jo sóc patim-patam, com la meva mare. El meu pare deia: «de seguida us esvereu. No us esvereu tant, digueu les coses amb tranquil·litat i no us enfadeu».
Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa M. Piñol. Barcelona: La Campana, 1991. p. 19.
[Imatge en línia, publicada a]: Josep Aransa i Ferrer, «Renecs, blasfèmies i flastomies», El Barrinaire (blog), 14/06/2015.
Ara tu!
Hi ha qui pensa, contràriament a Pompeu Fabra, que el renec és una forma d’enriquir la llengua. De quina opinió ets? Potser tens una opinió matisada?
Creus, com Carola Fabra, que el renec fa la mateixa funció que un daixonses o un dallonses quan no ens ve a a la memòria la paraula que volem dir: «He vist en Daixonses pel carrer i m’ha donat records per en Dallonses».
Consideres que algú que constantment parli amb renecs i paraules excessivament vagues pot tenir un discurs que s’entengui bé?
Tens els teus renecs preferits? En quines situacions els fas servir? Ens en pots explicar alguna anècdota, si et ve de gust.
Podries buscar la paraula taco al diccionari normatiu, que és la que fa servir tant l’entrevistadora com Carola Fabra en el llibre, i veure si té una accepció que vulgui dir renec. Per què creus que la fan servir, en lloc de renec?
A la revista digital Núvol, Elisabet Armengol parla d’onze coses que ens fan proper Pompeu Fabra; una està relacionada amb els renecs i amb unes paraules que sobre la qüestió van mantenir Pompeu Fabra i l’escriptor Josep M. de Sagarra. Et donem l’enllaç i esperem que t’hi facis un tip de riure.
«Onze coses que no sabies de Pompeu Fabra»
Proper apunt al blog: 13 de juliol
1 comentari
Laura Savelyeva S3
12 juny 18
20:05 #
M’ha semblat un tema interessant i actual. Segurament hi ha molta gent que defensa el fet de dir paraulotes i les consideren com a expressió exacta dels seus sentiments. Curiosament són les paraules que més ràpid aprenem d’un idioma nou i les expressions que porten els més petits a casa quan comencen el col·legi. Tot i això jo estic d’acord amb el Pompeu Fabra, les paraulotes empobreixen l’idioma i el fan més vulgar. Penso que l’opinió formada de cadascú depèn de la família i de l’ambient. Vaig créixer en una casa on els renecs eren malvistos i de petita pensava que només els deien els malvats de les pel·lícules.De gran vaig reconèixer que no sempre és així però encara avui en dia em costa escoltar a les persones que utilitzen sovint aquestes paraules. En català hi ha paraules que en el meu idioma natal sonen com unes paraulotes i al revés també.Per això al principi de la meva vida a Catalunya vaig trobar moltes situacions difícils i divertides alhora.