Trobada amb David Nel·lo
Ja sabeu que a Sant Andreu ens agrada parlar amb els autors dels llibres que llegim a classe. Aquest curs, molts de vosaltres heu llegit Nou Dits, de David Nel·lo i és per això que ens fa molta il·lusió anunciar-vos que el dia 13 març a les 10h podreu fer una xerradeta amb ell.
D’aquí uns dies us donarem més detalls de la trobada, però per anar escalfant motors per què no ens expliqueu alguna anècdota relacionada amb la música o les bicicletes?
16 comentaris
francesc
13 març 13
7:53 #
Anècdota?, vaig comprar-me, una bici (elèctrica) de segona mà, que anava de conya, i al cap de cinc dies, a la porta del Corte Inglés, Meridiana, me la van robar,i estava lligada, bé ara ja en tinc dos.
Pilar Baliarda
12 març 13
17:16 #
Jo sento dir que el llibre no m’ha enganxat gens ni mica. Aquest matí, mentre reflexionàvem a classe, analitzant-lo entre tots, potser li he trobat quelcom més de substància, però segueixo pensant que retrata un “pobre diable”, no sé si tímid o amb molta falta d’esperit, que s’ha passat la vida veient-les venir, agafant allò que li arribava i sense lluitar especialment per res en concret.
Em realitat, la història és només d’un personatge, no de tres, perquè, a part d’en Gabriel, tots passen una mica de puntetes, sense aprofundir gaire en els que envolten el protagonista.
Una vegada en Gabriel ha tingut l’accident i tan enfonsat com queda, no és capaç de reaccionar fins que s’atreveix a dir en veu alta a la dona grassa ” no sóc músic, ara sóc mecànic de bicicletes “, una mica per fer-li la punyeta, i molt per dir-se a si mateix que definitivament havia de canviar de vida.
…. però el Gabriel encara espera i segueix esperant…
Esther Arias
12 març 13
12:29 #
Bona tarda a tothom…tinc tantes anècdotes que m’han passat a sobre d’una bicicleta….és pura poesia… Si he d’explicar-ne una…va ser a classe, com no podia ser d’una altra manera… Vaig començar una sessió anomenada Música i Llums, vaig començar la primera muntanya amb la cançó d’un grup que es diu Afro Celt Sound Systems, la cançó es diu Mojave, que fins el minut tres no puja la densitat musical. Doncs bé, del minut zero fins al minut 3, vaig tancar el llum de la sala d’spinning, i vaig fer que els meus alumnes fessin tres respiracions, que portessin un ritme suau de muntanya, i mentrestant jo anava parlant fent una retrospecció amb el temps de les seves vides, és a dir, de l’edat actual que tenen ara, anar retrocedint amb el temps fins que la seva memòria recordés. Mentrestant continuaven pedalant, quan els vaig fer arribar fins aquest punt, els vaig fer donar la volta, és a dir, tornar cap endavant amb el temps, fent-los recordant tot el que havien aconseguit: èxit amb els estudis, família, superació personal amb qualsevol tasca de la vida… vaig aconseguir, i humilment us ho comento, que quan vaig obrir els llums de la sala i començava la part de la música més intensa, molta gent estava plorant literalment parlant d’emoció recordant tota la seva vida i el que havia aconseguit, treure tot el negatiu que podien tindre, per al final sentir, encara que fos durant 3 minuts, que fossin feliços….i això, estimats companys, no té preu per a mi… exercici i teràpia personal, veritablement la bicicleta té ànima. Salutacions a tots.
Melissa Calaresu
12 març 13
8:35 #
Un’anècdota amb bicis
A Cambridge sempre anem amb bici – al meu despatx i a l’escola dels nens. És un ciutat per anar amb bici. Hi ha alguns camins per a bicis però normalment anem pels carrers normals. Els conductors dels cotxes saben que han de mantenir una certa distància amb els ciclistes. Quan les nenes eren petites (i en teníem només dues en aquest moment) anava a la guarderia amb una nena en una cadira al davant i una en una cadira al darrere. Quan eren més grans sovint tenia la bici de la gran enganxada a la meva amb una cosa que estén la bici (es diu ‘extension’ amb anglès). Veient-ho des de fora semblava molt perillós anant amb dues criatures així, però no ho era tant i anàvem pertot arreu per molts anys fins que els nens van poder anar sols al bici. Ara anem a l’escola en una fila índia i em fa molt més por!
Edita Hovhannisyan
12 març 13
0:42 #
“Nou dits” una història d’amor i passió, i per què no d’engany i d’esperança.
Però he de ser sincera: no m’ha arribat al cor, ni a l’ànima. Era molt fàçil de llegir, però no t’agafava el desig aquell que sentien el Gabriel i la Sylvette, no et feia pena o dolor la malaltia del senyor Vinyar, etc.
Luis Trigoso
11 març 13
21:38 #
Penso que el llibre en general és bo. Tot i això, m’agradaria més dividir aquest llibre en dues parts. Personalment, la primera part vaig trobar-la una mica confusa. Però la segona part em va semblar molt bona. Crec que des que comença la relació entre el Gabriel, la Sylvette i el Federico vaig posar-li més atenció. També quan el Gabriel va decidir, lluny de continuar amb la música, convertir-se en ciclero. Que pot ser perquè va quedar-se amb nou dits.
Un del paràgrafs que em va agradar sobremanera va ser el següent:
“El tren es va endinsar en un túnel i aquell canvi d’il·luminació i de sonoritat va trencar el discurs de la dona, i després, quan van sortir a l’altre extrem, van recobrar la llum del dia però no el record d’aquelles pedalades al bosquet de pins. Allò s’havia quedat dins del túnel.”
Luis Trigoso
08 març 13
22:29 #
No és precisament una anècdota, però igualment m’agradaria comentar-vos un fet personal amb una bicicleta.
Bé, fa molt temps, quan jo tenia 6 anys, vaig trobar l’equivalent a 200 euros, a Lima on vivia, i fins avui no m’ho puc creure. Això va passar un dia en què el meu company i millor amic i jo vam discutir per tonteries i vam barallar-nos, aleshores vaig sentir-me trist. Quan van finalitzar las classes, vaig sortir de l’escola i vaig esperar el meu germà Raúl per tornar junts a casa nostra. Mentre l’esperava, un cotxe va aparcar davant l’escola i vaig decidir seure-hi al darrere. I endevineu què? Sii, vaig trobar un meravillós bitllet de dos-cents euros(1,000 soles en aquell moment a Lima) just al darrere del cotxe. I és clar, el primer que vaig fer va ser agafar-lo, posar-lo dins la butxaca i córrer fins l’empresa on el meu pare treballava i els hi vaig donar. Recordo que el meu pare em va preguntar on els havia trobat d’una manera tal que em va fer sentir sospitós perdut. Tot i això, després d’un instant va adonar-se que li havia dit la veritat. Al dia següent, amb molta il-lusió vaig demanar-li al meu pare que em comprés una bici amb aquests diners, vinga, amb els meus diners.
Amb el pas del temps, quan vaig tenir 13 anys, després de demanar-l’hi moltes vegades, finalment me la va comprar. Els meus germans i jo la vam aprofitar i gaudir, però això va ser només per un parell de dies perquè un dels meus germans, Osmar, va agafar la bici, se’n va anar i no va tornar mai més. Va tenir un accident de trànsit i ens va, em va deixar trist una altra vegada.
Vaig aprendre que no s’havia de ser tan insistent.
Francisco Pareja
07 març 13
23:03 #
Una caiguda, per sort, sense conseqüències
Recordo que quan era petit, amb 11 anys, el meu germà més gran tenia una bicicleta d’aquelles que eren negres, grans i que en la part superior del quadre portaven una barra en la qual podies dur una persona asseguda. Aprofitant que els meus pares estaven de cap de setmana i els meus germans grans tampoc no hi eren, vaig voler portar el meu germà petit (en Fermín, que aleshores tenia 4 anys) a fer un tomb amb la fantàstica bicicleta. La teníem només per a nosaltres! Ens havíem quedat tots dos a casa de la meva tieta que vivia al pis de dalt i se’m va passar pel cap, amb tota la il•lusió del món, l’excel•lent idea d’agafar la bici. Vaig pujar a la barra el Fermín amb la intenció de fer un tomb pels carrers, amb la mala sort que vam caure. A mi no en va passar absolutament res, però el meu germà va caure d’esquena i es va donar un cop al cap, es va desmaiar i va perdre durant un temps, per a mi llarguíssim, el coneixement. Sort que a prop hi havía unes veïnes que van veure el que havia succeït . Van agafar en braços el Fermín i el van reanimar posant-li ràpidament aigua freda al clatell. Jo no parava de plorar en veure aquella escena, el meu germà al terra i jo amb el remordiment del que havia fet! Si no hagués sigut per la reacció d’aquelles dones jo m’hauria convertit, probablement, en un homicida involuntari.
luis trigoso
10 març 13
11:40 #
Hola, Francisco. M’ha agradat la teva anècdota. Espero que ja no tinguis més remordiments i us envio una salutació per a tu i per al Fermín.
Pilar Baliarda
07 març 13
18:47 #
Anècdota sobre una bicicleta
És una cosa poc corrent, però mai no he tingut una “bici” i tampoc mai no he après a anar-hi.
Malgrat això, tinc un munt d’anècdotes al respecte, perquè n’he venut moltíssimes a una botiga en la qual vaig treballar bastants anys.
– Era pel vols de Nadal, i després que una companya fes una venda, em van passar el client perquè volia que li posés a la bicicleta uns quants complements. Com que era jo la que sabia fer anar la clau anglesa i les altres eines, sempre em tocaven a mi aquestes feines.
El client anava amb el seu fill i es va esperar bastant estona. Va voler rodetes petites per a la roda del darrere, tacs de suro per als pedals (perquè el nen no hi arribava), un parell de banderetes i el timbre.
Quan vaig acabar, em van donar les gràcies i van marxar. Vaig quedar molt estranyada que no digués que ja havia pagat i vaig començar a preguntar a les companyes… Doncs, no! , no l’havia pagada, i ja em tens corrent cap al carrer a veure si els trobava.
Anaven tranquil·lament caminant tots dos, sense presses, em la “meva” bicicleta.
Quan vaig atrapar-los i els vaig increpar perquè no l’havien pagada, el pare es va girar i contestà : Ah! Doncs no la vull, emporta-te-la !.
Us podeu imaginar la meva cara, no vaig saber ni reaccionar, i allà em vaig quedar, plantada al mig del carrer, aguantant la bicicleta mentre ells marxaven carrer amunt sense la mes mínima demostració de vergonya o penediment.
L’única cosa bona es que la bici va tornar a la botiga.
Mariana Valencia
04 març 13
14:47 #
Anècdota amb una bicilcleta. Quan em vaig trobar amb “Bicing”, a Barcelona vaig sentir que arribava al cel amb les mans. UNA BICI A QUALSEVOL HORA!! Era un somni. Però quan vaig començar a utilitzar el servei, vaig decidir davant tantes anècdotes fer les cròniques del bicing.
Aquí en teniu una: “Anar amb el temps just. No agafes el metro perquè vols ajudar al medi ambient. Veus a la llunyania que hi ha una sola bici, corres per arribar la primera. Quina sort!. Fas llegir el teu carnet, agafes la teva bici, i hi puges fent grans salts … però t’adones, que només tens un pedal, està coixa!! Però vas amb el temps tan just, que decideixes fer el teu viatge d’aquesta manera. Arribes a la feina, amb mig cos i una cama més llarga.”
Mariana Valencia
04 març 13
14:45 #
Opinió personal:
És una història senzilla, lleugera, encara que per moments sentia alguna ràbia per com es desenvolupava la història. El personatge que més em va agradar, el senyor Vinyes. Sentia que aquest home era l’equilibri i la saviesa. Mestre en arreglar bicicletes, però va ser el salvador de l’ànima d’un home sense pretendre ser-ho. El final, li va faltar una mica … em va faltar tan vegada no sentir el Gabriel, tan vençut.
Cristina Bernárdez
01 març 13
23:14 #
Anècdota personal de la bicicleta
Feia molt de temps que no anava en bicicleta, però molt de temps!!!.
Un bon dia, el meu home i jo vam decidir que volíem fer alguna cosa més que caminar per fer exercici. Amb una mica de por, vam prendre la decisió de comprar dues bicicletes per sortir a fer alguna volta per prendre el sol i l´aire.
Volíem dues bicicletes econòmiques, vam mirar preus al Decathlon i vam trobar que eren força cares. Llavors vam pensar fer una ullada a la web del Segona Mà i de seguida en vam trobar una prou econòmica, vam trucar i vam quedar per anar a veure-la. Era molt maca i estava molt bé de preu, la vam comprar a l´acte.
Als pocs dies en vam veure una altra a la web. El lloc estava una mica lluny però vam quedar el cap de setmana per anar a veure-la i encara que era una mica més cara, era també molt maca i més bona que l´altra, vam anar a casa molt contents, ja teníem las dues bicicletes i ja podíem començar a sortir tots dos junts.
Per fi podrem preparar las nostres noves aventures o rutes amb les bicicletes!!!.
Imma Sant Andreu
11 març 13
15:42 #
A la fotografia les bicicletes es veuen molt bé. Bones bicicletades!
Mercedes Serrano
01 març 13
18:29 #
Els protagonistes de Nou dits t’enganxen des del començament, i fan molt amena la lectura.
Gairebé en tots els capítols tens sorpreses, sempre vols llegir més,i saber com acabará la
història del Gabriel.
El recomanaré.
Elena
28 febr. 13
15:48 #
He llegit el llibre Nou-dits i m’ha agradat molt. És fàcil de llegir, clar i amè. A mesura que avança la lectura es fa molt interessant fins al punt final que és molt bo.
En fí, he gaudit moltíssim d’aquest autor.