Connectats a Sant Andreu

Bé, ja esta, acabat el llibre de Pedra de Tartera, i desprès de llegir-ho, crec que tinc molta sort de haver nascut en aquesta època , on les dones podem parlar librement, i fer de la nostre(nostra) vida lo(el) que volen, decidim si casar-nos, treballar, tenint(tenir) fills, hem de donar les gracias(gràcies) aquelles dones que van di basta(van dir prou) , nosaltres també som aquí.
M’ha sortit la bena feminista. Ho sento.
Ara començaré el llibre Si puges al Sagarmatha, que fa temps ho(el) vaig llegir en castellà.

Bona tarda,

Ja he acabat el llibre “Si puges al Sagarmatha”.
Com va dir l’Encarna, té un final molt interessant.
Els últims fulls els he hagut de llegir d’un cop.
“Volia arriba al cim” …

Hola, Bon dia,

Avui diumenge m’han despertat els trabucaires del barri i és que, tot i que fa un cap de setmana de pluja i tempesta, a Sant Andreu hi ha Festa Major.

I ara després d’esmorzar em connecto al blog i apareixen els vostres comentaris i em decideixo a escriure per dir-vos que em semblen molt interessants i que desitjo trobar-hi també els dels altres companys i companyes. Fins dilluns!

Animeu-vos a participar-hi!

Hola a tots,
Aquest pensament no és del llibre que estic llegint.
Jo he triat “Si puges al Sagarmatha”.
El comentari del persontge és molt significatiu, “El Nepal et canviarà a tu…”.
Descriu molt bé con la gent viu amb un sonriure les seves penuries i també la gran generositat que demostren.
Aquesta forma de viure dels Nepalesos és al que fa entendre al seu món i la seva muntanya.
Això és un dels misteris que té la novel.la.

Bona tarda a tothom!

Jo m’he llegit el llibre Pedra de Tartera.

És una novel·la narrada en primera persona que reflecteix molt bé la vida i els sentiments més profunds de les dones del camp de principis del segle XX.

Tot i que la protagonista, la Conxa, parla català del Pallarés (que és una mica més complicat d’entendre) no he pogut parar fins que el vaig acabar de llegir.

M’han agradat molt les reflexions finals del llibre i el contrast que fa de la ciutat de Barcelona amb la realitat de la vida al camp, així com la descripció dels seus sentiments.

M’ha transmès molta tendresa i m’ha arribat a emocionar de veritat tota la novel·la, però sobretot la part final.

En conclusió, he gaudit de la seva lectura i crec que he millorat el meu català.

Gràcies Maria Barbal!!

A qui va adreçat aquest pensament?

Va ser a França que va sentir aquella ve baixa i la e del final que de vegades s’arrossegava una mica, i així el nom es convertia en més francès, més “charmant”, però també perdia misteri.

Bon dia, tothom,
En primer lloc he de confessar la meva addicció a la lectura. Amb el pas dels temps aquest entreteniment s’ha convertit en una necessitat gairebé fisiològica. Quan agafo un llibre ben gros i pesat, tinc la mateixa sensació de felicitat, com davant d’un gran plat ple del menjar deliciós. Us podeu imaginar la meva decepció el dia que l’Encarna ens va ensenyar els llibres de lectura. Eren tres, i tots eren prims! Passat del primer disgust he pensat, si no puc gaudir d’un plat complet, llegiré tots tres o sigui tastaré les tres “tapes”. Dit i fet. I ara vull compartir amb vosaltres la meva experiència, bon profit!

La “tapa” numero u:
Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent de Josep Francesc Delgado.

És una creació innovadora amb un toc d’aromes exòtiques i freda, molt freda, tot un plaer al paladar. Des de les primeres línies d’aquest llibre veus que és diferent. Que no és típica història narrada per una persona, són unes cartes escrites pel grup d’alpinistes després d’intent de pujar a la cima del món. Les cartes estan dirigides al germà de la Mireia, una companya d’expedició que ells van perdre a la muntanya. Són petits relats personals, que parlen d’amistat, de convivència, de poder confiar la vida a una altra persona, també n’hi ha un matís de misteri. El final és inesperat i al meu gust una mica passat. Però en general és una bona novel·la, d’aquestes que t’enganxa, que no la pots deixar fins que no arribis a l’última pàgina.

Número dos:
Pedra de tartera de Maria Barbal

Aquesta té el gust casolà, de menjar de l’àvia. Et porta lluny de la ciutat, t’embolica amb olor de la terra i farigola. El seu lèxic és del poble, una mica estrany, però et deixa una sensació agradable. La història comença al principi del segle passat i parla de la vida d’una dona. Una vida molt dura, on ella és anul·lada i silenciada. La protagonista es compara a si mateixa amb una pedra amuntegada a la muntanya: si res no la mou, es queda quieta dies i dies.
Aquest llibre m’ha recordat “La plaça del diamant” de Mercè Rodoreda. Hi ha paral·lelisme entre la Colometa i la Conxa. Totes dues són dones senzilles, que viuen vida passivament, que pateixin, però no demanen ajuda, ni lluiten per millorar la seva situació.

La tercera:
Nou dits de David Nel·lo

Si us agrada la cuina d’autor i el gust una mica amarg aquesta “tapa” és la vostra. Els seus ingredients principals són: la música, el sexe, el pernil de Guïjuelo i les bicicletes.
Ens submergim a la vida del Gabriel, un bon pianista que acompanya el famós tenor Federico de Llorente. Des de l’adolescència en Gabriel està enamorat de la Sylvette, una noia de l’escola . L’adora, la té amunt d’un pedestal com una deessa. Amb els temps els seus camins es creuen de nou i ara són amants, perquè la Sylvette està casada amb el tenor. Ja he parlat de la música, del sexe, ara toca el pernil. Per culpa del pernil en Gabriel té un fatal accident que acaba amb la seva carrera musical. Li costa superar la tragèdia i necessita un canvi radical. Ell ja no vol saber res més del món de la musical i comença treballar en un taller de bicicletes. Però la història encara no s’ha acabat, la inesperada mort del tenor deixa la Sylvette llibre. Que passarà entre ells dos? El final es queda obert.

Bon dia, Encarna,
Ei, sóc la primera en contestar!
La frase és del llibre: “Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent” de Josep Francesc Delgado.

Una abraçada, Yulia