Josep Carner va morir fa 50 anys
El dia 4 d’aquest mes de juny s’ha celebrat el 50è aniversari de la mort de Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970), poeta, periodista, autor de teatre i traductor. Fidel a la República, en acabar la Guerra Civil es va exiliar, primer a Mèxic i després a Bèlgica, a partir del 1945 i fins que va morir.
És conegut com el príncep dels poetes perquè va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, fent gala d’una gran perfecció lingüística i d’un estil i una gràcia molt personals i inconfusibles. Tenia la ferma voluntat de professionalitzar la cultura catalana, i amb aquest propòsit es va integrar a l’Institut d’Estudis Catalans, on va col·laborar estretament amb Pompeu Fabra.
Gran amant de la natura, els núvols, el mar i especialment els arbres són ben presents a la seva obra i esdevenen un mitjà idoni per expressar els sentiments humans. La seva filla Anna Maria explica que quan li van tallar un bell pollancre que hi havia davant de casa seva va decidir mudar-se.
Us presentem un poema dedicat a un auró, un arbre que hi havia davant de la seva habitació quan residia a Bèlgica, i amb el qual tenia una relació especial.
A UN AURÓ
Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d’un jardinet, que muntes
més alt que no el teulat!
T’he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d’angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.
T’he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.
Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.
I en l’alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca, s’ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
com dalt d’un campanar.
Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
o solament perplex.
Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m’hauries d’envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.
Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
sinó el teu cor veí.
Sobre aquest poema, hem trobat a la xarxa aquesta composició audiovisual:
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.