De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes
Les festes de Carnaval solen ensopegar-se pel febrer, en ple hivern i amb un fred que pela! Però això no fa que la gent es quedi a casa seva, al costat de l’estufeta o el radiador.
El Carnaval és una celebració que té molta tradició a casa nostra. Imagineu que ja els romans celebraven unes festes, les Saturnalia, en què es permetien els jocs d’atzar i invertir l’ordre social (els esclaus feien de senyors i fins i tot podien seure a taula). És clar, però, que d’aleshores ençà les coses han anat canviant…
Des de ja fa una bona colla d’anys, el Carnestoltes se celebra uns dies abans que comenci la Quaresma, durant la qual sembla que no es pot menjar carn ni tenir segons quins tipus de relació (ja m’enteneu, oi?). Per aquest motiu la gent aprofita els dies anteriors per esbarriar-se, com deien les nostres àvies.
La festa (que tant en podem dir Carnaval o Carnestoltes, amb majúscula) comença amb l’arribo, com es diu tradicionalment (un mot que, per cert, no trobareu al diccionari perquè en català correcte és arribada), del rei Carnestoltes, que serà qui manarà després de llegir el seu pregó.
La gent surt amb màscares i tot tipus de disfresses per anar a balls, a festes o a la rua. Als carrers hi regnarà el batibull, el desgavell, la gatzara, la gresca… I tot això que s’havia iniciat el Dijous Gras o Llarder (sí, sí, el dia de la truita, de la botifarra d’ou, dels llardons, amb coca o sense, etc.), acaba el Dimecres de Cendra, el dia de l’enterrament de la sardina (tot fa pensar que aquesta expressió també té connotacions sexuals… Què en penseu?) També és el dia que es crema el ninot que representa el rei Carnestoltes. I arribada la Quaresma, ve el dejuni: els bunyols, el bacallà… i les arengades que no vam enterrar.
Fixeu-vos que passem de menjar coses més aviat greixoses i a base d’ous (no en va és l’època que més ponen les gallines) a menjar peix, un producte no gaire valorat a l’època en què l’Església va establir els hàbits i els períodes religiosos que regeixen el calendari cristià.
De fet, es van cristianitzar unes festes, uns carnavals (ara en minúscula perquè és en plural) que estaven molt arrelats i que duraven molts més dies i setmanes, tal com diu el refrany que hem posat per títol. De set setmanes vam passar a set dies, què hi vols fer!
Finalment, us recomanem que escolteu aquesta peça musical de Camille Saint-Saëns, el Carnaval dels animals. No us la perdeu!
