• L’apunt lingüístic: ‘Vet aquit’, que la gramàtica no ens tregui la son!

    Els parlants del català sovint ens preocupem per saber si parlem correctament, si aquesta paraula es diu així o aixà, si és un castellanisme o no… Per acabar-ho d’adobar, fins i tot hi ha qui ens corregeix quan escrivim a les xarxes…

    Això pot ser positiu (ens interessa la nostra llengua i volem usar-la correctament), però també pot tenir conseqüències negatives: acabem pensant que és massa difícil o eliminem expressions perquè creiem que no són bones. Potser els nostres avis i àvies, sense saber de lletra, parlaven una llengua més genuïna que no pas nosaltres. I no em refereixo a l’ús de castellanismes o anglicismes. Dic parlaven, amb la família, els veïns, les companyes de la fàbrica…, d’una manera espontània, un tret que caracteritza la llengua oral, alhora que enraonaven, creaven formes diferents de les que accepta la gramàtica. Es pot dir que aquestes formes ens les hem reprimit perquè pensem que no són adequades. Qui no recorda haver dit o sentit “aiga” i “dugues”? Qui no ha sentit dir “al col·lègit li han donat un prèmit” o “als biciclistes els fa mal el jonoll”?, “vagila que s’han etivocat”?, “sortirem de voleiu i anirem al carrer de Marc i al teiatru”?, “avui de tall hem menjat llomillo”?… Vet aquit!

    Són formes espontànies, orals, que correspondrien a un llenguatge col·loquial, fins i tot vulgar… Tanmateix, cal que ens les corregim si les utilitzem en aquest registre i aquest canal? Hem de diferenciar el català estàndard del col·loquial (per cert, aquest últim molt més ric!) i el canal escrit de l’oral. No les han d’usar els locutors quan estan treballant, per exemple, ni seria bo que les féssim servir qualsevol de nosaltres per escrit. Però en converses informals, tirem pel dret! No ens amoïnem tant per com parlem i fem-ho. Creem formes noves i enriquim la llengua. No ens deixem portar per un excés de normativització i desempalleguem-nos de prejudicis de correctors. Xalem xerrant!

    Si voleu conèixer més opinions sobre aquest tema, podeu clicar en aquest enllaç.

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Sobre jocs i joguines

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: Que no ens pengin la llufa!

    Aquest mes us proposem fer una mica de poti-poti de tradicions i dites del desembre, algunes de relacionades amb el cicle religiós nadalenc i d’altres de més paganes.  

    Comencem per un dels costums més arrelats a casa nostra: la celebració, el dia 13, de santa Llúcia, patrona –diuen– dels cecs, els sastres i les modistes. Hi havia la tradició que les modistes, ben mudades, anaven a passejar per celebrar-ho (i a buscar xicot, diuen!) o feien una berenada. I al segle XIX i a començaments del XX, com que les nenes anaven a “aprendre costura”, també feien festa i anaven per la població cantant i recitant els goigs de la santa. Se les anomenava llucietes. 

    Una altra de les tradicions antigues és la Fira que es fa des de 1876 davant de la catedral de Barcelona i que començava en aquesta data. Actualment s’hi venen tota mena d’articles per fer el pessebre i guarnir les cases per Nadal.  

    També aquest dia, fa més de 70 anys que té lloc la Nit de Santa Llúcia, una nit (per cert, la més llarga de l’any) en què Òmnium atorga diversos premis de literatura catalana. A l’enllaç hi trobareu, entre altres informacions, l’explicació de per què agafa el nom de la santa. 

    I parlant de literatura, recordem el popular Romanç de santa Llúcia, escrit per J.M. de Sagarra i musicat i interpretat per diversos autors. Si voleu, feu clic aquí, i podreu llegir-lo i escoltar-ne una versió interpretada per C. Badia i musicada per E. Toldrà; això sí, una mica antiga… 

    No podem estar-nos de citar dues dites populars referents a aquesta diada. “Per santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre”, una dita que es refereix al minúscul, però gradual, increment de la llum de dia a partir del dia 13 de desembre, i “Que santa Llúcia et conservi la vista”, un bon desig que et pot dedicar algú. Les coneixíeu? 

    Passat festes, ve el dia dels Innocents, el 28. El costum d’aquesta diada era (i és) penjar una llufa a l’esquena de qualsevol innocent o despistat sense que se n’adoni i riure’ns-en una estona. D’això i de les mentides, entremaliadures o bromes (ara en dirien fakes, oi?!) que es fan en aquesta data en diem fer una innocentada. No deixeu de fer-ne!

    I arriba l’últim dia de l’any, conegut també com el dia de l’home dels nassos. I és que el 31 és el dia que pel carrer hi ha un home (potser també una dona, ves a saber…) que té tants nassos com dies “té” l’any… Amb to burleta, demanem a les criatures si ja l’han vist i, per descomptat, els nanos, astorats, s’imaginen algú que té 365 nassos! I és clar que no el veuen, santa innocència! 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • De llibres i llibreries

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: primavera d’hivern

    Us sona aquesta expressió? Joan Salvat-Papasseit la va fer servir en el seu poema Res no és mesquí: 

    “Res no és mesquí,
    i tot ric com el vi i la galta colrada.
    I l’onada del mar sempre riu,
    Primavera d’hivern – primavera d’istiu.
    I tot és primavera,
    i tota fulla verda eternament.” 

     

     

    Doncs resulta que l’expressió primavera d’hivern és com anomenàvem, només fa uns 100 anys, la tardor, una forma que venia del llenguatge literari.

    També teníem (i tenim) autumne per expressar aquesta època de l’any, que de fet és la forma que utilitzen les altres llengües llatines (otoño en castellà, outono en portuguès, automne en francès, etc.). 

    Actualment, tot i que aquesta forma d’autumne és absolutament correcta i podríem fer-la servir, és evident que la triomfadora és tardor 

    I què us sembla, ens reservem primavera d’hivern per fer poesia? Bé que podríem recuperar-la, oi? 

     

    Si voleu sentir aquest poema cantat per J. M. Serrat, cliqueu aquí,  i per escoltar com el recita Ovidi Montllor, acompanyat de Toti Soler, feu clic en aquest enllaç. Us ho recomanem! 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Sobre volcans actius

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: abreviatures

    Per a què serveixen? En podem posar a qualsevol tipus de text? Han de portar punt? Es pot fer servir qualsevol forma? Anem a pams…  

    Una abreviatura és una paraula que usem amb l’objectiu d’ocupar poc espai. Per aquesta raó les utilitzem sobretot per escriure adreces en formularis, sobres, sol·licituds, agendes, etc., en els quals l’espai que tenim per escriure és reduït. Consegüentment, hem de mirar de no posar-ne en l’interior d’un text.  

    Després d’escriure un mot abreujat hem de posar-hi un punt. En alguns casos, en comptes d’un punt, hi posem una barra (per exemple c. o c/), però mai totes dues coses. Com a cas especial tenim els números ordinals, que podem posar amb punt o sense: 1r o 1r., 2n o 2n., etc. Un altre cas és el de les sigles, que no porten mai punt: NIF, CAP, ESO, IVA, etc.  

    La major part d’abreviatures es formen agafant la primera síl·laba de la paraula i la consonant següent: tel./telèfon, des./desembre, aj./ajuntament, av./avinguda… Però no sempre és així: sta./santa, ctra./carretera, gral./general…  

    No les dupliquem mai per formar plurals, per la qual cosa, formes com AVV es consideren incorrectes (AV del Centre). De fet, una abreviatura no té plural, però el nombre el marquen altres elements de la frase com ara l’article: els CAP de la comarca (no poseu els CAPs). 

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Sobre vi compartit amb persones

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Amb guionet o sense? L’apunt lingüístic

    Si trobem expressions com ara ‘alto el foc‘ pot ser que dubtem si s’hauria d’escriure amb guionets (alto-el-foc). Per què ens sonen familiars tant les formes amb guionets com les que no en porten? I això ens passa també amb altres  paraules com coliflor o pèl roig, que les hem vist escrites de les dues maneres. Però, realment, com s’escriuen correctament?

    Abans les escrivíem amb guionets, però a partir de 2016 els guionets han desaparegut d’aquestes expressions. A aquesta llista podem afegir-hi vistiplau, figaflor, napbuf, capicua, capipota… que s’escriuen juntes. Usdefruit i allioli també, però ja fa molts anys que ja s’escrivien així.

    Però alerta! Que això no ha passat amb totes les expressions, perquè encara trobem estira-i-arronsa, escura-xemeneies o déu-n’hi-do, que sí que porten guionets.

    Quin maldecap, oi?

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet

  • Bocí de final de temporada

    Print Friendly, PDF & Email

    Article complet


Segueix-nos a:

      

Categories


Inscripcions al setembre. Clica per a més informació!


Núvol d’etiquetes


Comentaris recents

  • Laia: A l’escola dic molt “no apretis tant fort” quan els nens i nenes escriuen, com ho hauria de...
  • Teresa Fernàndez: Hola, Anna! Hi ha adjectius que tenen flexió de nombre i de gènere, i d’altres que només la...
  • Anna Pell: I marrona es pot dir? A l’habitació hi ha una cortina marrona. Entenc que sí, per allò que és com...
  • Jordi: Bixumets s’utilitza amb el verb, “fer bixumets” quan algú o algun fet aliè, una ridiculesa, provoca vergonya a...
  • Laura: Que bé! No sabia raonar la diferència. Gràcies.

Enllaços


Històric