5. Aurora: de campanes i esquelles
Aurora: de campanes i esquelles
Fem una llegida a aquests dos textos d’Aurora Bertrana:
Abans de la guerra…
El campanar d’Hernam tenia aleshores dues campanes. La grossa, la Bernarda, per bé que una mica esquerdada, feia sentir la seva veu d’una hora lluny; la petita era alegre com un picarol, i quan el campaner la feia voleiar, en els dies de festa, semblava que el cor se us reconfortés.
Campanes d’Hernam! La Marta recordava ara, amb indicible enyorança, els tocs greus, melangiosos, de la vella Bernarda a l’hora de l’àngelus, en els capaltards d’estiu, quan l’ombra de l’alta pollancreda s’allargassava infinitament i els ramats tornaven a poc a poc pels camins esborradissos, aquells camins plens de sentors amargues dels boscos, mentre les xemeneies del poble començaven a fumejar per a la sopa vespertina…
Ara, el campanar era mut, i l’herba hi creixia com una cabellera de profeta salvatge: com pesava aquell silenci!
Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 60.
Fotografia: Vista del poble i del campanar d’Étobon, que en l’obra d’Aurora Bertrana pren el nom d’Hernam. Font de la fotografia, [en línia]: Etobon destination guide (Franche-Compté).
No es sentia cap remor ni dins ni fora de la casa. Hugel, com molts altres després de la guerra, era un poble on ningú no reia ni cantava ni gosava quasi parlar, un poble on havien llevat les esquelles a les vaques perquè aquell dringar era massa alegre i semblava un insult als morts.
Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 35
[En línia]: quinalafem.blogspot.com.es (fotografia 5/53)
Per si et ve de gust:
Pots parlar sobre una d’aquestes qüestions o sobre el que a tu t’hagin suggerit aquests textos d’Aurora Bertrana.
L’autora en un determinat moment diu “com pesava aquell silenci” per què? Tots els silencis són bons? Per a què han servit les campanes al llarg de la història? T’agradaria anar dalt d’un campanar per sentir un concert de campanes? I sentir les esquelles de les vaques a la muntanya, t’agrada? Què en penses de la polèmica sobre si les campanes han de tocar o no perquè molesten els turistes? Per què deuen portar esquella les vaques? Seria millor que no en portessin, ja que així no hi hauria tant de soroll? Si hi ha algun altre tema que s’hi relacioni que vulguis desenvolupar, també ho pots fer.
(Pots escriure un text de 100 o 120 paraules… més o menys o les que et surtin).
[Propera anotació al blog: 14 de setembre]
5 comentaris
Bibiana Agustí Farjas
15 ag. 17
14:13 #
Silencis. És veritat. Tant com els anhelem, farts de sorolls urbans, de la tele del menjador, del estropicis auditius de les festes majors i de les sessions salvatges de digeis a l’estiu, de lladrucs eixordadors de gossos esporuguits o d’obres públiques de llarga jornada. Però tots hem viscut silencis horrorosos, d’aquells espessos, que apareixen en els moments tràgics i diries que són impossibles de trencar. Sembla que l’autora parla d’un d’aquests, en un moment històric tan i tan trist.
Valentí Puigdellívol
17 ag. 17
10:47 #
La primera cosa que sobta en aquest text és la substantivació dels capaltards. El que potser no em quadra massa serà la relació que vol establir entre l’àngelus i el vespre. Quan el sol cau per ponent i allargassa les ombres és just abans del crepuscle vespertí i, si no faig cap errada, l’àngelus és a l’hora sexta, és a dir al migdia, just l’hora de l’anunciació, l’hora de l’Ave Maria. Si l’Aurora Bertrana disposés d’un punt tot just després de l’àngelus, aleshores parlar dels capaltards haguera estat una frase consecutiva i amb un significat autònom. No ho sé, filòlegs té l’església, però una coma després d’àngelus em suggereix una distorsió temporal.
L’Aurora, en aquest text, pica l’ullet al lector. La sap llarga; no hi ha cap dubte. Fixeu-vos en el fet que porta al present rabiós allò que pensava la Marta. Podia haver dit: La Marta recordava, amb indicible enyorança. També ho podia haver dit en present: la Marta recorda. En canvi ens agafa a nosaltres, els lectors i ens diu: la Marta recordava ara. Aquest ara de present ens apropa als records de la Marta. I també fa servir al paràgraf següent el mateix ara per fer-nos veure que el present és diferent del passat. Que llesta l’Aurora.
Em pregunto amb veu alta: què va fer que utilitzés l’adjectiu indicible en comptes d’inefable. M’ho pregunto, saben com sé que em quedaré sense resposta.
Acabant, vull cridar la vostra atenció damunt la paraula dringar, paraula aquesta, que en llegir-la no he pogut evitar recordar un poema de Ramon Dachs:
Cos amb cos
en fràgil
dring de nus.
Angelina Amat Miralles
20 ag. 17
21:44 #
Campanes per marcar els quarts i les hores; campanes per anunciar l’àngelus de les dotze; campanes per convocar a la missa del diumenge; campanes de casament; de festa major; campanes per anunciar que el Sisquet de cal Gat ha traspassat; campanes alegres de Resurrecció; “Campanades a mort”; campanes per cridar el sometent; campanes de crit de foc. Campanes de la Catedral de Girona que sentim en llegir “Josafat”, de Prudenci Bertrana. Campanes afinades en la, en sol, en mi… Concerts de carillons: el del Palau de la Generalitat; el del Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa. Campanes que fonien per fer-ne canons…
Qui no coneix les campanes no coneix la nostra història tan vinculada a aquest instrument musical.
Generacions senceres, sobretot dels àmbits rurals, han viscut amb el so de les campanes.
Silenciar-les és fer emmudir moltes vegades tot un poble.
Visitar un gran campanar és una experiència extraordinària. Encara sento el retruny de les campanes del campanile de Florència aquí, molt endins; a l’estómac i al cor. Érem a un metre de la campana grossa! I el campanar de Nôtre Dame a la nit és un record inesborrable.
Qui es neguiteja en sentir les campanes i qui les vol silenciar no les ha viscudes de prop ni se les estima. L’experiència és a l’inrevés per qui hi ha conviscut: si el campanar calla, quelcom interior es desperta. I aleshores ens neguitegem. Què succeeix? Les campanes no sonen!
Juana Liceras Granados
22 ag. 17
16:45 #
Ens pregunteu per què pesa el silenci. Com és possible que allò que no és res, ni una remor de vent, ni un piular d’ocell, ni un raucar de granota, ni una cantada de grill; tampoc és una veu tímida o cridanera, ni la bufada de la respiració; res, silenci total, absolut; aquest silenci que de vegades busquem i anhelem; silenci sepulcral; com pot ser que pesi si no hi ha res? Pesa quan és obligat. Pesa quan la xafogor no deixa córrer l’aire, quan els caçadors han espantat les aus i l’aigua fa temps que no brolla, quan la vegetació ha cremat per la inconsciència de l’ésser humà. El silenci pesa quan et prohibeixen cridant, ni tan sols parlar. I quan la por et talla la respiració. Aquest silenci obligat pesa, i molt.
Angelina Amat Miralles
31 ag. 17
17:06 #
…i en canvi, aquests silencis enyorats, en solitud o en companyia. Silenci interior, en la natura de mil i un sons, que ens permeten reposar, pensar, escoltar, recordar, estimar, gaudir. Silencis plens, de vida plena. Només els silencis ens omplen quan la vida ens omple. Silenci interior de lluna plena; o de nova, amb el cel curull d’estels. Silenci de complicitat amb qui estimes. Silenci en solitud, sense sentir-nos sols. Silenci per gaudir de bones paraules, escoltades o escrites que no requereixen resposta.
Aquests silencis no pesen.