5. Prudenci: xerrar a pagès
Prudenci: xerrar a pagès
El fragment que reproduïm a continuació és un exemple de llengua viva de la gent de camp de l’època. Imagineu-vos un grup d’homes que deixen la feina del camp per fer una mica de beguda i un mos. Mentre reposen veuen de lluny la silueta d’una dona i no acaben d’identificar qui és. En la mesura que s’apropa distingeixen una dona amb un cistell del qual surt una forma peluda… de cop s’adonen que la dona hi duu una guineu que deu haver caçat. El diàleg reprodueix el dubte sobre quina dona deu ser, fins que identifiquen clarament una forma femenina que va amb un cistell i a dins hi porta una guineu. Fixeu-vos en les exclamacions i en la llengua tan viva. Potser no s’entenen totes les paraules, però el sentit general sí:
La forastera avançava decidida. Portava el mocador del cap molt endavant per resguardar-se dels raigs del sol, i sa cara, com una taca roja, pujava i baixava sobre la tanca d’arços i romagueres que la tapaven de mig cos en avall.
Ningú la coneixia, i tothom seguia fitorant-la amb la vista per endevinar qui era.
―La Pepa de l’hostal?
―Ca!
―La Nasia del mas Sec?
―No i renó.
―La Tona, la Molinera?
―No hi ha pas perill.
Doncs tenia de ser de molt lluny.
A l’indret del pou, davant les corts, s’acabava del destorb que no els la deixava veure tota, i allí dirigiren les mirades, esperant embadalits, amb la boca oberta. A l’arribar-hi vegeren que aquella dona portava un cistell on quelcom estrany, gris i borrós, hi balancejava. I arrugaren les celles, clogueren les parpelles per evitar els reflexos del sol que els enlluernaven i es redreçaren tots alhora, mentres una exclamació unànim ressonava potenta, alarmant les dones, que sortiren a la porta.
―Jo et flic! La guilla!
―Rellampus!
―Recontre!
―Te, te, te, te, te, te! Uh, uh, uh! Ací, ací, ací!
Prudenci Bertrana, “La guineu” dins Crisàlides publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, p. 77
[Font de la fotografia en línia] publicada a: Miquel Pucurul, Calaix de sastre del món del córrer, blogpost.com.es
Proposem un exercici d’estil: podries fer un resum d’aquesta escena en la qual el lèxic del diàleg fos més actual? Com les diríem ara, aproximadament, aquestes expressions del text? Coneixes maneres de dir populars que et cridin l’atenció? Has conegut persones que parlin més o menys com aquest grup de pagesos? Quin record tens de les persones i dels llocs on vivien?
(Ho pots fer amb 150 paraules… més o menys).
[Propera anotació al blog: 14 de setembre]
3 comentaris
Valentí Puigdellívol
11 ag. 17
13:16 #
A l’hivern, sempre a l’hivern, vaig a fer un tomb a Sitges. Trio un dia qualsevol entre setmana per anar-hi. Un dia gens assenyalat que ben bé el podríem considerar d’anònim o, si més no, de discret. M’agrada passar desapercebut, com la dona que porta una guineu al cap, que no és reconeguda fins que és a prop. M’agrada ser ningú. Invisible als ulls dels altres. Entrebancar-me amb algú conegut o ensopegar amb un amic ho consideraria una veritable catàstrofe.
En la meva desaparició a Sitges un dia qualsevol entre setmana a l’hivern m’estimo més no deixar cap impressió de la meva presència fins al punt que intento no parlar amb cap ànima durant tota l’estada. Abuso una mica de la mímica assenyalant amb el dit les menges que vull damunt la carta del restaurant i demano el compte simulant que escric a l’aire.
La rutina que m’imposo és molt semblant. Faig una visita al cementiri i observo els desapareguts, els de veritat. El cementiri n’és ple de morts. Morts que no tinc carregats a la meva consciència, cosa que m’alleuja i m’alegra considerablement. Després faig un passeig per la platja de Sant Sebastià, on si bufa marinada, podré ensumar la mediterrània. Per acabar, trec el nas al palau de Mar i Cel, no fos cas que hi hagués alguna exposició prou interessant a punt de desaparèixer, d’exhaurir-se.
El darrer cop que vaig visitar aquesta població no em va ser possible mantenir la invisibilitat desitjada. Em trobava buscant un forat on poder aparcar el meu cotxe i com és natural, circulava a poc a poc, molt concentrat, sense adonar-me que darrere meu es feia una mica de cua. En arribar a una cruïlla, el vehicle del darrere en va avançar i, en fer-ho, el copilot em va insultar dient-me: Pebràs, pallús, tòtil ves i fot el camp al teu poble, gamarús. El fet de sentir-me percebut pels nadius va llençar per terra els meus objectius, però saber-me insultat en català em va animar el dia. De bon grat els haguera agraït els insults amb una abraçada i un vermut.
Juana Liceras Granados
22 ag. 17
16:16 #
Quin escrit més bonic. Ja estava capficada en el teu mateix silenci quan els insults m’han dut a la realitat i quotidinitat.
Valentí Puigdellívol
30 ag. 17
8:29 #
Moltes gràcies Juana pel teu comentari. M’alegra saber que el trobes bonic.
Com resulta que jo sóc el meu tema preferit i escriure és desdoblar-se us parlaré d’ell, com si fos l’altre.
Ell necessita aquest silenci per tal d’escoltar-se. Cerca aquest aïllament provocat per tal de sentir què passa al seu voltant i tot seguit estableix el seu diàleg interior. Va fugir, pensant en passat perifràstic, de la realitat i va trobar la veritat de ficció.
I tornant a ser jo i no l’altre us diré que no puc fer massa res per tal d’incidir en com vulgueu imaginar-me. Com deia Proust: “La nostra personalitat social és una creació del pensament aliè”. De fet, ara tinc al doctor Pasavento al costat i m’explica que els altres ens obliguen sempre a ser com ells ens veuen o com volen veure’ns i en aquest sentit, els altres ens resulten perniciosos a l’hora de crear-nos la nostra manera de ser. Ens priven de ser nosaltres per ser com ens veuen i tot i que no sé ben bé qui sóc, pateixo quan els altres em deformen.