9. Aurora: una Bertrana Salazar petita ben intrèpida
Aurora: una Betrana Salazar petita ben intrèpida
En les seves extraordinàries Memòries, les quals per sort nostra encara es troben al mercat publicades per la Diputació de Girona, Aurora explica les ganes que ja de petita tenia de conèixer món. No en tenia prou amb les caminades que feia amb el seu pare o amb l’avi. Un dia cansada que els grans sempre li prometessin d’anar a veure el mar ―encara no hi havia estat mai― i que no complissin la paraula donada, Aurora aprofita l’hora quieta de la migdiada i s’escapa de casa dels avis. De gran ho recorda així:
Seguia les vores del Güell,convençuda d’haver triat el bon camí. Un rierol va a una riera, la riera va a un riu, el riu desemboca en el mar. Aquesta lliçó de geografia jo la coneixia teòricament i esperava verificar-la aviat. El Güell podia ser classificat entre rierol i riera. Més cabalós, a voltes, que un rierol, però gairebé mai amb un cabal d’aigua que mereixés el nom de riera. Travessava camps de sembradura, tan aviat bancals d’userda o del blat de moro, com parcel·les incultes cobertes d’herba salvatge amb escampadissa de floretes de totes formes i colors. Després venia un tros plantat de patates, de cols, d’escarxofes o de mongeteres… Volia dir que la masia no era lluny. […]
Si caminava força, potser aquell mateix dia albiraria la meravella de meravelles que la Carolina anomenava <<el mar>>. La mica mica de cultura que jo posseïa em permetia de recordar que de mars n’hi havia més d’un: el Mediterrani, el Cantàbric, l’Adriàtic i qui sap quants més. El Mediterrani banyava les costes de la nostra Girona-província. (Segons l’opinió de l’oncle Albert, que era oficial d’enginyers i es dedicava a adobar castells i fortaleses del litoral, la província sencera de Girona era una mica més gran que un mocador de butxaca. Suposem que hagués exagerat i que el mocador de butxaca fos un mocador de fer farcells i encara més gran, no arribaria jo a travessar-lo en una tarda?).
Aurora Bertrana, Memòries fins al 1935, (1r volum), Girona, Diputació de Girona, 2013, p. 80-81
[Font foto, en línia]: postal amb el riu Güell i la catedral al fons, publicada a Pedres de Girona, «Fires de Sant Narcís de l’any 1950».
[Font foto, en línia]: Aurora Bertrana de petita dibuixada pel seu pare, Prudenci Bertrana; editada a Pedres de Girona, «Aurora Bertrana i Salazar (1892-1974)».
PER SI ET VE DE GUST:
Pots descriure, amb quatre trets, la personalitat d’un nen o d’una nena capaç de protagonitzar una aventura com aquesta? Què en penses de la quitxalla entremaliada? Hi ha alguna recepta màgica per fer entendre a les criatures quines coses poden fer o no? Si haguessis estat el pare o la mare de l’Aurora Bertrana, quin actitud hauries tingut davant d’aquesta escapada de casa de la teva filla? Has fet alguna trapelleria que ens vulguis explicar?
(Ho pots fer amb 150 paraules, o més… o menys).
ENS ACOMIADEM: AQUEST ÉS L’ÚLTIM APUNT D’AURORA BERTRANA!
GRÀCIES PER LA VOSTRA PARTICIPACIÓ. ESPEREM HAVER CONTRIBUÏT A DIFONDRE L’OBRA D’AQUESTS DOS AUTORS.
8 comentaris
Valentí Puigdellívol
04 febr. 18
11:11 #
No sé com vaig sentir a parlar d’un llibre molt interessant. Bé sí que ho sé, però no us ho diré. El cas és que em vaig assabentar que la Maria Bohigas, directora de Club Editor i neta de Joan Sales presentava un parell d’obres en una llibreria de Terrassa. M’agraden molt els editors de llibres, no sé per quins set sous?; de veritat que no ho sé, però pel que fa a la Maria Bohigas, hi tinc una veritable devoció. Imagino que els petits editors i en català són els veritables herois del segle XXI. Va presentar dos llibres. Un va ser una revisió de <> de la Mercè Rodoreda escrit al mateix temps que <> però que no seria publicat fins al 1976. És una obra imprescindible i tracta d’un tema de rabiosa actualitat. L’altre llibre va ser <>. Pot ser que heu sentit aquest nom per la <> de Lluís Llach. És un llibre epistolar que recull la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueres. A qui ens agrada la literatura, ens agrada tafanejar, som xafarders i aquestes cartes donen molt de joc. Tots dos, molt joves, patien de tuberculosi i eren pacients a l’hospital de repòs de Puig d’Olena. A vegades passaven molts dies sense poder llevar-se, havien de guardar llit i les infermeres els feien de servei postal malgrat ser l’un de l’altre a pocs metres de distància.
En una d’aquestes cartes he trobat una referència a l’Aurora Bertrana. És una carta que escriu Màrius Torres a la Marcè Figueres datada el 17 de març de 1937. Com veieu vuit mesos després d’esclatar la guerra civil. En aquesta carta el poeta li recrimina certes actituds a Mahalta que no us vull explicar i en fer-ho, fa referència a la nostra Aurora Bertrana, a la nostra llegida. M’ha fet molta il•lusió trobar aquesta referència i de ben segur que us voldria explicar més coses però el seny i la prudència em deturen. Hi ha detalls molt interessants; trobeu-los vosaltres.
Roser Tutusaus
04 febr. 18
12:02 #
Valentí,
Jo també hi era a la llibreria Synusia de l’Ateneu Candela.
No ens tenim vistos i per això no ens vam poder saludar. Em sap greu… Tantes aportacions com has fet a l’Endrapalletres! Tantes com te n’anava penjant en la mesura que arribaven. Ara la màquina ja et coneix i te les penja sola.
Bé, si tu no reveles el nom de les dues obres, no ho faré pas jo… no vull aixafar-te la guitarra i deixar escrit aquest vel de misteri, també em sembla atractiu. Continua, però, llegint les cartes perquè hi ha encara una referència a la nostra Aurora. Una referència breu i una mica bromista. Encara no me les he llegides totes, potser en trobarem més!
Les figures del món editorial, com a tu, m’interessen moltíssim, potser perquè és amb la intenció que hi ha rere la publicació de cada obra que es va teixint una part fonamental de la cultura. Admiro profundament Maria Bohigas, pel seu paladar literari exquisit, herència, en part, del seu avi Joan Sales.
Em va agradar molt també l’exposició d’Arnau Pons, en la qual s’hi podia entrellucar la saviesa i l’esforç aplicades a fer comprensible una obra que no sabem ben bé com Mercè Rodoreda l’hauria deixada acabada.
Sí, jo també ho dic, sense aquests editors artesans i aquests estudiosos artistes seríem espiritualment més indigents… una malaltia que la política de debat encara no sap curar.
Valentí Puigdellívol
07 febr. 18
12:54 #
Apa! Quina casualitat que hi fóssim tots dos a l’Ateneu Candela. Tot i que, ben pensat, al capdavall sempre som els mateixos. M’hauria agradat molt saludar-te. No servirà de res que t’ho digui, però vaig ser qui va fer la primera pregunta. Havia sentit campanes que el títol inicial de l’obra de la Mercè Rodoreda havia estat un altre. L’Arnau Pons ens ho va confirmar. El que no en va quedar clar és si va ser el Joan Sales o la Núria Folch (Maria) qui va voler el canvi de títol original. L’Arnau es va referir a l’Editor i jo, no vaig atrevir-me a sol•licitar-l’hi més detall.
En aquesta mena d’actes hi ha pocs homes. Sempre és així, però com a mínim hi érem mitja dotzena. Això em recorda que pocs dies abans vaig protagonitzar amb un parell d’amics un acte molt curiós, un acte sense precedents i que podem anomenar de furtiu. Ens vam assabentar que al club de lectura dels Amics de les Arts de Terrassa es comentava el darrer llibre que havien treballat, Lolita. Com que als meus amics i a mi ens agrada molt Vladimir Nabokov vam pensar d’anar-hi. Val a dir que cap dels tres som socis, ni fem cap activitat al centre i menys encara som membres del club de lectura. Vam pensar, ingènuament, que hi hauria unes cadires disposades a manera d’aula i que entraríem pel darrere i ens asseuríem a escoltar silents. Fèiem tard i anàvem una mica esverats picant de dits a les portes i obrin-les un pam per tal de treure el cap, en aquest cas, tres caps, l’un damunt de l’altre per l’escletxa per tal d’encertar el lloc. Quina sorpresa la nostra quan vam trobar una taula envoltada per unes quinze dones. Després de l’ensurt inicial, ens van adoptar, ens van permetre participar en el col•loqui i ens ho van fer passar la mar de bé. Ja ho veus, sort de vosaltres les dones lectores, que els llibres tenen raó de ser.
Passa també al teatre. Si dones un cop d’ull veuràs que la majoria són acompanyants. Segur que tornem a coincidir. La pròxima vegada ens ho fem saber anticipadament (com la cua de la vaca cega, lànguidament).
Roser Tutusaus
07 febr. 18
14:05 #
Ostres! Quina mala memòria que tinc… no recordo exactament com anava això del títol de la novel·la de Rodoreda.
Més homes que dones als actes d’aquest tipus? Sí, és cert… també al món hi ha més dones que homes. No sé, però, si és cert que les dones llegeixen més que els homes. No m’ho havia preguntat mai. Potser se’ns va encomanar la dèria de la lectura quan es deia, en èpoques reculades, que les dones que llegien i escrivien eren l’esca del pecat. És difícil no caure a la temptació!
Valentí Puigdellívol
09 febr. 18
20:38 #
Inicialment la Rodoreda el va titular Ombres i primavera. L’editor va dir-li que no, que prou d’ombres, que n’estava ben fart de tanta ombra, que havia de canviar aquesta paraula i així ho va fer. Va canviar la paraula Ombres per la de Mort.
Sóc pecat.
Valentí Puigdellívol
04 febr. 18
11:25 #
El programa ens ha esborrat els noms dels llibres. Els he posat entre cometes i l’informàtica ens ha fet la gitza. El dia que em trobi a l’informàtic em sentirà de valent.
Les primeres cometes corresponen a Mort i Primavera. Les segones a La Plaça del Diamant. Les terceres a Cartes a Mahalta. Les que van en quart lloc a Canço a Mahalta.
Com sabeu quan citem el títol d’un llibre en un escrit l’hauriem de escriure en cursiva. Jo ja sabia que no funcionava i com alternativa barroera he fet servir les cometes. Ja veieu el resultat.
Trec les cometes i us ho torno a enviar.
Valentí Puigdellívol
04 febr. 18
11:27 #
No sé com vaig sentir a parlar d’un llibre molt interessant. Bé sí que ho sé, però no us ho diré. El cas és que em vaig assabentar que la Maria Bohigas, directora de Club Editor i neta de Joan Sales presentava un parell d’obres en una llibreria de Terrassa. M’agraden molt els editors de llibres, no sé per quins set sous?; de veritat que no ho sé, però pel que fa a la Maria Bohigas, hi tinc una veritable devoció. Imagino que els petits editors i en català són els veritables herois del segle XXI. Va presentar dos llibres. Un va ser una revisió de La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda escrit al mateix temps que La plaça de Diamant però que no seria publicat fins al 1976. És una obra imprescindible i tracta d’un tema de rabiosa actualitat. L’altre llibre va ser Cartes a Mahalta. Pot ser que heu sentit aquest nom per la Cançó a Mahalta de Lluís Llach. És un llibre epistolar que recull la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueres. A qui ens agrada la literatura, ens agrada tafanejar, som xafarders i aquestes cartes donen molt de joc. Tots dos, molt joves, patien de tuberculosi i eren pacients a l’hospital de repòs de Puig d’Olena. A vegades passaven molts dies sense poder llevar-se, havien de guardar llit i les infermeres els feien de servei postal malgrat ser l’un de l’altre a pocs metres de distància.
En una d’aquestes cartes he trobat una referència a l’Aurora Bertrana. És una carta que escriu Màrius Torres a la Marcè Figueres datada el 17 de març de 1937. Com veieu vuit mesos després d’esclatar la guerra civil. En aquesta carta el poeta li recrimina certes actituds a Mahalta que no us vull explicar i en fer-ho, fa referència a la nostra Aurora Bertrana, a la nostra llegida. M’ha fet molta il•lusió trobar aquesta referència i de ben segur que us voldria explicar més coses però el seny i la prudència em deturen. Hi ha detalls molt interessants; trobeu-los vosaltres.
Roser Tutusaus
04 febr. 18
12:09 #
M’has ben enredat, Valentí! Em pensava que usaves les cometes un element tipogràfic de misteri. Ara qui m’has aixafat la guitarra has estat tu! Faig broma… Tampoc hi ha emoticones!