Endrapalletres

Deia Canetti que la paraula més imprecisa de totes és: jo. Ara, que dormo i ‘desdormo’ a un tempo, de la mateixa manera que vetllo i desvetllo, m’ha vingut al cap aquell tu poètic a qui interpel•la el poema de la Maria Mercè Marçal i per qui, molt encertadament, se’ns pregunta.

Aquesta veu poètica que versa l’altre, aquell alter ego del poeta, és qui justament cerca al tu poètic. En prosa, en la narrativa, és més evident si de cas, quan parlem del narrador i en canvi no ho és tant quan pensem a qui va destinada la prosa. Al lector, pensem?
Sempre he sostingut que el lector és ningú en la creació d’una obra d’art literària, de la mateixa manera que el mirador és ningú en la creació d’una obra escultòrica. No puc evitar que se m’escapi una mica el riure quan sento dir que al lector se l’ha de tractar d’intel•ligent. Ni d’intel•ligent, ni de ruc. No se l’ha de tractar de cap manera. Insisteixo, el lector és ningú. Jo soc lector i prou bé que ho sé.

Sempre m’ha preocupat saber a qui va dirigida una narració. Al lector? A qui gosi obrir el llibre i resseguir les paraules impreses? De vegades, poques, el narrador ens ho fa saber. Humbert narra una història que deixa escrita pel jurat, no pas pel lector, i així narra Lolita. Un altre exemple de pes és quan el narrador detura la narració i interpel•la directament al lector com és el cas de Marcel Bénabou: “Per damunt de tot, senyor lector, no cregui que els llibres que no he escrit són un pur no-res. Per contra, quedi clar d’una vegada, es troben com en suspensió a la literatura universal”. Prova evident que qualsevol escrit no està destinat al lector i quan ho està, s’ha de fer constatar expressament. Tanmateix, la poesia té un destinatari poètic, un tu poètic imprecís. Una flor, un ocell, l’aire, algú proper o no, pot ser el destinatari, aquest tu poètic. En definitiva, a l’entitat a que o a qui van dirigides les paraules versades.

Aquesta poesia de la Maria Mercè Marçal de dues estrofes de quatre versos conté paral•lelismes i repeticions pròpies de la cançó popular. Dins Cau de llunes, coexisteix una poesia reivindicativa com la que dedica a Layret o a S. Seguí i una poesia amorosa. Aquesta que ens ocupa es troba a la secció “Estrelles altes, veles baixes”

Ens sobta de seguida, la no concordança dels verbs. Si volies (passat) esgarria’t (present) i és just això, el que ens duu a pensar que malgrat que li explica com s’ha de fer (sortir del camí, del grup, allunyar-s’hi per calls quan comencen a madurar les mores, perquè ningú altri les hi culli abans), no ho podrà fer. Aquesta manca de concordança verbal manifesta explícitament la impossibilitat amorosa. Res que es faci en aquest present modificarà aquell passat.

Compte! El darrer vers acaba diferent:

a boqueta de nit

Ps: Els títols dels llibres imagineu-vos-els en cursiva.