Juliol: un poema de Montserrat Abelló
«
Aquest poema s’adreça als poetes i a les poetes i cerca trobar una certa complicitat en la paraula dels companys i companyes d’ofici… Cal tenir present que, a part de l’obra poètica pròpia, els estudis de Montserrat Abelló s’expliquen per l’esforç que va fer per donar a conèixer poetes dones, tant de parla catalana com anglesa.
Poetes estimats, estimades!
en les llargues nits,
quan lentament m’acuiten
les diàries certeses
de dolor i solitud
i el regust agre de la fruita macada,
obro els vostres llibres
de mots espaiats
i la vostra solitud m’acompanya.
Cors abocats sobre el meu cor,
sou només paraules
poderoses.
Certes com la pedra i vives!
Tanta cobejança en tinc,
que en sóc avara.
Montserrat Abelló, «Poetes estimats, estimades…» dins Vida diària (1963), recollit a Al cor de les paraules. obra poètica 1963-2002, Barcelona: Editorial Proa, 2018.
Les imatges són fotografies de les cobertes de dos llibres:
Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià, Maria-Mercè Marçal, Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX, Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999.
Montserrat Abelló, Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, Galaxia Gutenberg, 2010 (edició bilingüe: anglès-català).
Ara tu! Pots fer un comentari breu sobre el que et sembli d’aquest poema o també cenyir-te a un d’aquests temes:
- La poesia, i en general la literatura, ens pot fer companyia?
- L’experiència de llegir un llibre, un poema… creus que pot ser també una experiència vital que es pugui incorporar a la vida d’un mateix. Un text (poesia, novel·la, assaig, article…) pot canviar la vida d’una persona?
- En aquest poema Montserrat Abelló es dirigeix també a les dones poetes. Tu coneixes més autors o autores de poesia? Creus que la dona com a poeta és suficientment coneguda? Segons tu de què depèn que un autor o una autora sigui conegut o no?
- Acabem amb un consell: si t’interessa conèixer més poesia feta per dones, els dos llibres citats més amunt són una molt bona manera d’entrar-hi. Abans de l’antologia de cada poeta hi ha una breu nota biogràfica. Són dos llibres fets amb cura i dedicació.
Propera anotació al blog: 13 d’agost.
4 comentaris
Valentí Puigdellívol
14 jul. 18
10:37 #
Es pot viure sense poesia? Si fos així, com guariríem les ferides? On trobaríem un bàlsam per quan cou l’ànima? Però, alguna vegada, us heu preguntat com pateixen en la seva lluita per la creació literària?
MALENDREÇ
De vegades som pretèrit
El dia s’intueix per les escletxes dels porticons de la finestra i ell continua assegut. Mal corda una bata de franel•la que un dia, ara ja oblidat, va lligar-se al cos. La cambra closa és plena de llibres a terra apilats i polsosos, arraconats a banda i banda, deixant un petit passadís per on arrossega els peus. De vegades es recorda d’encendre el foc per escalfar la sopa de ceba i de vegades, es recorda de tancar la clau del gas. No sempre, només de tant en tant.
Té el cabell blanc, la cara solcada i la pell tacada amb el que en altre temps foren pigues amables. El poeta encara versa i recita en veu alta Verdaguer i Salvà Ripoll. És tota la nit assegut a taula fent gargots damunt un full, com qui camina sense rumb amb l’esperança de trobar-se. Cerca la tònica però ensopega amb l’àtona. Sempre és igual, res no canvia. Tot i ser ben a prop del marge no hi toca de peus. S’enfonsa, s’ofega, no hi arriba.
Les estovalles brutes i mil cops tacades són plenes de molles. Algun cop les mou amb el dit o fa per espolsar-les sense encert. Erra i no li sap greu. Els ocells vindran convidats a dinar, malgrat que ignora que les finestres són tancades. Al cel no hi ha ningú i l’estrofa s’acaba S’aixeca feixuc i de les mans li cau el mot maldestre esberlant el cristall d’una poesia. A terra la paraula esmicolada s’escampa i ell, inert, ja no veu que arreu és ple de bocins sil•làbics.
Roser Tutusaus
15 jul. 18
13:39 #
Valentí,
Quin text tan bonic. Sovint la vellesa és el record de les destreses dels anys fèrtils.
Gràcies per ser tan fidel a aquest blog.
Rosa Pujol
15 jul. 18
12:31 #
M’agrada molt la Montserrat Abelló. La sento molt propera. La seva senzillesa i la seva veritat em commouen.
En aquest poema, valora els poetes i la poesia com a companys íntims (“cors abocats sobre el meu cor”) de les “diàries certeses de dolor i solitud”.
Gràcies per apropar-nos-el.
SLC Rubí
16 jul. 18
14:13 #
Rosa,
Anar fent comunitat de tot, també poètica… heus ací un gran repte.
Gràcies!