• Quarta tasca Any Fabra: la conferència

    4. La conferència

    Dilluns 29 d’octubre a les set del vespre, a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler, Jordi Manent, filòleg i estudiós de la figura de Pompeu Fabra ens oferirà aquesta conferència.

     “Pompeu Fabra, el lingüista excepcional i el personatge cívic”

    Jordi Manent, en solitari o en col·laboració amb altres autors té publicats diversos treballs sobre Pompeu Fabra. N’hi ha un, però, que voldríem destacar perquè també és el que hem conegut. Tracta dels anys d’exili de Pompeu Fabra, Pompeu Fabra a l’exili (1939-1949) (Editorial Proa). 

    Un exili sempre és ple de circumstàncies personals sobtades i de béns materials i intel·lectuals que es dispersen. Aquests són motius que en dificulten un estudi sistemàtic. Aquest llibre de Manent té la voluntat d’aproximar-se al màxim al dia a dia del Mestre, tant a les tasques lingüístiques, que mai va deixar de fer, com a les relacions de Fabra amb altres intel·lectuals i amb les institucions, atès que, pels càrrecs que ocupava i per la persona de consens que era, havia de gestionar una gran quantitat d’afers. És, doncs, observant la seva activitat en aquests anys que veiem reflectides les vides d’altres exiliats i ens adonem de com n’era d’important, per exemple, la gestió dels ajuts econòmics que havien de garantir, encara que fos malvivint, la pervivència de la cultura catalana fora de la frontera o, simplement, la cobertura de les necessitats bàsiques dels intel·lectuals i polítics catalans. 

    Manent en aquesta obra reporta molts fragments extrets de dietaris i llibres de memòries, d’articles de l’època…  de persones que van conèixer Fabra. Amb totes aquestes notícies el lector pot anar teixint un viu retrat de l’actitud i de l’humor del Mestre en aquests temps difícils i també de quines eren les seves preocupacions. Tot aquest material –de vegades inèdit– és una de les grans virtuts de l’obra. 

    Al llarg d’aquest any, en aquest blog, hem anat informant d’aspectes de la vida i obra de Pompeu Fabra i també de com el veien altres personalitats. Hem fet una Ruta Fabra per Barcelona i hem pogut visitar l’exposició “Pompeu Fabra. Una llengua completa”.

    Ara, en la conferència, Jordi Manent no només ens parlarà de l’exili de Fabra, sinó que en donarà una visió global. En el blog, però, us proporcionarem unes quants citacions del llibre esmentat perquè hi digueu la vostra.

     

     

     

     

     

     

    Comencem les citacions:

    Fabra a punt d’anar a l’exili:

    «Pompeu Fabra i Poch, el pare de la normativa catalana del segle XX, tenia el 1936, seixanta-vuit anys, era casat amb Dolors Mestre i Climent i havia tingut tres filles: Carola, Teresa i Dolors. Poc s’ho pensava en aquelles dates que dos anys i mig després es veuria condemnat a l’exili i, encara pitjor, sense bitllet de tornada a casa».                                                                                      Jordi Manent   (p.21)

    El realisme de Fabra sobre la situació d’exili (testimoni de la seva filla Carola): 

    «¿Com devia sentir-se, doncs, en aquells moments  tan anguniosos, Pompeu Fabra? Carola comenta el seu estat d’ànim davant aquella ensulsiada: “El meu pare sabia que allò era una catàstrofe. Que li havia tocat el rebre i que tot el seu [món] s’havia enfonsat. Però, és clar, anava a salvar la vida. La meva mare i nosaltres érem més inconscients. El meu pare no ens deia res per no amoïnar-nos”».  Jordi Manent / Carola Fabra  (p. 51-52)

    Alguns contemporanis el recorden així:

    «Pompeu Fabra […] ens venia a veure bastant sovint i li agradava força conversar amb nosaltres, i no solament de problemes de llengua catalana, sinó un poc de tot. Quan ell venia tots plegats no teníem prou orelles per escoltar el seu verb tan senzill i ensems tan pulcre. Li agradava molt de contar anècdotes, i les sabia contar meravellosament, car era una persona de conversa encisadora, sense aquell encarcarament de tants homes d’una certa vàlua, però molt inferiors a Pompeu Fabra. Ell era el prototipus de l’antipedant, del savi a l’abast de tothom i que no et feia sentir la seva saviesa sinó a la càtedra universitària». Josep Villalon (p. 24)

    «Durant els dies d’estada a Can Perxers, Mestre Fabra tingué ocasió de parlar amb tots els intel·lectuals presents. Alguns feia mesos, o anys, que no els veia. Era el cas de Domènec Guansé, que n’escriu aquest record: “Després de no haver-lo vist durant els anys de la guerra, retrobava Pompeu Fabra al Mas Perxers, vora el poble pirinenc d’Agullana. Com altres intel·lectuals, artistes i escriptors. Hi passà els darrers dramàtics dies de la Catalunya autònoma. D’ençà que no l’havia vist, no havia envellit gaire. El seu esquelet havia pres importància sota la pell, però conservava la passa ferma, vivacitat i desimboltura de moviments. Més que en família o en grup el recordo passejant solitari sota les alzines. La fenedura vertical entre les celles, la mirada abstreta, joguinejant amb la pipa apagada, semblava un Sherlock Holmes a punt de descobrir la clau del misteri. Però no costava pas arrencar-lo de la seva abstracció. Bastava que algú el saludés tot passant, perquè recuperés el somriure, l’expressió gairebé jovial”».  Jordi Manent / Domènec Guansé . 54)

     

    «En tot el temps de viure a França, Fabra va ser un exemple de rectitud moral a imitar, tant com hi va ser tingut per una bandera i un símbol a seguir. Aquest aspecte no l’infatuà, però no el deixà indiferent quant al sentit de la responsabilitat. Com a la pàtria, a l’exili sovint va ser sol·licitat per moltes persones que es trobaven en destret, per força d’altres que posaven llurs problemes personals molt per damunt dels col·lectius; i àdhuc per algunes que centraven en Pompeu Fabra la possibilitat de realització de llurs cobejances. I Fabra, que tenia els seus maldecaps, no deixava d’ocupar-se dels maldecaps dels altres».                                Ricard Simó i Bach  (p. 174)

    «Allotjat amb els meus en un xalet dels afores de Montpeller, junt amb altres famílies, Fabra hi venia tot sovint, a despit dels tres quilòmetres que havia de fer entre la casa on ell habitava –vora l’estació del ferrocarril– fins al nostre estatge. […] Venia els dies de bon temps, a mig matí quasi sempre, i ens assèiem en un banc del jardí mig abandonat que tenia un encís penetrant i dolç. Mirava amb delit l’estesa d’aquells camps i en ponderava la bellesa. Un dia de maig del 1940 en què el cel era blavíssim, l’aire diàfan i el sol d’un or refulgent, tots els termes de l’escenari natural que teníem davant eren tan bells, que en allargar simultàniament l’esguard durant la conversa, vam exclamar alhora: “–Això és magnífic!”, i vam romandre una estona silenciosos, encantats, tot respirant el perfum d’una gran florida de roses».                 Antoni Rovira i Virgili (p. 175)

    Fabra no tingué vocació de polític:

    Jordi Manent explica que Fabra es va presentar a unes eleccions a Barcelona els anys 1913 (municipals) i 1931 (parcials, en una candidatura que agrupava diverses sensibilitats del catalanisme d’esquerres), cap vegada no assoliren la victòria les formacions per les quals Fabra es presentà (vegeu p. 38). Sí, però, que Pompeu Fabra va ser un gran catalanista. Extraiem aquest citació Jordi Manent mateix: «Recordem que Fabra tot i militar de manera activa en el catalanisme, sobretot intel·lectualment, havia entrat poc en política, i quan n’havia fet, la podríem incloure en allò que en diríem parapolítica, ja que ell no en tenia la vocació. Fabra era més aviat d’esquerres, moderat, agnòstic, republicà i, sobretot, catalanista. Fruit d’això fou impulsor de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) el 1932 i president de Palestra entre el 1930 i el 1934. Ambdues entitats eren un planter de joves catalanistes: una de caràcter estudiantil i l’altra de caràcter cívic i pedagògic». Jordi Manent (p. 37)                                             

    La prohibició de les obres de Pompeu Fabra i el maltractament a la llengua

    L’any 1939 a més de censurar les obres dels escriptors, també ho foren les de Fabra: «Quants llibres de Fabra publicats a l’Editoria Barcino passaren la censura? Cap. En total foren set els censurats».                                                                                        Jordi Manent (p. 141)

    La voluntat que duia implícita aquesta acció de censura era que només el castellà fos la llengua de la cultura. Amb la prohibició el català s’anava relegant a l’anonimat, quedava fora de l’esfera cultural i de la vida pública. «Convenia predicar que el català era un idioma inventat en un laboratori ; calia relegar la llengua pròpia de Catalunya a l’estatus de dialecte regional, de patuès».                                                                                                                     Jordi Manent (p. 144)

    Una de les primeres concessions que va fer el règim de Franco als anys quaranta va ser la de reeditar algunes obres de Jacint Verdaguer amb ortografia prefabriana. Era l’expressió d’una voluntat d’assimilar el català a una expressió folklòrica i regional que el qualificava com a llengua sense prestigi per tenir cabuda dins la societat. (Vegeu p. 144-146 i següents).

    Pompeu Fabra es dol de la tasca abandonada per força i explica el que ell considera que és el seu deure, malgrat els temps inclements de l’exili:

    Diu en una carta el 8 d’abril de 1939:

    «Quant a l’Institut (es refereix a l’IEC), no sé pas encara què es podria fer per a reprendre alguna de les seves activitats. Jo estic consternat pel que m’ha passat amb els meus papers: amb les presses amb què vaig haver de sortir de Barcelona, no vaig poder emportar-me’ls, i entre ells hi havia una part ja redactada de la Gramàtica i totes les esmenes i addicions fetes al Diccionari en vistes a una segona edició. En Torres va rebre l’encàrrec de posar-los en un lloc segur; suposo que ho haurà fet; però la dificultat serà fer-los arribar a mans meves. / Estic molt anguniós pel que pugui passar a la gent de l’Institut que s’ha quedat a Barcelona. No sé res d’en Rubió, ni d’en Casacuberta, ni d’en Torres, ni d’en Climent. El Sr. Ruyra, el vaig deixar greument malalt. En C. Riba és a Boissy; en Imatge relacionadaMiracle és a Tolosa. Quant a en Sánchez-Juan, he vist que La Vanguardia li dedica un article laudatori. En López Picó, sotmès a un interrogatori com a funcionari que era de la Generalitat, ha fet una frase… /Em pregueu que saludi en Pous i Pagès, en Serra Hunter i en Pau Vila. No puc pas complaure-us: jo visc a Illa, no a Tolosa, i fa més de tres mesos que no he vist cap d’aquests tres amics. En Pou i Pagès viu a París; en Serra Hunter, a Tolosa, i en Pau Vila és camí de Colòmbia. La meva adreça és: Hôtel du Midi, Ille-sur-Têt (Pyr. Or.)».   Pompeu Fabra (p. 125)

    En La Setmana d’Estudis Catalans que tingué lloc a Prada l’abril de 1947, Pompeu Fabra digué aquestes paraules: 

    «He de creure –digué– que les mostres d’efecte que em prodigueu van adreçades a l’home que ha consagrat la seva vida a l’obra de redreçament de la nostra llengua. Per això les accepto tot agraint-les del fons del meu cor. Sovint, en homenatjant-me, s’ha qualificat d’exemplar el meu capteniment en l’exili: no he fet altra cosa que esforçar-me a suportar-lo amb dignitat i resignació, com han fet tants altres exiliats catalans. I, així he continuat la meva tasca, com era el meu deure. Feliç si el meu exemple fa que, en l’àrdua tasca que ens espera, sou com vull creure que sereu: dels qui saben que no cal abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».                                                                                                                      Pompeu Fabra (p. 308)

    Dia de Nadal de l’any 1948

    Pompeu Fabra passà aquest dia de Nadal a Perpinyà amb tota la família a casa de la seva filla Dolors. Ferran Rahola, el seu gendre, explica que aquell dia es va sentir fatigat quan anaven cap a l’estació a buscar el tren per retornar a Prada, però que el dolor anà passant. Fabra té un viatge excel·lent. Comentava amb la seva esposa i la seva filla Carola en dia tan bonic que havien tingut. 


    «En baixar del tren a Prada, trobà que feia molt de fred i digué: / –Ací fa molt de fred; veiam, veiam què passarà! / de l’estació a casa sofrí molt d’aquell dolor en la regió del cor veient-se obligat a aturar-se unes quantes vegades. Pujà les escales molt pressa, amb ganes d’arribar al pis i reposar-se. Va treure’s el capell, s’assegué en el silló on seia habitualment, llegí un parell de felicitacions i demanà un vas d’aigua. La mamà va portar-l’hi, i quan anava a sortir del menjador sentí el vas que queia: el papà ja era mort!».                                                                                 Ferran Rahola (p. 319)

    Així de senzill i dolç fou l’últim moment de la vida d’aquest home íntegre, savi i humà.

    Totes les citacions han estat extretes de: Jordi Manent, Pompeu Fabra a l’exili (1939-1948), Barcelona: Editorial Proa, 2005.

    Ara tu! 

    Aquesta vegada hem fet un llarg apunt. No donem cap tema concret, ets lliure de triar qualsevol aspecte i desenvolupar-lo a la teva manera. 

    I avui fem dir al Mestre: “Recorda’t que dilluns 29 d’octubre pots venir a la conferència. T’explicaran més coses de mi, de la meva època i, ves a saber, si potser de la teva i tot”.

Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories


Arxius


Núvol d’etiquetes