4. Prudenci: les finestres del món
Les finestres del món
Aquí tenim el protagonista instal·lat sota una figuera i amb branques de ginesta posades a la base ha aconseguit fer un lloc des d’on guaitar sense ser vist. Aquest és el seu amagatall favorit.
Jo sentia el baf de la terra entebiada i de l’herba molla que començava a eixarreir-se, però encara, en els blat de moro, les gotes de rosada lluïen en els plecs de les fulles tendres.
Aquella era la millor hora per a l’aguait. Jo espiava, doncs, il·lusionat, per una mena d’escletxa oberta en els ginestells.
Ningú no pot arribar a sospitar l’interès que desperta el guaitar per un foradic. És una emoció nova, difícil d’explicar. Un comprèn que res ni ningú es malfia de nosaltres i que tot va a succeir allí com si no hi fóssim. Se sent la inquietud de descobrir quelcom meravellós que la nostra franca presència evitaria. Alguna revelació del sentiment de les coses, algun desig enigmàtic, algun impudor mai somniat. Qui sap si els arbres, les pedres, les flors i les molses esperen a manifestar-se quan no són vistos, en el secret íntim del veïnatge etern!
Prudenci Bertrana, «La figuera dels somnis» dins Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 149.
Font de la fotografia [en línia]: amicsarbres.blogspot.com/2006/09/
Per si et ve de gust:
El protagonista espia el món des del seu cau vegetal. Penses que les lletres dels llibres són com un amagatall des d’on espiar el món? Si tens una talaia particular des d’on t’agrada mirar passar la vida, si vols, la pots compartir amb nosaltres. T’agrada badar?
Pots fer referència a aquestes qüestions o al que t’hagi suggerit el text en unes 100 paraules.
[Propera anotació al blog: 10 d’agost]
4 comentaris
Angelina Amat Miralles
14 jul. 17
10:21 #
Les lletres dels llibres em permeten veure el món a través dels ulls de qui les escriu, però no dels meus. Cadascú té els seus amagatalls per guaitar el món, de vegades ben proper i immens alhora, i per conèixer de ben a prop, sense aixecar sospites, com si ens resguardessin les fulles d’una figuera el setembre, persones a qui no coneixerem mai i indrets que passen totalment desapercebuts perquè als ulls de la gran majoria no tenen cap interès.
Des d’un semàfor vermell, del cotxe estant; des del carrer mateix, mentre anem a la feina; des del seient del tren mentre ens desplacem; a la platja, mentre prenem el sol després d’un bany refrescant… Qualsevol lloc és bo per observar. No cal ser vistos. Ningú no es fixa en nosaltres. La discreció és la figuera; millor que la figuera! Ningú no sospita que, encara que sigui frugalment, l’observem i que ens imaginem com és, què fa, com parla; quina relació té amb les xarxes; si és extravertit o tancat. Si és vanitós o senzill. I els arbres, les cases, les ciutats i pobles; els objectes… res no escapa a la nostra mirada des de la nostra talaia tan personal. I així anem coneixent més el món. I creixem.
Angelina
Valentí Puigdellívol
16 jul. 17
9:59 #
Vull pensar que, certament, els llibres són un bon amagatall per on mirar la vida, sense oblidar aquelles paraules que va dir algú que em fa mandra esmentar: “La literatura consisteix a donar una lògica a la trama que la vida no té. La vida no té trama, la hi posem nosaltres amb la literatura que inventem”.
Permeteu-me amplificar un darrer murmuri que m’arriba des del cau d’escriure: Molts de nosaltres —diuen els autors colgats als prestatges— voldríem desaparèixer i passar invisibles a la fama que ens ha sobrevingut, voldríem ser ningú.
M’arrapo a la idea que molts d’ells, s’estimarien més narrar des de l’anonimat. Fins i tot un, ho va deixar per escrit: “Si es donés el cas que algun cop, una mà, un impuls, una onada m’aixequés i em portés fins al més alt, allà on impera el poder i el prestigi, faria miques les circumstàncies que m’haguessin dut fins aquest punt i em llançaria jo mateix cap avall, cap a les ínfimes i insignificants tenebres. Només a les regions inferiors aconsegueixo respirar”.
La Marguerite Duras un cop va dir que escriure és una necessitat. Nosaltres hauríem d’afegir que llegir, també.
Laura Savelyeva
25 jul. 17
15:17 #
Un dels llocs on puc observar el món, que no és pas un amagatall però ho sembla, és el seient del meu cotxe. Observo el carrer i la gent que el creua, sobretot a prop del pas de zebra. Després de molt temps d’observació he arribat a la conclusió que els vianants són com una espècie dins la societat. Hi ha bàsicament tres tipus: “Els creguts”, “Els despistats” i “Els amables”.
Els representants del primer grup solen passejar pel carrer demonstrant a tothom que la via és de la seva propietat i s’ha de regir per les lleis que només saben ells. Quan creuen el pas de zebra davant del teu cotxe, et renyen amb la mirada i caminen el més lent i irritant possible. S’ha de tenir en compte que et fan un favor especial deixant passar per la seva propietat.
“Els despistats” són més simpàtics però solen aparèixer i desaparèixer de cop. A vegades sembla que estan aguaitant fins l’últim moment per sortir disparats i fer-te un ensurt. Has d’estar alerta fins el final ja que un dispistat pot parar per a buscar quelcom a la seva bossa.
El tercer tipus és un somni de qualsevol conductor tip de la circulació urbana encara que estigui en el perill d’extinció. “Els amables” esperen, passen de pressa, et regalen un somriure, et saluden i et deixen amb ganes de ser una mica més amable i pacient.
SLC Rubí
26 jul. 17
14:27 #
Una molt bona reflexió, Laura.
Si dius que els conductors agraeixen aquest gest, els vianants també hauríem de fer més sovint el gest de donar les gràcies. És bo tenir-ho en compte de cara a una millor convivència.
Gràcies!