3. Prudenci: un cas de cirurgia literària
Un cas de cirurgia literària
Ui, quina descripció!
[En línia]: Universitat de Barcelona, «La victimització de les persones grans…», Notícies, 04/05/2016.
Un jorn jo vaig trobar un vell, molt vell, assegut a la porta d’una pobra masia; era invàlid, el vell, es cargolava sobre ell mateix com una fulla seca; per mirar-me li calia aixecar la testa, desdoblegar aquella espina dorsal anquilosada pels anys, retorta com un cercle de bóta. Amb la pipota als llavis i les mans sobre els genolls, prenia el sol i conversava amb mi: «Molts», deia, «desitgen la mort, jo no: de l’altra vida ningú no n’ha tornat; no sabem pas quins tractes hi fan, i en aqueix món encara hi estic bé». Aquell decrèpit s’acontentava amb poder contemplar cada jorn unes oliveres, una brancalada de pou, un gos que li llepava les mans i unes quantes gallines que sorrejaven. Un artista n’hauria fet un quadro, d’aquell pou, d’aquelles oliveres i d’aquells animals domèstics; un poeta n’hauria fet un sonet; però cap dels dos, segurament, en el cas del vell, fóra consolat sols de mirar-lo.
Prudenci Bertrana, “De les belleses de la Natura i el meu goig” dins Proses barbares publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 114.
Per si et ve de gust:
Bertrana en aquest text ens fa el dibuix d’un ancià de poble. T’atreviries a redreçar-li la columna, a allisar-li les arrugues i, en fi, a fer que amb una descripció teva quedés convertit en un home més jove? I és que les operacions estètiques també poden ser literàries! Què creus que es pot esperar de la vida quan ets vell? A quina mena d’artistes es refereix Bertrana en aquest text. També pots parlar del que a tu et suggereixi aquest text.
(Ho pots fer en unes 100 paraules)
[Propera anotació al blog: 13 de juliol]
5 comentaris
Laura Savelyeva S1
06 juny 17
14:49 #
Quan parlem de la vellesa sempre me’n recordo de la meva àvia.
Ella era menuda i molt eixerida. Sempre molt activa i amant de la vida. Quan tenia 74 anys va viatjar cinc mil quilometres per a assistir a la meva boda. Malgrat tot el cansament del viatge va destacar per la seva elegància.
La vida d’ella no va ser gens de fàcil. Nascuda en una família rica, portava una vida molt feliç i despreocupada. M’explicava que tenien coberts de plata per a cada dia i moltes joguines. Tot va canviar tràgicament desprès de la mort de la seva mare i l’exili i la mort del seu pare. Amb deu anys es va trobar sola en un orfenat. D’aquells anys no li agradava parlar gaire. Només alguna vegada m’explicava que passaven tanta gana que robaven la nata de la llet calenta de la cuina. Em deia que era tan gruixuda que la podien tallar a trossos. Desprès de la guerra es va casar i va tenir 4 fills preciosos. Va treballar tota la seva vida de modista i pràcticament feia tota la roba pels seus fills i nets.
Em va ensenyar moltes coses d’aquelles que quan ets petit no tenen importància però de gran en tenen molta.
L’ultima vegada que la vaig veure encara conservava el seu somriure i els seus ulls examinadors però ja no era ella. Hi havia estones que no se’n recordava del meu nom i em parlava de vostè. Desprès quan la memòria tornava, m’abraçava i seguia explicant-me coses. De fet, tot allò que deia era sempre cert, menys una cosa. Em va prometre que viuria fins a 100 anys i em va deixar quan tenia 88…
Valentí P. (S3 Terrassa)
08 juny 17
1:47 #
Ara ja, quan veig la vellesa, la veig amiga i la pressento propera veïna. A vegades, m’espanta una mica. Per què no dir-ho? Però no, no tinc por de les taques, ni dels plecs, ni dels socs, ni tan sols de les lleres seques que rius i rierols han marcat a la meva pell. No, no és pas això, sinó més aviat saber que arribarà un dia que no podré llegir-te, paraula escrita, no tindré prou forces per prémer-te entre els dits i llavors és quan:
De les mans
cau el mot maldestre
i esberla sense voler
precís
el cristall d’una poesia
penedida per no fugir
a temps.
Paraules esmicolades
s’escampen arreu del menjador.
Vigila!
No prenguis mal.
El terra n’és ple de bocins
sil•làbics.
Tomàs N.
10 juny 17
14:08 #
Respecto la bellesa i aquest respecte fa que la vegi molt llunyana, m’enfronto a ella amb no gaire serietat, tal com ho varen fer els meus avis, als que per cert recordo com a persones molt divertides, sempre gaudint de la família i amb la seva dita: “No hem d’angoixar-nos ni plorar abans que no hi sigui el difunt”.
D’en Prudenci Bertrana he llegit i us recomano “La dona bruta”, un conte divertit, irònic i bastant provocatiu.
La Trinca el va parodiar a la seva cançó “El sabò i tu”
Maria Fernández
11 juny 17
18:41 #
Aquest breu text és un homenatge a la vellesa. A partir d’una descripció acurada del físic del vell, el seu posat i la seva parla, fa una referència a la mort i a la incertesa que envolta a la mateixa. El pas del temps ha anat limitant al personatge. Físicament ja no és ni l’ombra del que era, i el seu dia a dia es limita a veure passar la vida assegut a la porta de casa seva i gaudir de les petites coses que se li ofereixen. Totes aquestes petites grans coses, que per als més joves tenen una importància menor i fins potser podrien passar desapercebudes, omplen de sentit la seva actual existència i l’aferren a la vida.
ALBERT ANDÚJAR I3
12 juny 17
10:39 #
Penso que hem d’aprendre molt de les persones velles, ja que al llarg de la seva trajectoria ens poden oferir molts bons consells. També nosaltres els podem aportar coneixements més actuals i segur que ens escolten amb il.lusió i molt d’interès. Sempre m’enrecordo dels meus avis i de totes les històries que m’explicaven, era un plaer anar cada tarda a veure’ls i pendre un cafè. Es molt important que estimem a les persones grans, ells ho han donat tot per nosaltres i hem d’evitar que pensin que ja no serveixen per a res, ja que tots un dia o altre arribarem…..