Arxiu de la categoria ‘Apunt lingüístic’

  • Mireu com balla!

    És un ou, oi? És dur o cru? L’han buidat? I si cau? Però quin fart de ballar! No sabem ben bé si simbolitza la fertilitat o el cos de Crist, ni qui va començar aquesta tradició. Però no podem deixar de mirar-lo. Ens hipnotitza. Potser per les flors, els colors i totes aquelles olors que l’envolten, per les cireres, pel raig d’aigua que puja i baixa. Quin bé de déu! L’ou com balla ens captiva cada any per Corpus. A Badalona, des de fa uns anys, dansa a la font del pati de la rectoria de Santa Maria. És una altra festa d’origen religiós que de mica en mica s’ha secularitzat. Els gegants, que també van començar a sortir per Corpus, ara són una de les manifestacions més populars de les festes majors (paganes)!

    Sent una festa tan consolidada, podríem escriure-la com si fos una sola paraula, oucomballa. O, si més no, amb guionets (les tres paraules juntes costen de llegir…): ou-com-balla. Ni el diccionari normatiu ni la nova Ortografia de l’IEC recullen aquest cas. Però altres expressions ens poden donar pistes de com escriure’l. El més habitual és aglutinar els compostos que, un cop junts, tenen un significat diferent del de la simple suma dels seus components, com ara panxacontent o allioli (que no té per què està fet només d’all i oli). També tenim clar que no és el mateix tenir mal de cap que un maldecap… Seria el cas de l’ou com balla? 

    La prova del cotó fluix és passar-ho al plural. Si canvien tots els elements o només el de l’esquerra, és que el concepte no té prou entitat per escriure’s junt o amb guionets. Vegem, per exemple, paga i senyal i pagues i senyals, o alto el foc i altos el foc. I, en canvi, coliflor i coliflors, o estira-i-arronsa i estira-i-arronses. Així doncs, si hi ha més d’un ou com balla què? Els ous com ballen? Mmmm. Potser hauran de passar uns segles més per fixar-ne la forma. 

     

    Si teniu dubtes sobre paraules compostes i guionets, feu clic aquí:  

    Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans 
    Optimot: guionet 

     

    I aquí hi trobareu més detalls de la tradició de l’ou com balla: 

    Museu de Badalona: la diada de Corpus 

    Ajuntament de Barcelona: d’on prové l’ou com balla? 

    Festes.org: l’Ou com Balla 

     

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Ves per on!

    Imatge publicada a Cugat.cat

    En llenguatge col·loquial, i per què no, també en estàndard, fem servir, com si fossin sentències, frases fetes i refranys, una de les riqueses que tenen la majoria de llengües. Són expressions que hem d’entendre amb un sentit figurat,  les quals transmeten opinió, una saviesa que es basa en l’experiència viscuda. 

    Reflecteixen la manera de fer o de pensar d’una cultura. Consegüentment, força d’aquestes dites populars catalanes tenen una correspondència castellana, no en va és una llengua -i una cultura- que ha conviscut amb nosaltres de fa segles, i encara hi conviu. Per exemple, podem trobar frases com ara a ningú li amarga un dolç; el que no mata, engreixa, o al pa, pa i al vi, vi, que són formes que en castellà també es fan servir i semblen traduïdes literalment. I no sols això passa amb el castellà, sinó que també podem trobar formes homòlogues en anglès o francès com ara qui no arrisca no pisca; nothing ventured, nothing gained, o qui ne risque rien n’a rien. I aquest altre cas, amb formes paral·leles en italià o en portuguès: com més serem més riurem; più siamo meglio è, i quanto mais, melhor. 

    Si ens fixem en l’origen, les frases fetes ens permeten fer un recorregut per la història. Comencem pels romans, cultura de la qual ens arriba tenir fums: les famílies riques tenien moltes estàtues que s’omplien de fum al cap dels anys. De l’època medieval tenim fer dissabte: arran de la persecució dels jueus, aquests netejaven la casa el dissabte, dia sagrat per al judaisme, per tal de fer veure que no eren practicants d’aquesta religió. Passem a l’època moderna i anem a can Felip en record de la derrota davant del Borbó Felip V i a la repressió posterior. Del segle XIX ens arriba vendre duros a quatre pessetes, una expressió de Santiago Rusiñol, el qual va posar una parada on venia duros a 4 pessetes (paradoxalment, ningú li’n va comprar cap!). I arribem al segle XX amb l’expressió ser més conegut que la Monyos, una pobra dona que es va fer famosa perquè sempre voltava pel barri Xino de Barcelona. Difícilment trobarem frases que s’hagin creat al nostre segle XXI, de fet encara no hem tingut temps. 

    Us animem a fer-nos arribar alguna expressió nova que feu servir o que hagueu sentit… 

    I com que qui canta, els seus mals espanta, us deixem una cançó de La Trinca. 

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • De traca i mocador!

    Als Països Catalans tenim moltes festes que són de traca i mocador, és a dir, que són excepcionals, esplèndides, admirables. Oi que sí? Aquesta expressió, que ens ve del País Valencià, podríem aplicar-la a la festa de Sant Joan i a les revetlles que celebrem la vigília. Si més no, de traques n’hi ha moltes!

    Sembla que l’origen de la festa del foc és pagà i es relaciona amb el solstici d’estiu (que esdevé dos o tres dies abans). És l’antítesi d’una altra festa que se celebra a l’inici del solstici d’hivern: Nadal, amb un caràcter, però, familiar i més íntim. El vespre del 23 de juny, en canvi, fem una festa social, de veïnatge, una celebració que ens reuneix al voltant de la màgia i l’atractiu del foc.

    Es diu que la nit de la revetlla (no verbena, que és castellà) és la nit de les bruixes i dels éssers imaginaris, els quals només fugen amb foc (no fugeixen), perquè el foc és purificador i foragita els mals esperits. Cal, doncs, fer fogueres amb mobles vells, objectes de fusta (no trastos, que no surt al diccionari…) o qualsevol andròmina que s’encengui. El jovent hi salta per sobre, tant per les brases com per sobre les flamarades ( i no cal ser de la flamarada* per saltar les flames altes!). A força poblacions hi ha el costum d’encendre aquests focs amb falles (conegudes també a altres indrets amb el nom de faies, que tampoc surt al diccionari perquè és una forma oral.) Les falles són branques seques que s’encenen, teies enceses que fan de torxa. Val la pena dir que tenim les Falles del Pirineu, actualment Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. De nit, els fallaires baixen d’alguna muntanya propera amb les torxes enceses fent una corrua, un serpent de llum, fins que arriben al poble i encenen la foguera. Al nord del Berguedà se celebra també una festa molt similar, però justament la vigília de Nadal: la Fia-Faia.

    Continuem fent revetlla. A més de les coques i el xampany (o cava), què acompanya el foc? El soroll eixordador de la pirotècnia (que ens arriba per la tradició àrab) i la fressa de les flames! Llancem (amb -a) petards, coets (sense -h intercalada), piules, bombetes, trons… Quins esclafits (sorolls secs, aguts i sobtats), quins espetecs (sorolls secs quan esclata alguna cosa bruscament), quin estrèpit (soroll molt fort)!

    I per fer de dia la nit, encenem cascades, fonts, volcans i sortidors que fan centelleigs lluminosos de diferents colors, espurnegen i il·luminen la breu foscor d’aquesta nit. Moltes revetlles acaben amb l’esclat d’una traca final (espetecs molt seguits) o un corretraca (un mot nou que hem creat) que deixa molta pudor de (no olor a) pólvora i ens ensordeix.

    Per esperar l’albada o el trenc d’alba i posar fi a la festa, anem a fer un bany col·lectiu o una remullada perquè hom creu que l’aigua aquesta nit té molts poders benèfics, com també les plantes remeieres que anirem a collir l’endemà per fer-ne licors o remeis casolans i perquè ara estan en la seva màxima esplendor (amb -s): berbena, pericó, farigola, sàlvia, malva… (https://card.cat/2013/06/27/les-mil-herbes-de-sant-joan/).
    Finalment, no ens podem estar de dir que l’Església aprofità aquestes celebracions paganes per commemorar el naixement de Joan Baptista…

    * Ser de la flamarada: Que és de caràcter exaltat, que té idees exaltades.

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Per llepar-se’n els dits!

    A casa nostra -diuen- no és pas un lloc on es menja malament, i no em refereixo especialment a la qualitat o estrelles dels restaurants, que també n’hi ha.

    Parlo, en general, de com ens agrada menjar, tant si som golafres (ens agrada menjar molt) o llepafils (molt primmirats en allò que mengem). Per cada festa que celebrem, tenim una menja: tortell de Reis, coca de Sant Joan, bunyols de Quaresma, crema de Sant Josep, la mona de Pasqua, panellets per Tots Sants… I això només parlant de postres (sí, en femení i plural, sobretot!). I en tindríem més, com ara torradetes o croquetes de Santa Teresa, postres de músic o grana de capellà, braç de gitano i pastes diverses (ensaïmades, magdalenes, croissants…). Fixeu-vos que en altres llengües, la paraula pasta no existeix amb aquest significat que li donem nosaltres (“Per esmorzar menjo una pasta.”) Ah! I no us escandalitzeu si algú us diu que li agrada molt la pasta fullada, que no deixa de ser el que en castellà en diuen hojaldre, o pasta de full (què us pensàveu, eh!?).

    També tenim pastissos o dolços típics de zones concretes com ara els borregos de Cardedeu o el pa de pessic de Vic (penseu que bizcocho és castellà).

    I arribem al xuixo, un dolç de forma més o menys cilíndrica farcit de crema, fregit i recobert amb sucre, que a Badalona anomenem tornemi. Tot i que aquesta paraula no la trobareu al diccionari, si veniu a Badalona, demaneu-ne un. També diem micaco per referir-nos a la nespra, que com que és un mot femení el farem acabar amb –a. I aquest mot badaloní sí que té una entrada al DIEC. A més, aprofitant que són les Festes de Maig, podeu venir a tastar (el menjar el tastem per veure si ens agrada, no el provem) la coca de Sant Anastasi, un nou dolç que, acompanyat amb xocolata, mengem per berenar (no el berenem) el dia del sant.

    Després de tantes postres de què hem parlat (i de les que no ho hem fet) sembla, doncs, que sí, que els catalans som gormands (i les catalanes, gormandes). Ens agrada el bon menjar.

     

    Si voleu conèixer més dolços o pastissos catalans, feu clic en aquests enllaços.

    https://condislife.com/ca/2021/10/14/postres-catalans/

    https://www.cuina.cat/actualitat/tendencies/9-dolcos-tradicionals-de-catalunya-que-has-de-tastar_200477_102.html

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • “Digues que m’estimes…

    …encara que sigui mentida”, ens deia Montserrat Roig. I és que, qui no vol sentir-se estimat i estimar? Moltes cultures -per no dir totes- tenen un dia dedicat als amants, a les parelles, a l’amor, en definitiva. A Catalunya tenim el nostre, Sant Jordi, que s’enamorà d’una princesa i la salvà del drac; i la sang que va sortir-ne es va convertir en una rosa… 

    També hem creat el llenguatge per dir, per dir-nos, paraules d’amor. I ens fem petons (no els donem!) o besades. També ens fem un bes (una altra manera de dir petó) i abraçades. I és que abraçar–se, besar o petonejar és de les coses més antigues i universals que fem les persones. També ens amanyaguem, és a dir, ens fem amanyacs o ens fem amoretes per demostrar el nostre enamorament (oi que coneixeu l’expressió “Qui tira pedretes, tira amoretes”?).  

    I si volem flirtar o flirtejar (formes ja catalanes que venen de l’anglès flirt, galantejar), és a dir, tenir una relació amorosa més curta i superficial, és habitual tirar-se floretes (en castellà piropo, compliment i galanterie en francès o complimento en italià). 

    Festejar -que ve de l’expressió fer festes a algú amb la intenció de tenir-hi relacions- també és fer carícies, moixaines, manyagueries o carantoines. Curiosament, abans, en algunes cases hi havia festejadors, que eren uns pedrissos situats a la part interior, a banda i banda d’una finestra, per seure-hi, conversar, coquetejar… i el que us vulgueu imaginar! 

    Quan ens hem encaterinat d’algú (o amb algú), li diem paraules dolces, amoroses, melindroses: estimat meu o estimada meva, amor meu, nino o nina… Si és que li diem carinyo, li estem dient un castellanisme (igual que si diem “El roce hace el cariño”, que en català seria “L’amor és fer-se” o -per què no- “La fricció desperta passió”). 

    Però dissortadament, a vegades l’amor se’n va. I l’enyorem (amb -e). Aleshores, per consolar-nos (o no!) llegim poemes i escoltem cançons que ens ajuden que l’enyor no sigui tan enutjós. 

     

    Us deixem amb un seguit d’enllaços que us portaran a diversos poemes i cançons d’amor. Gaudiu-ne! 

    https://ja.cat/G2JsA poemes traduïts al català 

    https://www.naciodigital.cat/noticia/178158/10-poemes-amor-aquest-sant-jordi  

    https://www.youtube.com/watch?v=c8e5jDw_KXM  T’estimo, Llach 

    https://ja.cat/r4cRY  Paraules d’amor, Serrat 

    https://www.youtube.com/watch?v=5qsG5uHAI3E  Els vells amants, Serrat 

    https://www.totnuvis.net/blog/les-millors-cancons-damor-en-catala-teu-casament/       

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: ‘Vet aquit’, que la gramàtica no ens tregui la son!

    Els parlants del català sovint ens preocupem per saber si parlem correctament, si aquesta paraula es diu així o aixà, si és un castellanisme o no… Per acabar-ho d’adobar, fins i tot hi ha qui ens corregeix quan escrivim a les xarxes…

    Això pot ser positiu (ens interessa la nostra llengua i volem usar-la correctament), però també pot tenir conseqüències negatives: acabem pensant que és massa difícil o eliminem expressions perquè creiem que no són bones. Potser els nostres avis i àvies, sense saber de lletra, parlaven una llengua més genuïna que no pas nosaltres. I no em refereixo a l’ús de castellanismes o anglicismes. Dic parlaven, amb la família, els veïns, les companyes de la fàbrica…, d’una manera espontània, un tret que caracteritza la llengua oral, alhora que enraonaven, creaven formes diferents de les que accepta la gramàtica. Es pot dir que aquestes formes ens les hem reprimit perquè pensem que no són adequades. Qui no recorda haver dit o sentit “aiga” i “dugues”? Qui no ha sentit dir “al col·lègit li han donat un prèmit” o “als biciclistes els fa mal el jonoll”?, “vagila que s’han etivocat”?, “sortirem de voleiu i anirem al carrer de Marc i al teiatru”?, “avui de tall hem menjat llomillo”?… Vet aquit!

    Són formes espontànies, orals, que correspondrien a un llenguatge col·loquial, fins i tot vulgar… Tanmateix, cal que ens les corregim si les utilitzem en aquest registre i aquest canal? Hem de diferenciar el català estàndard del col·loquial (per cert, aquest últim molt més ric!) i el canal escrit de l’oral. No les han d’usar els locutors quan estan treballant, per exemple, ni seria bo que les féssim servir qualsevol de nosaltres per escrit. Però en converses informals, tirem pel dret! No ens amoïnem tant per com parlem i fem-ho. Creem formes noves i enriquim la llengua. No ens deixem portar per un excés de normativització i desempalleguem-nos de prejudicis de correctors. Xalem xerrant!

    Si voleu conèixer més opinions sobre aquest tema, podeu clicar en aquest enllaç.

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: Que no ens pengin la llufa!

    Aquest mes us proposem fer una mica de poti-poti de tradicions i dites del desembre, algunes de relacionades amb el cicle religiós nadalenc i d’altres de més paganes.  

    Comencem per un dels costums més arrelats a casa nostra: la celebració, el dia 13, de santa Llúcia, patrona –diuen– dels cecs, els sastres i les modistes. Hi havia la tradició que les modistes, ben mudades, anaven a passejar per celebrar-ho (i a buscar xicot, diuen!) o feien una berenada. I al segle XIX i a començaments del XX, com que les nenes anaven a “aprendre costura”, també feien festa i anaven per la població cantant i recitant els goigs de la santa. Se les anomenava llucietes. 

    Una altra de les tradicions antigues és la Fira que es fa des de 1876 davant de la catedral de Barcelona i que començava en aquesta data. Actualment s’hi venen tota mena d’articles per fer el pessebre i guarnir les cases per Nadal.  

    També aquest dia, fa més de 70 anys que té lloc la Nit de Santa Llúcia, una nit (per cert, la més llarga de l’any) en què Òmnium atorga diversos premis de literatura catalana. A l’enllaç hi trobareu, entre altres informacions, l’explicació de per què agafa el nom de la santa. 

    I parlant de literatura, recordem el popular Romanç de santa Llúcia, escrit per J.M. de Sagarra i musicat i interpretat per diversos autors. Si voleu, feu clic aquí, i podreu llegir-lo i escoltar-ne una versió interpretada per C. Badia i musicada per E. Toldrà; això sí, una mica antiga… 

    No podem estar-nos de citar dues dites populars referents a aquesta diada. “Per santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre”, una dita que es refereix al minúscul, però gradual, increment de la llum de dia a partir del dia 13 de desembre, i “Que santa Llúcia et conservi la vista”, un bon desig que et pot dedicar algú. Les coneixíeu? 

    Passat festes, ve el dia dels Innocents, el 28. El costum d’aquesta diada era (i és) penjar una llufa a l’esquena de qualsevol innocent o despistat sense que se n’adoni i riure’ns-en una estona. D’això i de les mentides, entremaliadures o bromes (ara en dirien fakes, oi?!) que es fan en aquesta data en diem fer una innocentada. No deixeu de fer-ne!

    I arriba l’últim dia de l’any, conegut també com el dia de l’home dels nassos. I és que el 31 és el dia que pel carrer hi ha un home (potser també una dona, ves a saber…) que té tants nassos com dies “té” l’any… Amb to burleta, demanem a les criatures si ja l’han vist i, per descomptat, els nanos, astorats, s’imaginen algú que té 365 nassos! I és clar que no el veuen, santa innocència! 

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: primavera d’hivern

    Us sona aquesta expressió? Joan Salvat-Papasseit la va fer servir en el seu poema Res no és mesquí: 

    “Res no és mesquí,
    i tot ric com el vi i la galta colrada.
    I l’onada del mar sempre riu,
    Primavera d’hivern – primavera d’istiu.
    I tot és primavera,
    i tota fulla verda eternament.” 

     

     

    Doncs resulta que l’expressió primavera d’hivern és com anomenàvem, només fa uns 100 anys, la tardor, una forma que venia del llenguatge literari.

    També teníem (i tenim) autumne per expressar aquesta època de l’any, que de fet és la forma que utilitzen les altres llengües llatines (otoño en castellà, outono en portuguès, automne en francès, etc.). 

    Actualment, tot i que aquesta forma d’autumne és absolutament correcta i podríem fer-la servir, és evident que la triomfadora és tardor.  

    I què us sembla, ens reservem primavera d’hivern per fer poesia? Bé que podríem recuperar-la, oi? 

     

    Si voleu sentir aquest poema cantat per J. M. Serrat, cliqueu aquí,  i per escoltar com el recita Ovidi Montllor, acompanyat de Toti Soler, feu clic en aquest enllaç. Us ho recomanem! 

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • L’apunt lingüístic: abreviatures

    Per a què serveixen? En podem posar a qualsevol tipus de text? Han de portar punt? Es pot fer servir qualsevol forma? Anem a pams…  

    Una abreviatura és una paraula que usem amb l’objectiu d’ocupar poc espai. Per aquesta raó les utilitzem sobretot per escriure adreces en formularis, sobres, sol·licituds, agendes, etc., en els quals l’espai que tenim per escriure és reduït. Consegüentment, hem de mirar de no posar-ne en l’interior d’un text.  

    Després d’escriure un mot abreujat hem de posar-hi un punt. En alguns casos, en comptes d’un punt, hi posem una barra (per exemple c. o c/), però mai totes dues coses. Com a cas especial tenim els números ordinals, que podem posar amb punt o sense: 1r o 1r., 2n o 2n., etc. Un altre cas és el de les sigles, que no porten mai punt: NIF, CAP, ESO, IVA, etc.  

    La major part d’abreviatures es formen agafant la primera síl·laba de la paraula i la consonant següent: tel./telèfon, des./desembre, aj./ajuntament, av./avinguda… Però no sempre és així: sta./santa, ctra./carretera, gral./general…  

    No les dupliquem mai per formar plurals, per la qual cosa, formes com AVV es consideren incorrectes (AV del Centre). De fet, una abreviatura no té plural, però el nombre el marquen altres elements de la frase com ara l’article: els CAP de la comarca (no poseu els CAPs). 

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Amb guionet o sense? L’apunt lingüístic

    Si trobem expressions com ara ‘alto el foc‘ pot ser que dubtem si s’hauria d’escriure amb guionets (alto-el-foc). Per què ens sonen familiars tant les formes amb guionets com les que no en porten? I això ens passa també amb altres  paraules com coliflor o pèl roig, que les hem vist escrites de les dues maneres. Però, realment, com s’escriuen correctament?

    Abans les escrivíem amb guionets, però a partir de 2016 els guionets han desaparegut d’aquestes expressions. A aquesta llista podem afegir-hi vistiplau, figaflor, napbuf, capicua, capipota… que s’escriuen juntes. Usdefruit i allioli també, però ja fa molts anys que ja s’escrivien així.

    Però alerta! Que això no ha passat amb totes les expressions, perquè encara trobem estira-i-arronsa, escura-xemeneies o déu-n’hi-do, que sí que porten guionets.

    Quin maldecap, oi?

    Print Friendly, PDF & Email
    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Segueix-nos a:

    InstagramFacebookTwitter

    Categories


    Inscripcions desembre 2023. Clica per a més informació!


    Núvol d’etiquetes

    8 de març abreviacions accents diacrítics aplicacions apujar apunt de llengua badalona bocí de llengua concursos consulta cultura diccionari diccionaris dictat esport estiu expressions festes frases fetes futbol gramàtica IEC jocs lectures llibres lèxic mòbil Nadal nova gramàtica 2016 onomatopeies optimot origen de les paraules ortografia perquè pronoms febles pujar pàgines web recursos sant Jordi si no sinó tecnologia termcat verbs vocabulari

    Comentaris recents

    • Laia: A l’escola dic molt “no apretis tant fort” quan els nens i nenes escriuen, com ho hauria de...
    • Teresa Fernàndez: Hola, Anna! Hi ha adjectius que tenen flexió de nombre i de gènere, i d’altres que només la...
    • Anna Pell: I marrona es pot dir? A l’habitació hi ha una cortina marrona. Entenc que sí, per allò que és com...
    • Jordi: Bixumets s’utilitza amb el verb, “fer bixumets” quan algú o algun fet aliè, una ridiculesa, provoca vergonya a...
    • Laura: Que bé! No sabia raonar la diferència. Gràcies.

    Enllaços


    Històric