La proposta de l’Any Bertrana del nostre Centre de Normalització Lingüística
Fomentem la lectura i l’escriptura. Aquest 2017, coneguem Prudenci i Aurora Bertrana
Cada mes, fins a final d’any o a començament del que ve, anirem publicant en aquest blog dos fragments: un de Prudenci i l’altre d’Aurora Bertrana i en farem una proposta de redacció
. Hi podreu dir la vostra, amb més o menys paraules; recomanem no superar les cent. Anirem publicant les vostres intervencions i entre tots anirem fomentant el coneixement d’aquests dos escriptors, la lectura i la creació. La proposta és oberta als alumnes del centre, a l’alumnat dels instituts, a les persones que integren el programa del Voluntariat per la llengua i a la ciutadania en general.
Si sou alumnes del CNL Terrassa i Rubí, anirà bé que poseu el vostre nom i el curs que esteu fent; per exemple: Josep Pérez, I2 (Rubí), Mireia Pi, S3 (Terrassa). Si pertanyeu al un centre educatiu, potser estaria bé esmentar-ho per saber la participació d’estudiants al blog.
Els primers fragments sortiran els dies:
28 d’abril / 18 de maig
Prudenci: la terra, el bosc…
«La Naturalesa parla de molt distinta manera als homes: com una bella dama, té els seus desconeguts, els seus visitants cerimoniosos, els seus íntims, els seus enamorats. L’amor a la Natura no entra pas sobtadament. Jo no hi crec gaire en els amors súbits, jo crec més en aquells amors fills d’una contemplació llarga, sorgits a còpia de descobrir petites belleses (…)».
Prudenci Bertrana, «De les belleses de la Natura i el meu goig», dins de Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016.
Aurora: el mar, els pobles…
«No he cregut mai gaire en les fronteres geogràfiques. Crec en fronteres morals, les quals de vegades ens separen d’un parent consanguini, mentre viceversa no existeixen entre nosaltres i un negre, un xinès o un polinesi. La pàtria de la bondat abraça tot el món. No per sabuda i dita mil vegades, aquesta veritat deixa de ser una veritat eterna.»
Aurora Bertrana, «Com vaig descobrir Hernam»dins Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006.
5 comentaris
MARGARITA ROS MANZI HURTADO
09 maig 17
13:36 #
Penso que l´Aurora va estar molt influenciada per la música a l`hora de escriure.Trobo el seus escrits molt descriptius buscant la bellesa en les paraules i clar resulten agradables: en llegir-les ens transporta a on ella volia que fóssim.
Aquestes últimes de Club Editor són paraules que podríem posar-les en una cançó o com a lemes realment veritables i actuals.
Abdu.Kh(S3, CLN Rubí)
15 maig 17
8:52 #
Vivim envoltats de fronteres, les que ens imposen i les que ens posem nosaltres mateixos, fronteres físiques, morals, visibles i invisibles.
Però en realitat les que més ens afecten en la nostra vida són las fronteres morals o invisibles.
Quantes persones properes que són en realitat allunyades i quantes persones allunyades que són les més properes als nostres cors. Jo crec que és veritat, la pàtria de la bondat no té fronteres.
Fati(s3 rubi)
15 maig 17
16:13 #
Crec que actualment les xarxes socials estan jugant un rol fonamental en la comunicació i l’intercanvi d’idees i informacions.Les persones que tenen un nivell bàsic d’estudis poden accedir a la informació, expressar idees i emocions a través de l’escriptura generalment abreviada d’aquest temps tan ràpid. Encara recordo quan era petita: el pare estava treballant a l’estranger. Quan rebíem una carta d’ell calia portar-la al veí per llegir-nos-la i demanar-li al mateix temps que ens escrivís la resposta.
SLC Rubí
15 maig 17
17:56 #
Que bonic això que dius, Fati. L’emoció de rebre una carta del pare i l’emoció de respondre-li a través d’algú altre que ens ajuda, del veí, d’una persona que forma part de la nostra vida. Potser no tothom ha tingut la sort de tenir uns bons veïns com tu.
Tens raó: interpreto que dius que tothom ha de poder expressar-se i intercanviar idees, fins i tot si es té un nivell bàsic d’estudis. Justament ens cal lluitat per això, perquè l’escriptura i la lectura siguin universals, a l’abast de tothom. És un dels drets més importants de les persones.
El que ens has dit m’ha fet recordar un text que recitava Ovidi Montllor. Es diu “Carta a casa”. Es una de les composicions que més sovint he recordat, que he procurat treballar a classe i sempre m’ha emocionat i entendrit. La podeu trobar fàcilment a youtube.
Valentí P. (S3 Terrassa)
25 maig 17
12:50 #
Era jo, ara fa un moment, al cau d’escriure intentant guixar un full quan he escoltat una cançó que m’ha transportat a la costa amalfitana. Nàpols, l’he viscuda com s’ha de viure, caòtica, bruta, cridanera i perillosa, però quan creia no poder resistir veure més roba estesa a les façanes, fugia cap al sud, cap a Sorrento, o potser cap a Positano. Allà mirava el mar i podia somiar Barcelona. Podia somiar-te.
Caruso és una canço que va compondre Lucio Dalla un dia que navegant per aquelles aigües se li va espatllar el iot i es va veure obligat a fer nit a l’hotel Excelsior Vittoria. Allà un cambrer li va explicar que Caruso va viure els últims mesos de la seva vida a la mateixa habitació. Caruso tenia càncer i, malgrat que patia força, donava classes de cant a una noia de la qual s’havia enamorat. En assabentar-se d’aquesta fugaç història d’amor tan propera a la mort, Lucio Dalla va voler retre homenatge a Caruso i va escriure aquesta cançó.
Tot parlant de la musicalitat de les paraules.