Terrassa, 1962
“Aquell vespre, plovia amb força i el cel es va enfosquir. Els carrers eren plens d’aigua i tu, dormies. Menjaves i dormies, …, sempre. Quan l’aigua va entrar a casa et vaig treure del bressol i et vaig posar bocaterrosa a sobre del meu llit. Recordo que vaig intentar treure el cap per la finestra per si veia algú i vaig cridar als veïns sense èxit. Massa soroll. En tornar a l’habitació em vaig adonar que el matalàs surava. Et vaig agafar, i amb tu a coll, vaig pujar de peus al damunt d’una cadira que hi havia en un racó. Quan l’aigua m’arribava a la cintura, vaig sentir un cop molt fort i tots els mobles ens van arraconar i la casa va desaparèixer. Tu, dormies.”

Paraules trobades al fons d’una calaixera.

Les noves xarxes socials com el WhatsApp, Twiter, Facebook fan que s’escrigui més, posant de moda escriure pel plaer de comunicar-nos amb els altres sense necessitat de que sigui en un llenguatge formal. Escriure simplement pel fet d’interessar-se per com està l’altra persona, per fer un comentari d’alguna cosa exposada a classe amb la certesa que el nostre receptor ho rebrà a l’instant i ens contestarà d’immediat.
El canvi en la manera de comunicar-nos és brutal, s’escriu més però la qualitat no és bona, amb la necessitat de respondre ràpid es deixa de banda les normes ortogràfiques com la utilització dels accents, les majúscules, les normes de puntuació, s’utilitzen abreviatures i moltes altres mals costums que s’estan convertint en un nou llenguatge que no respecte cap marc normatiu.
Penso que aquestes xarxes, ben utilitzades, poden ser molt útils, àgils i ràpides però també en contrapartida poden ser un perill, la comunicació arriba a l’instant i es reenvia en moltes ocasions informació que no és veraç, informació que es converteix en viral i que en pocs minuts pot arribar a qualsevol punt del planeta.

Si us plau, trobem un antídot!

Estic gairebé convençuda que des de que Facebook, Twitter, Whatsapp… formen part del nostre dia a dia escrivim més, i segurament ha animat a moltes persones a posar fil a l’agulla i a llançar-se a l’aventura d’escriure; total, el suport digital, igual que el paper, ho aguanta tot!
Les xarxes socials també han creat una nova forma d’entendre l’escriptura, on la rapidesa i la simplicitat són imprescindibles, sembla que el virus de la mandra s’apodera de nosaltres, de sobte, només mirant de reüll el teclat. Aquest virus ens obliga a l’abreviació extrema de les paraules, i ens atrofia la capacitat de construir oracions, què és una oració? La riquesa de vocabulari és xuclada també pel maleït virus, però, per què preocupar-se, si el realment important són els contactes?

Crec personalment que de que existeixen aquestes xarxes socials, la gent s’ha animat més a escriure, però en algunes com Whatsapp o Twitter, en què el fonamental es el contacte ràpid, es fan veritables barbaritats lingüístiques.
Des de transformar paraules, abreujar-les, mutilar-les a substituir paraules per icones, de manera que de vegades, per llegir un escrit has de disposar del codi que utilitza l’altra persona per desxifrar el missatge. I jo no me’n salvo!. Des que vaig descobrir el Whatsapp, crec que em passo almenys 3 hores diàries enganxat a aquesta xarxa. Fa cert temps corria una campanya per utilitzar el Whatsapp en català abreujant sí però en clau catalana. Jo crec que s’hauria de recuperar i reactivar aquesta campanya per ajudar una mica més al nostre idioma. # Any Bertrana.

El gust d’escriure no depèn de les xarxes socials, tot i que la vida actual gira al seu voltant. Esperar que les persones escriguin com els grans escriptors universals a dia d’avui és un somni inabastable en tant que vivim en la societat de la velocitat i de l’abstracte. El coneixement en càpsules s’agraeix en el camp científic a on podem trobar petits aparells d’enregistrament de diversos “terabytes” on acumulem cada vegada més i més informació i milers de biblioteques que potser mai acabarem de llegir. Els filòsofs i poetes de “140 caràcters” i mala ortografia són per tot arreu assassinant a cada pas les bondats de la llengua.

Per començar, he de dir que en principi no m’agrada gaire participar en la vida mitjançant les xarxes socials, és probable que sigui massa gelosa de la meva intimitat o que per mi, hagin arribat massa tard i no m’acostumo a elles. En canvi, quan parlo de les TIC en general; xarxes, núvols, blogs, plataformes, etc, em resulta més fàcil veure el costat bo, perquè trobo que fomenten el treball col·laboratiu i això sempre enriqueix un debat.
El que és molt clar és, que ara tots som editors, qualsevol persona té les eines per publicar, i, al mateix temps, tots som consumidors del que els altres publiquen.
D’altra banda, el floriment de les xarxes està acompanyat de l’aparició dels telèfons intel·ligents, això vol dir que tenim tota la informació del món, sempre a la nostra disposició, en una butxaca i això sí que ha canviat la nostra vida.
Aquest tema sí em té preocupada perquè per una banda és fabulós disposar d’aquests avantatges, poder consultar qualsevol cosa, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc. Però per una altra, què passa amb les escoles? Els nens de primària i secundària també en gaudeixen d’aquesta facilitat per trobar informació, i a internet hi és tota la informació, la bona i la dolenta: qui controla la qualitat dels continguts?
En definitiva, com tot a la vida, a les xarxes existeix el costat lluminós i el costat fosc, i hem d’aprendre a utilitzar-ho. Crec que sobretot els professors tenen ara un repte per adaptar l’escola a les TIC. Però també nosaltres, els nous editors, hem de ser conscients que les nostres publicacions arriben a tothom i som responsables del que escrivim.