2. Aurora Bertrana: ídols, deus i imaginació…
Ídols, déus i imaginació…
Llegim aquesta descripció d’aquest ídol selvàtic, a la Polinèsia.
Foto [en línia]: Eva Rodríguez Braña, caxigalinas blog. Les islas Maqueses Paul Gauguin.
Al fons de la badia de Taïohae, prop de la selva tenebrosa, s’aixeca entre el ferest brancam, un ídol gegantí, tallat directament entre la roca. És la Dea de la fecunditat, monstruosament lletja, venjativament amenaçant. Està ajupida, amb les cames obertes, anguloses i febles. Té els ulls sense pupil·la immensament arrodonits, la boca esbiaixada, el nas ample i aixafat.
Els braços prims, reposen damunt del ventre enorme, aparatosament inflat. Enmig d’aquesta atmosfera evocadora, el sexe apareix expressiu, provocant. Sembla la porta oberta a la vida. Lluny de sacerdots i de creients viu oblidat i solitari. Les plantes enfiladisses el mig cobreixen. Els ocells irreverents hi refilen al damunt. Els llangardaixos, les cuques s’hi passegen per sobre, elàstics i lascius.
Aurora Bertrana, «Venjança de déus», dins Peikea princesa caníbal i altres contes oceànics, Barcelona, Ed. Pleniluni, 1980, p. 60
Per si et ve de gust:
Et suggerim alguns temes… si en tens algun altre, també serà benvingut.
Aurora Bertrana ens ha descrit una imatge, en pots descriure també tu una? Què deuen tenir algunes imatges que ens suscitin sentiments i emocions? Has llegit o saps alguna cosa dels ritus de la fertilitat? D’on caram deu sorgir la necessitat dels humans de fabricar imatges, art…?
Prova-ho amb unes 90 paraules.
[propera anotació al blog: 1 de juny]
12 comentaris
Valentí P. (S3 Terrassa)
20 maig 17
9:21 #
La Pilar és la meva veïna. L’és de fa molts anys, tants, que ja no me’n recordo. Es diu Maria del Pilar, però li diuen Maripili. Jo no, m’hi vaig negar de bon principi. Et diré Maria o Pilar; tria el que vulguis, però em nego a dir-te Maria del Pilar, i menys encara Maripili.
La Pilar camina lleugera, i es mou amb gràcia. Vesteix bata de franel•la cordada pel davant a l’hivern i fina de cotó a quadres i sense mànigues a l’estiu. Sempre calça espardenyes a retaló, a manera de socs, de colors cridaners i les d’ara, rosa xiclet. Gasta mitjons fins que li premen els bessons tot recaragolant-se a la part de dalt. Fan de mal mirar. Diu que les mitges li fan nosa i que s’estima més els mitjons. Tots són del mateix color carn. De carn d’olla, li dic jo.
La Pilar sempre va lligada a un davantal estampat amb petites margarides on no li caben mil. EL porta a tot arreu. Si surt al forn o a la botiga de l’Antoni se’l treu, però tal com arriba se’l torna a lligar. Se sent despullada; diu. I, a més, fa senyora de casa; continua dient. No voldria que ningú la prengués pel que no és.
SLC Rubí
20 maig 17
10:14 #
Valentí,
Has dibuixat una deessa casolana amb totes les de la llei. L’enhorabona!
Mª Dolors Royo (I3-RUBÍ)
21 maig 17
11:12 #
UNA PLATJA BUIDA
Com canvia la platja a la tardor fins la primavera, no hi ha gent, amb aquella solitud que només es trencada per la remor de la mar i el vol de les gavines.
És una pau que et permet estar assossegada, tranquil•la, llegint o simplement passejant mirant el mar.
El mar estava enrabiat, ferotge, sorollós. El cel d’un color gris plomís. Jo anava passejant descalça per la sorra, quan de sobte una onada m’ha mullat els pantalons, m’he posat a riure i a córrer mullada fins als genolls, m’he sentit com quan era joveneta, el meu marit reia, em sembla que ha pensat el mateix que jo.
Érem sols a la platja, només desprès quan hem tornat a les roques hem vist uns pescadors.
Aquesta pau a les tardes durarà poc, fins a principis de maig. A mesura que vagi venint el bon temps, vindran els estiuejants i els turistes, només fins quan ja torni a caure la tarda tornarà haver-hi tranquil•litat. Caldrà esperar l’octubre que és quan tornarà a ser com ara.
La gent creu que la platja és per l’estiu, està molt equivocada, si t’agrada la tranquil•litat, la tardor és la millor època de l’any.
Valentí P. (S3 Terrassa)
22 maig 17
13:39 #
Haig de felicitar-te per regalar-nos la teva narrativa. Ens has passejat per la platja a la tardor i hem sentit la fredor de l’aigua a les nostres cames. Escriure és una necessitat, és cert; però també ens permet satisfer la necessitat gaudir de l’art per mitjà de l’escriptura. Tot i que, a vegades, el fet d’escriure pot arribar a fer-nos sentir que voregem el ridícul o, fins i tot, pot fer-nos sentir vertigen davant d’un full en blanc. Com molt bé diu E. Vila-Matas i que jo, perdoneu-me, no m’atreveixo a traduir al català: Me veo asomado a lo nunca dicho, o mejor, a lo indecible.
Lluís Garcia (I3, Rubí)
21 maig 17
11:17 #
Nosaltres estem marcats per la religió cristiana, quan a molts llocs arreu del món la fertilitat era un motiu de alabança, pels cristians era un pecat i no es podia expressar de cap manera, inclús fins no tan lluny.
Suposo que en l’època en que va viure Aurora Bertrana, aquest fet encara era evident i la descripció que fa de la fertilitat en aquesta estàtua és prou descriptiva i podria ser el que volien indicar els qui la van fer.
Aquestes tipus de deesses es podem veure en molts museus i de moltes cultures diverses d’arreu del món, antigament les cultures donaven molt valor a portar la vida i l’aparició de les religions que hi ha actualment l’han anat amagant.
Iuliana Stana
23 maig 17
0:56 #
“Sanzienele” o “Dragaica”, celebrada el 24 de juny és en la cultura romanesa una celebració de l’amor i de la fertilitat, relacionada amb una sèrie de rituals.
Principalment aquests rituals són per a la salut humana; en alguns territoris trobem els rituals de les noies solteres, rituals que es fan per conèixer el futur espòs.
Darrere d’aquest ritual hi ha petites flors grogues anomenades “sanziene”, que creixen en els prats. Les noies recullen les flors i teixeixen amb elles unes petites corones. Aquestes corones es col·loquen a la casa, les portes i finestres, per la creença que portaran bona sort, salut i riquesa.
Per veure el seu elegit, les noies dormen amb un petit ram de flors sota el coixí.
Les llegendes diuen que aquestes noies boniques que viuen als boscos, es troben atrapades en la dansa i donen poders màgics a les plantes.
Les pràctiques respecte a la corona de flors, els nois que encenen una torxa a la nit, els donen dret a enòlegs i folkloristes a considerar aquest aquest esdeveniment com una festa dedicada al sol.
Atiqua Sellami ( I 3 Rubí)
27 maig 17
15:38 #
Shiva, el déu hindú, té tres ulls. Un d’aquests el té enmig del front, la seva pell a més és de color blau.
Sobre del seu cap, amb els cabells lligats i al front tres linies pintades, hi ha col·locada una mitja lluna. També porta penjat del coll una serp i un collaret de calaveres. No és un èsser gens comú! Té cuatre braços; en un d’ells porta un trident i en un altre un tambor i va vestit amb pell de tigre.
Just aquest déu és representat també amb un símbol de la fertilitat anomenat “lingam”, que representa la fertilitat masculina. La necessitat dels humans de fabricar imatges potser és perquè necessiten coses tangibles per poder defensar la seva fe.
Anna Boix s3 rubi
27 maig 17
18:09 #
Una de les coses que de moment no ens costa diners, és gaudir mirant. Des de la finestra del menjador de casa es veu la serra de Sant Llorenç. I una mica més lluny el Montseny.
És un dels atractius de casa meva, que en realitat és petita (sempre en volem una mica més), però tothom que entra el primer que diu és, ostres quines vistes!!!!
i és cert pots badar durant hores i comprovar com la llum, els colors afecten el paissatge i a la vegada et relaxen amb la pau q genera la muntanya. Jo crec q tothom no pot gaudir del mateix, que hi ha persones que no els desperta cap sentiment la muntanya que són més feliços amb altres activitats que son molt respectables.
Però en definitiva gaudir de la visió d’allò que ens agrada ja està bé.
Teotis (S3 Rubí)
28 maig 17
12:06 #
Aquella mirada que és té de què l´home és el centre de totes les coses, fa que es concebi la vida en funció d´allò que ens serveixi, i no pas del valor que té en si mateixa.
Alguns ho miren tot des de un punt de vista purament economicista i només veuen números, això fa que es deixi de banda, moltes vegades, la qüestió del medi ambient i, en conseqüència, es faci una incessant destrucció del mateix i, per tant, al final el que ha de preocupar-nos no és la naturalesa, sinó la pròpia subsistència.
D´altres, no veuen el problema tan greu, perquè diuen que encara que l´argument ecològic sigui important, ho és més el poder atendre abans necessitats com ara el menjar diari, considerant que la naturalesa té un temps il•limitat i l´home, un temps molt curt per solucionar aquests problemes.
Pot ser que la solució sigui considerar que l´home i la naturalesa formen un tot.
Gema Sanz I3 (Rubí)
28 maig 17
21:15 #
La religió cristiana, tot i el que pugui semblar a primera vista, no està exempta de rituals per afavorir la fecunditat. De fet, llançar arròs als nuvis és un costum que a Europa es conserva des de l’Edat Mitjana. Aquest costum té els seus orígens a l’Orient, on l’arròs està considerat com a símbol de fertilitat. En els casaments els convidats llancen arròs al nuvi i la núvia amb l’esperança que la parella tingui molts fills.
Ja sigui a través de figures, símbols o pocions; es digui religió, costum o ritual, des del principi dels temps s’ha venerat a les dones i la Mare Terra per afavorir la seva fecunditat.
Albert Andújar I3 CNL Rubí
29 maig 17
17:05 #
Jo crec que la necessitat de crear imatges dels humans es per deixar constància i transmetre informació, sentiments, cultura, etc….a totes les generacions. Ja siguin monuments honorífics, imatges religioses, maquetes….tot això es història i ho trobo molt interesant, independentment de les meves ideologies. Es magnífic tancar els ulls i pensar en tots els monuments emblemàtics de diferents païssos.
JD.S3RUBI
31 maig 17
17:11 #
El destí i les ganes de conèixer em va portar al Taj Mahal. Era un matí de juliol ennuvolat, la temperatura alta, l’ambient pesat i força humit. Al recinte no es pot accedir amb vehicle, cal protegir el monument, i els últims metres s’ha de fer a peu. La tomba, es va construir amb aquesta finalitat i no pas un lloc de culte, té una muralla exterior que dona accés al patí enjardinat a on es troba la porta d’accés. Uns esglaons ens porten a l’entrada. Es fos, molt fos, des de fora sembla una immensa cova. Només quan ens acosten una escletxa de llum al fons ens diu que és la continuació del camí. Darrere la silueta petita, gairebé dibuixada del Taj Mahal, lluent com una pista d’esquí. Només traspassant el llindar la imatge creix, ens atrapa i la veiem en el seu màxim esplendor. En aquest moment vaig assabentar-me perquè la guia deia que portés ulleres de sol, el sol va sortir i la superfície del mausoleu reflectia la llum com un mirall.