2. Prudenci Bertrana: les presses, per a qui les vulgui!
Les presses, per a qui les vulgui!
A Prudenci Bertrana li agradava la natura, entendre-la, fondre-s’hi, caminar els camins a consciència, anar pel bosc, enfrontar-se als accidents del terreny… Així, no ens ha d’estranyar que afirmi i exclami:
Ai, del que no pot torbar-se, pobre del que sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!
Córrer món! Heus ací una grossa blasfèmia ¿Per què córrer? ¿Quin goig dóna córrer?
Si us agrada saber quelcom del sospirar dels oreigs en l’espessor dels boscos, dels odors
íntims dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal despreciar el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, boer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc.
Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin.
Prudenci Bertrana, «Els bells camins que no menen enlloc » dins Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 178-179.
Per si et ve de gust:
Pots mirar ena la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) l’any de la publicació de Proses bàrbares. Si en aquella data Bertrana pensava això, què en pensaria ara de l’estrès i de la vida feta a corre-cuita que portem tots plegats? Què en penses tu de les presses? Correm massa? És possible fer una vida més contemplativa? Creus que coneixem bé la natura? Opines que hi ha massa o poc bosc? Hi ha suficients conreus? Trobes a faltar més “verd” en el teu dia a dia? En fi!, què et suggereix aquest fragment?
Ho pots fer en unes 80 paraules.
[Propera anotació al blog: 1 de juny]
11 comentaris
Olga Bazderova (I3 CNL Rubí)
19 maig 17
13:40 #
La publicació de Proses bàrbares va ser l’any 1911. Ja en aquella època es veia la gent atabalada i pendent del rellotge i dels horaris; no obstant això, en lloc de millorar, actualment hem empitjorat la situació, perquè vivim amb l’estrès de les presses i dels horaris laborals inadequats.
Crec que Prudenci Bertrana estaria espantat pel ritme de la vida que portem ara. Des de ben petits ens acostumen a seguir els horaris que no són compatibles amb la infància. La mala organització dels horaris ens genera manca de temps per poder parar i reflexionar, gaudir de la natura, estar amb la família. Tot això ens crea l’ansietat, la depressió i falta de les ganes d’estudiar i de treballar; per poder combatre aquestes conseqüències nefastes consumim els medicaments o drogues. Amb tot plegat opino que encara som a temps de fer l’esforç per trobar els moments de tranquil·litat i reflexió per gaudir de la vida i millorar la nostra salut emocional. Vull acabar amb paraules de Prudenci Bertrana “cal despreciar el temps, les brúixoles i els diners”, això és la clau per ser una mica més feliços!
Amàlia (S3 Rubí)
20 maig 17
20:48 #
Canviar el rellotge per la brúixola
Al llegir el text, … boscos, murmuris de les aigües, muntanyes,… he tancat els ulls i m’ho he pogut imaginar. La natura ens dona pau i serenitat, allà sembla que el rellotge no és important, allà prenem consciència de la nostra respiració, escoltem els ocells, les fulles dels arbres mogudes pel vent, i les fulles seques del terra al caminar. Aquí només ens cal la brúixola per orientar-nos.
La gran diferència, és que a la ciutat el rellotge ens mana, anem atabalats tot el dia, amunt i avall com polls sense cap.
Per això, val la pena canviar el rellotge per la brúixola, saber on anem en lloc de quan arribarem.
Monica GR (S2 Terrassa)
21 maig 17
20:44 #
Fa temps vaig escriure aquest text que havia d’incloure frases fetes en català. Com que indirectament està relacionat amb el tema, el comparteixo a veure que us sembla.
“He tingut un mal son i m’he aixecat amb el cap com un timbal. Us faré cinc cèntims. He somiat que estava fent la migdiada, sota d’un arbre, al mig del camp. Em sentia com una bassa d’oli, quan de sobte he sentit un tro. A la meva edat estic curat d’espants, però reconeix-ho que també estic carregat de punyetes, i estava amb l’ai al cor perquè no em volia mullar. He començat a caminar a preu fet, però de seguida he tret el fetge per la boca i he decidit que encara que em mullés aniria a poc a poc. Just quan m’ha començat a caure la pluja a sobre, m’he despertat i ara, estic tan estressat, que necessito estar una bona estona amb les mans plegades perquè marxi aquesta mala lluna que se m’ha posat al cap.”
Laura Savelyeva S1
22 maig 17
10:34 #
És genial!
Laura Savelyeva S1
22 maig 17
10:51 #
La vida passa massa de pressa. Quan encara ets un nen o jove no te n’adones i vols créixer I complir anys. Però a mesura que et fas gran, el temps comença a córrer i ja no abaixa el seu ritme. Passades les festes de Nadal segurament comences a pensar en les vacances de la Setmana Santa,desprès en les d’estiu i tornem a començar. Vivim esperant un millor dia o una millor oportunitat i oblidem que no som eterns. La vida és massa curta per malgastar-la acumulant l’odi,el rancor o l’enuig. És millor no deixar per demà totes aquelles coses bones que vols fer, totes aquelles paraules d’afecte que vols dir. Hem d’aprendre a gaudir de cada instant d’aquest meravellós regal que es diu la vida.
Angelina Amat Miralles
23 maig 17
12:01 #
L’univers de l’època de Prudenci Bertrana era molt més petit que el nostre. Molta gent, sobretot de l’entorn rural, no sortia mai dels límits del seu poble: conrear els camps; anar a berenar a la font; fer un bany refrescant a la riera més propera; escoltar el padrí o la padrina, al costat de la llar de foc, quan explicava contes i històries, única informació que rebia la mainada…eren activitats quotidianes de qualsevol família. La major part dels nois i noies no tenien altre futur que seguir les feines del camp, si es quedaven a l’entorn familiar o, si la família era més oberta i “llegida”, potser aspiraven a estudiar a la ciutat més propera, universitària: Barcelona.
La vida transcorria més lentament, perquè el món seu era molt més limitat en tots els aspectes: els mitjans de transport eren lents: el viatge del poble a la riera en tartana, convidava a badar a dreta i esquerra. Les hores passaven lentament.
Avui correm; hem de córrer perquè anem gairebé tothom en el mateix tren, que ens marca el ritme de vida. Però també ens agrada aturar-nos i badar, i contemplar, i gaudir, i pensar ben asseguts a la vora d’un penya-segat en qualsevol racó del cap de Creus, per exemple. O, potser, ben recolzats en un castanyer o algun faig en un dels boscos fantàstics que tenim a la muntanya mitjana.
Probablement Prudenci Bertrana, si ara tingués la nostra edat, faria exactament el mateix que nosaltres, perquè hauria evolucionat com nosaltres. Potser, si només ens veiés per un forat, tornaria a descansar eternament perquè no entendria que aquest món nostre és el seu, al cap i a la fi.
Angelina
Angelina Amat Miralles
26 maig 17
8:40 #
Qualsevol comentari anterior, per pensat que sigui, és incomplet davant les paraules de l’escriptor. Torno a llegir-les. Aquestes no són tan fugisseres com les que “pengem” a les xarxes socials.
M’agrada escoltar la remor dels oreig enmig d’un bosc frondós de faigs o de castanyers. M’enamoren les olors vàries dels marges plens de flors, que em regalen la vista amb mil colors. Em fascinen els murmuris, de vegades impetuosos, de les aigües dels rierols que baixen muntanya avall. I, sí, el temps s’atura en aquelles hores de felicitat. El mòbil, apagat; una mica d’aigua; si pot ser, una bona companyia… i res més.
I podem reprendre la nostra vida agitada que no podem defugir i tornar a aturar el temps del neguit per tornar a extasiar-nos amb aquelles remors, aquells mil colors, aquells esquitxos de mar…
Angelina
Abdu.Kh(S3, CLN Rubí)
26 maig 17
13:12 #
La natura és un gran llibre obert, es pot llegir, i es pot sentir, té un llenguatge, un llenguatge que es pot rebre amb els cinc sentits però només s’entén amb el cor.
Si contemplem a la natura profundament llavors entendríem totes les coses d’una manera millor. La natura és molt generosa amb nosaltres perquè ens ensenya la saviesa i el coneixement allà on girem les nostres cares. M’ha agradat el que va escriure l’escriptor i, crec que Prudenci Bertrana al viure la natura plenament, no només entenia el seu llenguatge, sinó que el parlava també.
Abdú
JoanDiable (S3 CNL Rubí)
29 maig 17
0:35 #
Viure sense estrès, poder gaudir de la natura sense presses, passejant sense una hora ni destí fixats prèviament endinsant-te dintre del bosc, sentir el murmuri de l’aigua del riu o rierol que va baixant entre les pedres i la frondositat del bosc. Contemplar el paisatge damunt de la muntanya et fa sentir petit enmig de la natura. Hauria de muntar-se la vida per poder gaudir d’aquests plaers més sovint però avui la gent va molt atrafegada amb la feina, els fills, …
No, la nostra vida actual en res s’assembla a la vida idíl·lica que ens pintava el Prudenci però s’han de cercar moments per entrar en contacte amb la natura i entendre el seu llenguatge, fins i tot amb el mòbil gravar els sons de l’oreig entre les fulles dels arbres, el murmuri de l’aigua,…Jo ho he fet i de tan en tant ho torno a escoltar i , per un instant, em porta als indrets d’on he capturat aquests sons. Màgic!
JoanDiable.
Albert Andújar I3 CNL Rubí
29 maig 17
17:24 #
Si que es veritat que durant tot l’any la meva vida està lligada a uns horaris laborals, per això, intento aprofitar el temps lliure i disfrutar de la natura amb la familia. Quan arriba l’estiu, anem a altres provincies, i es curiós com pases d’una vegetació verda a Catalunya, a uns camps de tarongers al Llevant i per últim acabem veient uns terrenys inmensos plens de girasols a Andalusia. Sempre recordo quan era petit i anava al poble com jugava amb els amics pels boscos fent cabanes, no volia que s’acabés el dia, i ara els nens sempre estan avorrits.
JD.S3RUBI
31 maig 17
16:33 #
Avui vivint en el futur i recordem el passat, del present ningú se n’adona. Ens aixequen, un cafè i al carrer amb presses. Embussos, poc temps i la ment perduda en mil idees i altres tantes coses. Arriben a la nostra destinació sense adonar-nos del camí que hem fet, sempre esperant allò que vindrà. Tot ho volen per a ahir, massa ràpid, el món de la immediatesa, la tecnologia globalitzada, el que passa aquí s’hi viu en el mateix moment a l’altre cantó de la Terra. Potser ens estem oblidant de tenir temps per gaudir d’un passeig, de contemplar un pardal en un parc. Massa velocitat per una vida no tan llarga.