3. Aurora: culte i superstició
Culte i superstició
El protagonista d’aquest conte comença una aventura que tindrà un desenllaç ben tràgic.
Henry Turuma Walter havia mort sobtadament. La seva desaparició afligí l’illa sencera: blancs, mestissos, indígenes, xinesos. El varen plorar des de «la seva jove i distingida vídua», com deia el periòdic local, fins Parua, el bruixot pagà de Tairapú: filòsof i curander.
Entre la superficialitat de la colònia blanca, la mort de Walter fou comentada poc temps i amb lleugeresa. Entre els indígenes i els mestissos, aquest misteriós i lamentable esdeveniment es conta encara amb una esgarrifança.
[…]
El que ningú ignora, però, és que Henry Turuma Walter, dos dies abans de morir, havia profanat el temple pagà de Faaite, que guardava la imatge d’un déu des dels temps immemorials. Va trencar el sagrat tabú afegint-hi el sacrilegi del robatori.
[…]
─I tens el tikí ací? ─braolà Marua.
Walter afirmà amb un lleu moviment d’ulls, segons la consuetud taïtiana.
L’indígena aixecà els dos braços en senyal de desesperació.
─On és, on?
Turuma signà el jardí.
─Totes les malvestats cauran damunt teu i també, per dissort, damunt nostre. Ves-te’n ─suplicà─. No vulguis embolcallar-nos amb el teu destí. Has estat profanador i sacríleg. No puc hostatjar l’home que ha robat un déu.
[…]
Avui el graciós pavelló de Marua és un pilot de fulles seques.
Morí el «frangipanier» que el perfumava; es corsecà el maioré que li donava ombra; el bananer tendríssim del davant es tornà estèril, i les formoses taïtianes del districte no volgueren mai més alegrar els vetlles dels blancs sota el rostre del niau que un déu havia maleït.
Aurora Bertrana, <<El “Tikí”>>, dins Peikea princesa caníbal i altres contes oceànics, Barcelona, Ed. Pleniluni, 1980, ps. 139, 140, 154 i 160.
Font imatge: [en línia]: Vintage Carved Polynesian Tiki Totem
Per si et ve de gust:
Henry Turuma Walter ha robat una imatge sagrada. S’insinua que la desgràcia li sobrevé per haver fet aquest delicte. Què en penses de les històries que són misterioses i inexplicables, segons la raó? Ens en pots explicar alguna? Creus que tradició, fe i superstició tenen relació? La majoria de gent té alguna superstició? Darrere una mania s’amaga una superstició?
(Comenta breument alguns d’aquests aspectes. O alguna altra cosa que et vingui de gust. Amb unes 80 paraules n’hi ha prou).
[Propera anotació al blog: 13 de juliol]
9 comentaris
Juana Liceras Granados
03 juny 17
8:03 #
Manies, obsessions i fetitxes són petits incentius que ens donen optimisme a la vida. Tothom sap que ficar l’anell d’or dins la copa de cava al Cap d’Any és una marranada, però a ningú se li acut deixar de fer-ho, no fos cas que l’any entrant arribi plagat de desgràcies. Amb aquest ritual encetem any rere any, convençuts que el que arriba serà millor, si més no igual.
Valentí P. (S3 Terrassa)
03 juny 17
18:48 #
Jo confesso, com en Cabré, que sóc molt donat a la malastrugança, paraigües oberts, tisores en eix, escales caminades per sota, …, són, en definitiva, la font dels meus maldecaps. Però res comparat amb els gats negres. Ells, tots sols, poden fer de la teva vida, un calvari. I si no, mireu el que em va passar.
Jo tenia un gat negre i camacoix que mal caminava tot el dia de la cuina al menjador amb un humor insuportable. No era procliu a divertir-se, no tenia amics, i la música el posava nerviós. A mi, el que més em molestava era la seva persistent indiferència. No mostrava el més mínim interès per res i, pel que respecta a la meva persona, m’ignorava per complet. El que més en fotia era la manera de fer-se l’ofès, sempre amb el cap enlairat, els ulls clucs i deixant clar i palès que se’l devien totes. El molt punyeter, em feia el buit.
Jo, quan no podia més, deixava caure deliberadament a terra una tapa metàl•lica d’aquelles que es fan servir a la cuina produint un terrabastall. Aleshores, el mix, agafant-li un cobriment de mort, fotia un salt de mil dimonis tot xisclant a més no poder amb els pèls de punxa i els ulls sortits de les seves òrbites. Maleïa en hebreu i jurava com un convers. En cas de saber escopir, ho haguera fet, tot enumerant les mil malalties i infeccions que esperava que em sobrevinguessin sense dilació.
La nostra relació va anar empitjorant cada dia més. Sense adonar-nos vam deixar de complir amb les més mínimes normes de convivència […]
Anna Boix S3 Rubí
05 juny 17
18:51 #
Crec que no podem ser radicals en aquests temes ja que en funció del tipus de malastrugança podem actuar d’una manera determinada o no.
Per exemple, passar per sota d’una escala, trobar-te un gat negre a la nit, crec que més que presagis de mala sort s’han convertit amb històries.
Però en canvi, quan ja parlem de entrar a temples o llocs sagrats ja sigui per culte o per ideologia crec que la majoria de població encara que no cregui realment amb l’existència de possibles problemes si hi ha alguna profanació prefereix no aixecar els mals esperits perquè el petit dubte existeix.
I només cal que algun company o amic ens digui que aquella actuació que hem fet és molt perillosa ja que ens pot passar coses mai pensades i ens recordi que una persona fa molts i molts anys li va passar …….
La meva opinió és millor respectar i evitar patiments.
Maite Pérez Sànchez S2
07 juny 17
19:16 #
Aquesta és una nova creença d’aquelles que es transmet de generació en generació, que es perpetua durant els anys i que com més antic és el seu origen més creïble és per tots aquells que la coneixen. Personalment us haig de confessar que jo no hi crec en aquestes històries.
El cert és que aquest tipus de supersticions només arrelen en indrets aïllats i poc modernitzats, en zones normalment pobres on la majoria de persones que hi viuen són analfabetes i tenen un nivell cultural baix. Tots aquests factors fan que el seu principal aprenentatge sigui la tradició oral que es transmet entre cada generació, és el que podríem dir-ne “cultura popular”.
És evident que en una societat moderna aquest tipus de creences no acostumen a tenir èxit perquè la racionalització de les persones fa que les coses que no siguin tangibles tinguin pocs adeptes.
Xavier Loan (S2) Terrassa
07 juny 17
20:15 #
Les supersticions, malastrugances, obsessions i manies, crec que només són efectes de la por.
Por a tot allò que ens envolta i que ens fa molt respecte, por a allò misteriós, al més enllà i, fins i tot por cap a tot allò que tenim dins nostre i que desconeixem.
És molt fàcil dir el que dic, però crec que és així de senzill.
No tindríem que donar-li tanta importància a aquests temes i preocupar-nos més pel món que trepitgem, aquest és molt més preocupant.
No heu escoltat mai la dita “no heu de tenir mai por dels morts, aquests no fan mal a ningú, de qui n’heu de tenir és dels vius”.
Això si que és una gran veritat.
Maria Mercè Amat
11 juny 17
21:43 #
No m’excusa el no tenir paper i llapis per escriure’t el que em dicta el meu cor,
només cal seure’m davant l’ordinador, endollar-lo i enviar-te el meu encís.
per correu electrònic, més ràpid que el so, no ignorant que al altre costat hi estaràs tu
expectant que aparegui en la pantalla el to del meu desig i la meva gran solitud
i com que no em veuràs, doncs sóc vergonyós, descriuré totes les sinuoses corbes,
explorades de pensament, del teu cos.
En el “xat” podràs dir-me aleshores si t’he dibuixat al detall o massa a l’engròs
sabent el que per a tu sento de sobres.
ALBERT ANDÚJAR I3
12 juny 17
10:54 #
Jo crec que encara que sóc bastant incrédul amb el tema de les supersticions…..hi han coses genériques de tota la vida que fem sense saber exactament el perquè. Es a dir, quan arriba cap d’any posar-nos roba interior vermella, no pasar per sota una escala, evitar els gats negres, tenir cura que no caigui la sal al terra, tenir por que es trenqui un mirall, evitar el color groc……Ja veieu quantes coses, de fet interiorment sé que tot això no te sentit però sempre està la intriga i el pensar l’origen de tot això.
OlgaV (S3 CNL Rubí)
14 juny 17
23:06 #
Tradició, superstició i fe no sempre tenen relació. Cadascú pot tenir la seva fe o no tenir-ne cap, o tenir les seves tradicions, però no tothom tenim supersticions. N’hi ha supersticions que van ser molt difoses al llarg dels temps a fi de limitar la curiositat humana entorn a aspectes desconeguts al voltant de la seva existència i de algunes coses que la ciència a dia d’avui les explica estesament. Hi ha hagut males coincidències com el cas de la mort d’en Henry Turuma Walter, però penso que son això: “coincidències”.
Viure esclau de supersticions es justament deixar de viure.
Valentí P. (S3 Terrassa)
15 juny 17
18:11 #
Avui, a l’igual que ahir, m’he llevat una mica espès i amb una lleu sensació de pèrdua. Gairebé estic de dol. Faré cafè, he pensat i després, desaré els llibres i els apunts de català dins d’un calaix i els pensaré finits o finats; no sé ben bé què pensaré.