4. Aurora: els homes a la muntanya, les dones a la plana
Els homes a la muntanya, les dones a la plana
Aurora Bertrana ens novel·la l’experiència de poblets francesos arran del domini alemany en la Segona Guerra Mundial. En el fragment reproduït narra com els camperols dels petits poblets es refugien a les muntanyes per fer la resistència després que l’enemic hagués enganxat un avís en què es deia que els camperols entre divuit i quaranta anys havien de ser mobilitzats. Llegim què passa:
[En línia] «Els maquis (tasca núm. 7)», maig de 2016 dins: La dictadura de Franco a: xaviadriaraulfranco.blogspot.com.es
[En línia]: Manuel Tarés Lgunas, Anjub: «La dona en les feines del camp» – Tinet
Els camperols no deien res. Semblava ben bé que s’haguessin tornat sords, muts i mesells. Ja no es reunien en rotlles davant de la Casa de la Vila, ja no discutien ni blasmaven el Govern. Però tots, silenciosos com espectres, s’escapoliren del llogarret i anaren a refugiar-se a les boscúries. El mateix drama i la mateixa revolta havien sofert els camperols de Ture, de Hugel, de Kirche i de Daslin, als quals es reuniren els de Felsen. Tots plegats, pagesos i llenyataires, formaren el primer bloc de la resistència, d’on més tard havia de sorgir el gran moviment alliberador. Llavors començaren els dies terribles: per al homes, la gana, el fred, les delacions; per a les dones i àdhuc per als infants, el treball, les penalitats, les angúnies de totes menes. Erika i Gabrielle Marke, així com les altres camperoles i noietes de la regió, s’hagueren d’encarregar de tota la feina dels homes. Ja no hi havia xicalla, a Felsen. Tots s’eren transformats en homenets i donetes carregats de responsabilitats, de preocupacions.
Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 39-40.
Per si et ve de gust
Pots respondre a una pregunta de les que hi ha a continuació o parlar lliurement del que t’ha suggerit el text d’Aurora Bertrana.
De què et refies més per saber què va passar en un determinat moment històric: d’una pel·lícula, d’un documental, d’una novel·la, d’un llibre d’història? Creus que, en general, els governs han treballat suficientment la memòria històrica. També pots explicar lliurement el que t’ha suggerit aquest text.
Amb unes 100 paraules, no ve de vint més, ho pots sintetitzar.
[Propera anotació al blog: 10 d’agost]
3 comentaris
Roser Tutusaus
18 jul. 17
21:47 #
El fet que la literatura ens presenti personatges únics i concrets ens fa tenir una idea de l’abast emocional del drama històric que suposa una guerra, tant des d’un punt de vista personal com social. És el que més s’assembla als relats que ens contava la generació dels avis i oncles i tietes més grans. Així, per mitjà del narrador podem tenir notícia dels punts de vista de ciutadans anònims que difícilment els estudis històrics podrien recollir. La història té altres objectes d’estudi. En el cas dels conflictes bèl·lics trobo que història i literatura fan una perfecta combinació.
En el meu cas, per part de la meva família, aquests relats van ser molt escassos. Crec que per prudència en els ambients familiars s’explicava poca cosa i ara ja amb un bon pessic d’anys que fa que vivim en democràcia i amb prou distància de temps, és la generació dels néts i dels besnéts que ens preguntem què va passar i què hi ha sota les capes de tants silencis i oblits, volguts moltes vegades.
Així aquestes dues novel·les d’Aurora Bertrana que s’han anat citant en aquest blog, i també llibres com ara K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella o Incerta glòria de Joan Sales em semblen del tot imprescindibles. Són grans obres que s’haurien d’editar sovint, que haurien de formar part de manera assídua de les lleixes de les llibreries i biblioteques.
La imprescindible obra de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, a part de ser un estudi rigorós i ben documentat, que esfereeix per la proximitat amb què presenta les vivències de persones amb nom i cognoms, aporta dades sobre obres literàries escrites en aquell període. Que el lector, el ciutadà hagi d’assabentar-se de l’existència d’obres inspirades en la Guerra Civil i en la Segona Guerra Mundial en un estudi sobre deportació vol dir que Montserrat Roig ha fet una gran feina, però també vol dir que el coneixement sobre el nostre patrimoni cultural no està ni de bon tros prou normalitzat.
Per tant considero que Montserrat Roig, Aurora Bertrana, Joaquim Amat-Piniella, Joan Sales, Agustí Bartra, Ferran Planes, Elisabeth Eidenbenz (a través dels estudis d’Assumpta Montellà) i els rubinencs Joan Cardona, Joaquim Aragonès i molts d’altres que poden venir m’han fet d’avis, oncles, àvies i tietes… m’han omplert el cor d’una manera tal que la meva família mai no va poder fer… potser tothom va callar massa o va morir massa aviat.
Valentí Puigdellívol
19 jul. 17
9:39 #
Magnífiques aquestes darreres paraules amb les quals tanques el teu comentari: “… potser tothom va callar massa o morir massa aviat.” Les entenc com un regal que ens fas i ara ja, t’hauré de citar el dia que les recordi. Com deia Roser Tutusaus, …
Vull dir-te, i per extensió a tothom, que em resistia a veure la pel•lícula, Incerta glòria. Em feia molta por que el film no estès a l’alçada de l’obra literària. Tremolava pensant que els personatges de la Carlana, d’en Soleràs o d’en Lluís poguessin quedar desdibuixats. Al final, aquest cap de setmana, uns amics m’han dut a la força. M’han encastat al seient del darrere d’un cotxe i flanquejat per en Pep i en Genís perquè no saltés del vehicle en marxa, m’he trobat a la porta del Texas. Com fora que de res m’ha servit entortolligar-me a arbres i fanals al pas, l’única estratègia que em restava va ser dir amb un posat entre ofès i digne: doncs jo, no penso pagar l’entrada. Encara riuen.
Dir-te i dir-vos que malgrat que la pel•lícula no deixa de ser una adaptació, són dues obres perfectament compatibles i assolibles l’una darrere l’altra. Tant és l’ordre.
Quants cops no hauré pensat en el mal que ha fet el silenci, el fet de mirar cap a un altre costat, el mal creure que allò que li passa al meu veí, no va amb mi. Sort en tenim de les persones com la Montserrat Roig i d’altres. Recordem-la també, per la seva literatura. El temps de les cireres, Ramona, adéu, Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen.
Roser Tutusaus
20 jul. 17
9:06 #
Tens raó amb això de la pel·lícula. És una cosa diferent de la novel·la, però és un bon producte. A mi, com a tu, no em va decebre, tot i que hi ha motes coses que la pel·lícula “soluciona” de manera diferent.
Celebro que no et quedessis esperant que els altres sortissin del Texas!