6. Prudenci: cors de dona que arriben arreu
Cors de dona que arriben arreu
En unes poques ratlles, Bertrana ens fa el dibuix de les feines d’una masovera abans d’anar a vendre un parell de pollastres i un cistell d’ous al mercat:
El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila. Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l’esmorzar al Zidro, la perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura d’oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s’imagina de tenir una pulmonia. A més s’és clenxinada. Asseguda en una cadira mitjana, amb un tros d’espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d’aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha començat a passar-se l’escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de seguida. A força d’aigua i estrebades s’és fet un monyo com el puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mustela.
Prudenci Bertrana, «La masovera se’n va al mercat» dins Els herois, publicat a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 435
[Fotografia en línia]: Festa del mercat.cat/Amposta
Per si et ve de gust:
Després de tot això, i no sense esbatussar-s’hi, la Francisca pren els pollastres, els ous i decidida, pels camins rurals, se’n va a vendre-ho al mercat. Inventa’t, en poca extensió, la resta del dia de la Francisca. Un altre tema: compara els matins d’una dona actual de ciutat amb una dona de camp de començaments del segle XX i reflexiona si l’estrès existia també abans o és una malaltia de les ciutats i de la societat actual. La vida al camp et sembla bucòlica? També pots escriure un nota sobre com ha canviat la manera de fer-se la toaleta. Et sorprenen les paraules i expressions que empra Bertrana?
(Ho pots fer en unes 100 o 150 paraules)
[Propera anotació al blog: 19 d’octubre]
1 comentari
Valentí Puigdellívol
28 set. 17
8:42 #
Em trobo un veí a la porta de l’ascensor i com es veu que no sap parlar del temps em diu que la glòria o el mèrit d’alguns homes consisteix a escriure bé, la d’altres consisteix a no escriure. Que no ho diu ell, que ho diu un tal Jean de la Bruyère i jo que al segon, que em faci el favor i que premi el botó si li plau. I per dins no deixo de preguntar-me què pensava quan vaig decidir venir a viure a aquest edifici.
En obrir la porta de casa sento corredisses. És el Roc que s’afanya a fotre’m el sofà de llegir. Me la té jurada aquest gos. Sap de sobres que em treu de polleguera que em prengui el lloc i per acabar-ho d’adobar, no para de donar cops rítmics amb la cua que no puc deixar de sentir. M’irrita. Tot seguit em mira burleta com volent dir alguna cosa semblant a què em foti, però que no acabo d’interpretar. Hòstia Roc, ets un llufes i un porc fastigós, li dic a mesura que em disparo balístic cap al balcó.
Llavors, al cap d’una estona, repenjat a la barana un xic més asserenat és quan em ve al cap en Prudenci Bertrana. No puc evitar pensar que malgrat els problemes que pogués tenir la Francesca amb la perruqueria i els mercats locals, vivia bé. Que tenia la gran sort que els animals es comportaven com a tal i no es passaven tot el sant dia fent-li la guitza. Una gran sort, insisteixo.