6. Aurora: els animals per tot consol
Aurora: els animals per tot consol
Els animals fan companyia a Sofia Kart, una dona ja gran del poblet d’Hernam que s’ha quedat sola arran de la guerra:
D’ençà que els ocupants van afusellar els seus tres fills, i que la nora, embogida, fugí d’Hernam per a no tornar mai més, la vella Sofia, sola al món, s’havia deixat anar. Ja no conreava les terres; només l’hortet de l’eixida, on tenia també l’aviram i la pallissa. Passava setmanes senceres sense obrir la porta del carrer. Fugia dels homes; s’havia avesat a conviure amb els seus animals domèstics, els parlava com si la poguessin entendre. 
Els deixava entrar a la casa, pujar al pis, picotejar per les habitacions saltar damunt les cadires i els llits. El garrí alguna vegada entrava a la cuina i ensumava l’olla; com que es cremava el morro, grunyia i arrencava a córrer cap a la cort. Aleshores Sofia Kart esclafia a riure, però no tardava a baixar-li la calderada: «Menja, menja, pobret». De vegades el tractava de «senyoria», deia, deixant la calderada enmig de la cort: «mengi, mengi, senyoria».
Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 40.
[Fotografia en línia]: Josep Badia Torres, «El clot de les ànimes» dins blog de Vilaweb.
Per si et ve de gust:
En qui estat d’ànim creus que es troba la Sofia Kart? L’estan ajudant realment els animals que té? Creus que parlar als animals és símptoma d’alienació mental? Recomanaries a algú que se sentís sol que tingués algun animal? Penses que els animals de companyia fan un bé als humans? Si fossis un animal, t’agradaria que els humans t’enraonessin? Què en penses dels drets dels animals? Pots desenvolupar un altre tema que s’hi relacioni diferent dels anteriors.
(Ho pots fer amb 150 paraules)
[Propera anotació al blog: 19 d’octubre]
4 comentaris
Valentí Puigdellívol
16 set. 17
12:58 #
L’assassinat és humà. No existeix en el món animal. Per què ens hauria d’estranyar que la Sofia rebutgi la humanitat i en canvi accepti l’animalitat? Què hi ha de portes en fora? Humanitat?
Una de les èpoques que més m’agraden de Picasso és l’Època Blava; em permeto les majúscules. Picasso arriba a París de ben jove, sense diners i ple de penúries. Allà comença a pintar la seva millor poètica. Pinta un quadre que em colpeix més que els altres, Dona planxant. Una dona molt prima es recolza amb tot el seu pes damunt una planxa. Planxa roba sense forces, esgotada, envoltada de misèria. Se sap vençuda i sobretot, se sap sense esperances. És just aquesta manca d’esperança, la desesperació d’una continuïtat sense cap mena de llum el que fa plausible la mort. Deixar de ser o embogir com la jove de la Sofia.
Com deia Fernando Pessoa, pertanyo a una generació que va perdre la fe en els déus de les religions antigues i la fe en els déus de les irreligions modernes. Llavors quan dono un cop d’ull al segle XX em desposseeixo de tota esperança. No sóc cap expert en estupidesa humana, però …
Maria Rovira
19 set. 17
14:19 #
La Sofia Kart, sense família, amb qui havia de parlar sinó amb les bèsties! Si un fa la vida sense altres persones i només es tenen les bèsties a prop, és gratificant tenir l’ocasió de sentir la pròpia veu i comprovar que el to i la manera en què dius les coses provoca alguna reacció en un ésser que té nervis i sang a les venes. En el cas de la solitud provocada per una guerra ens situem en una situació extrema; deu ser per alguna cosa semblant que hi ha terapeutes que recomanen la companyia dels animals. I és lògic que a la ruralia a més de tenir tractes amb gats i gossos, també se’n tinguin amb els porcs, les gallines, els ases… La història de la Sofia Kart és trista, però us imagineu la mateixa Sofia sense possibilitat de preparar una calderada per al porc? Quin hivern tan fred!
Teresa
29 set. 17
10:27 #
Sovint ens plantegem si podríem resistir situacions tan dramàtiques com la d’aquesta dona, a qui han destrossat la vida. Com et lleves, cada dia? Amb quin ànim et vesteixes? Quan et mires al mirall, hi veus algú? L’essència de la vida poden ser uns animals que mengen, dormen i s’aparellen sense cap transcendència. Se’n diu sobreviure.
Valentí Puigdellívol
23 oct. 17
8:34 #
D’alguna manera sempre he pensat que Prudenci Bertrana ha patit una mica de mala sort literària. Una mena de retard impostat en tota la seva obra ha fet que fes tard per gaudir personalment d’una fama i del merescut èxit en primera persona.
Josefat, la novel•la que el consagrarà com a escriptor es publicarà el 1906. Tard, si considerem que aquesta obra representarà un modernisme primerenc, un modernisme radical i combatiu propi de la primera etapa (1892-1898) i no pas de la segona. De fet, el gruix del seu treball es produirà en tant que el noucentisme ja és present en les elits literàries a Catalunya.
La seva filla Aurora, també sota el meu personal parer, ha patit mala sort literària, en el sentit de no gaudir d’una fama merescudíssima. Tot i que contràriament al seu pare ha estat per ser una avançada al seu temps. Una mala sort diametralment oposada al retard. Només cal comparar-la amb la seva contemporània Virginia Woolf del grup de Bloomsbury.
Per sort, ara ja tant és. La història, d’una manera o una altra, s’encarrega de posar les coses a lloc. I és per aquest motiu que vull reivindicar als escriptors amb voluntat de pòstums i perquè, en realitat, no vull perdre més temps en dir-ho: “Escriure és deixar de ser escriptor”.