• 7. Prudenci: els draps bruts de la bellesa

    Prudenci: els draps bruts de la bellesa

    Aquí teniu una divertida i lúcida descripció de Prudenci Bertrana.

    El Pavó

    És més apoteosi que ocell. La naturalesa l’ha vestit ricament; s’ha entretingut a pintar-lo, a daurar-lo. a tornassolar-lo; hi ha harmonitzat tot duna faisó perfecta; n’ha fet un prodigi de seda, de vellut, de randes i tissú, però, com si se li hagués acabat la paciència, li ha deixat les potes de la color natural de totes les potes. El gall dindi mocós i la gallina pagesívola no les hi envejarien pas. Si admetem que la magnificència del pavó pervingui del desig de plaure la femella, el fet tindria una explicació: porta el cap massa enrevenxinat per albirar-se les cames, i en un excés del seu orgull, les ha oblidades. Els qui pensen no tocar de peus a terra fan poc cas dels cirabotes.

    Imatge relacionada

    Si bé l’observeu, el pavó té cara de beneit. El crani si a penes és una ampliació del bec; un pretext per clavar-li un plomall absurd de cupletista. Els ulls no expressen res i tenen la mirada morta d’un botó. Decapitat, no perdria gran cosa pel que fa al seu aspecte decoratiu. És una de les poques bèsties que, dissecades, fan el mateix goig que vives. En enravenar-se i estarrufar-se, ell mateix ja es disseca. Resulta, llavors, un esplèndid paravent d’escalfapanxes. Les seves proporcions no tenen res de remarcable. No suggereixen pas cap qualitat excepcional. No li envegen el volar ni el córrer ni cap dels seus gestos i actituds. No parlem de la veu. Sembla l’espinguet d’una grulla trepitjada.

    El gran ventall de la seva cua omple d’admiració les persones sensibles. Tothom espera el seu estufament voluptuós per embadalir-s’hi; mentre la femella no se’l mira. El veritable èxit l’assoleix, doncs, fora de la gàbia. Ell ho coneix i se n’aconhorta i fa l’enamorat per fatxenda.

    Altrament, així que va de veres, sempre el veureu de cara a la femella. Prou sap el que fa. Mirat de cantell, és horrible, mirat d’esquena la seva cua no és pas obra d’una fada, és obra d’un cisteller. Canyes i vímets pelats i descolorits són les seves plomes. Tot demostra l’exclusiva preocupació pel mirall. I s’emmiralla d’esma, convençut que en el ram de façanes no hi ha un millor.

    El que sembla estrany és que un personatge així, tan vanitós, pellusqui el blat de moro.

    Prudenci Bertrana, «El pavó», dins L’ós benemèrit i altres bèsties, publicat a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 731.732.

    [Imatge en línia]: wisgoom.com/pin

    PER SI ET VE DE GUST:

    Què en penses tu, d’aquesta bèstia? Ets de la mateixa opinió que Prudenci Bertrana? Hi ha algun tret d’aquesta bèstia que recordi els humans? Creus que es pot relacionar aquesta narració amb el fragment d’Aurora Bertrana que aquest mateix mes hem posat al blog.

    (Ho pots fer amb unes 100 paraules]

    [Propera anotació al blog: 16 de novembre]

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Print Friendly, PDF & Email
  1. Valentí Puigdellívol

    06 des. 17
    15:25 #

    Vull presentar-vos a la Martina, un personatge que vaig crear fa uns deu anys i de qui estic perdudament enamorat. D’hores ençà que vivim un amor impossible, perquè durant tots aquests anys jo m’he anat convertint en el marejador de perdius que sóc ara; un cal•lígraf tremolós, un àgraf narrador.
    El cabell fosc li cau mínimament ondulat fins a mitja galta. El porta curt de darrere deixant a la vista un clatell d’aire romà que li confereix una noblesa heretada i natural. Ni tan sols és conscient, perquè de ser-ho, sols l’exhibiria en la intimitat. La Martina transpira una feminitat que agrada a les dones.
    Ella desprèn un atractiu discret. La pell, la seva respiració, el moviment del cabell quan camina, l’olor de sabó que embolica l’ambient. Tot harmonitza sense estridència, sense fer cap mena d’anunci. És, més aviat, com la pintura d’un mestre venecià, difosa en les formes i de velada nuesa on el color vessa, involuntari, poesia. És d’una bellesa subtil; inútil si ho mires amb ulls massa distrets, poc curosos o massa ràpids. És un aplec de matisos tènues, només perceptibles per aquells entrenats en cercar l’invisible.
    Ella, de sempre, ha pensat que té el melic massa alt, un o dos dits com a màxim, però massa alt, al cap i a la fi. Del mateix llombrígol li surten dues rengleres de pèl prim quasi imperceptible. Una cap el pubis i l’altre cap el centre del pit. N’hi ha de foscos i daurats, rossets i fins i tot pèl-rojos. A cada fila de cabell se segueix un ordre, una inclinació, una direcció que ve de la mateixa arrel. Ja en neixen així i no se’ls pot dur la contraria, tot i que fet i fet, com a tot arreu, sempre hi ha dissidents, amotinats; pèls arraulits que formen ones, espirals curioses i divertides. A l’estiu quan se li bronza la pell és tot un espectacle.

  2. Valentí Puigdellívol

    06 des. 17
    15:34 #

    Ara, se li escapa una llàgrima cara avall que es deté immòbil una estona a mitja galta on es concentra la llum que entra pel finestral. Se sent traïda. Enganyada per un home amb qui es pensava compartiria la vida. Ara tot ha canviat, tot ha esclatat en mil bocins sense cap possibilitat de fer marxa enrere. Es pregunta una vegada i una altra, com pot ser?, com és que no ha vist res?, com és que no se n’ha adonat?…; no ho pot evitar. Potser ha estat culpa meva —pensa. Sempre ha sentit dir que les ruptures són cosa de dos i que mai, mai, la culpa cau plena en un de sol. Repassa mentalment un i un altre cop què ha pogut fallar. Per què ha hagut de buscar algú altre? Quina és la raó? Sent ràbia, sí, perquè no dir-ho. Però, la deixa per a més endavant. Ara té mal, s’ofega. Sent com se li esgarra el cor i brolla la sang dins seu. Si pogués cridar, cridaria.
    Ja fa un parell d’hores que hi ha claror. Ha dormit una mica, però ara és a la sala d’estar. Té les cames creuades i s’està asseguda com els indis quan fumen la pipa de la pau, però sense pau. Porta la caputxa del xandall al cap com volen protegir alguna vàlua de l’agressió de la vida. Es vol protegir l’ànima. Una de molt petita que acaba de néixer. L’altra, la que tenia abans ha quedat feta mica. La d’ara, la nova, és massa tendra. Cal protegir-la.
    No pot deixar de pensar, que tot plegat pot ser culpa seva. Que segur que ella ha fallat i no ha sabut donar tot l’amor que una relació necessita. Fins i tot creu que alguns amors de joveneta li han sostret la força a l’amor adult, a l’amor fallit. Recorda sense voler-ho, aquell primer amor, aquell primer bes que va trencar la seva innocència. Recorda com si fos ahir, com corria perseguint aquell noi per la platja, tot jugant, mig de broma, mig en serio i com corrent van caure tots dos a la sorra embolicats amb les cames i els braços i els dos cossos van quedar involuntàriament abraçats amb els llavis a tocar. Va ser tan senzill que es fessin un petó sense que cap dels dos ho esperés. Ella ara ho veu tot recordant, com sense pensar-ho. Ell amb l’alè encara per recuperar, esbufegant li prengué un bes a tocar de llavis, suau, tímid, tremolós, primer.

  3. Valentí Puigdellívol

    06 des. 17
    15:42 #

    Ella es recorda. Recorda com va quedar immòbil, astorada i perplexa. Ho recorda prou bé; no se l’esperava aquell petó. Potser sí, algun cop pensat, alguna vegada imaginat a la seva infantesa tardana, a l’imaginari pueril d’una nena de poble. Això sí, potser sí, però res més enllà. Ningú pot tornar a la infantesa. Ningú ho pot fer de manera conscient. Quan en surts ho fas per sempre més. Ja ho té això la vida; t’empeny en una direcció sense poder fer massa res per poder canviar-ho. És un impuls constant en un únic sentit que t’arrossega i que et fa anar endavant sense possibilitat de retorn i perquè hi siguis conscient i no et resti cap dubte, darrere teu es cremen els ponts alçant flamarades.
    Allà a la platja d’Illetes, en mig de les dunes van quedar amagats a raser de les mirades. Allà en aquell sot, van quedar a cobert del vent de migjorn i del soroll de les onades desfent-se a la platja. Allà es va detenir el temps i, sols la seva respiració contraposada a un tempo reforçava l’expressió d’ ella. Per la seva cara passaven a la velocitat imaginada de la llum: la sorpresa, el dubte, la il•lusió, el regal, el furt, la indecisió, el rebuig, l’agraïment, la ràbia, la calma, la fúria, la delicadesa, el tacte, el contacte, la humitat, la dolçor, les pessigolles, la incredulitat, la por, i tot, i tot i més i més…, i tot això, en fraccions de segon s’hi reflectia en els ulls foscos de la Martina.
    Allà, a la platja d’Illetes, en mig de les dunes, li van robar un petó i li van regalar un segon i un tercer i molts més amb el temps aturat i amb l’únic compàs que les seves respiracions eren capaces d’imposar. I ho van repetir assabentats. Conscients que allò era un altre petó, diferent, però igual, però un altre, i un altre i també diferent, però tots iguals,…, i va marxar el sol i es pongué més enllà d’Es Vedrà, i ja mai, mai més seria igual; seria diferent, això ho canviava tot. La infantesa havia fugit.
    Aquest va ser el seu primer amor, però malgrat que ho pensa, això no pot ser veritat. No pot ser que es repeteixi que un amor primer minori un altre segon i, un primer i segon a un tercer. Creu que no pot ser. Ella pensa que no; però ja no sap que pensar. Avui, aquesta nit, no ha dormit gairebé res i reconeix que no es troba en condicions de ser coherent. Demà serà un altre dia. Té els ulls inflats i el cervell embotit. Ara dormirà.

  4. Valentí Puigdellívol

    06 des. 17
    16:12 #

    Us prego que em disculpeu per aquest comentari llarg en excés al text del nostre Prudenci Bertrana on fa referència als draps bruts de la bellesa. Avui, en aquesta data fallida, sentia la necessitat de treballar i no festejar. Tanmateix mantinc l’esperança que us hagi agradat alguna frase, recordat algun mot. Restaré content si algú de vosaltres ha pensat en un primer amor, en un inicial primer petó.

  5. Juana Liceras Granados

    30 gen. 18
    11:27 #

    Valentí, m’ha agradat molt la teva gosadia d’escriure aquest comentari tan llarg que ocupa tres espais dels comentaris. Ens has presentat la teva amiga Martina. Els que escrivim convivim amb persones reals i personatges ficticis. Tan debò algun dia jo sabés escriure com tu i els Beltrana

  6. Valentí Puigdellívol

    04 febr. 18
    11:54 #

    Moltes gràcies, Joana.
    Et confessaré un secret a cau d’orella ara que ningú ens pot sentir. La Martina és un personatge que vaig crear ara fa uns quinze anys. Inicialment va ser en castellà, però quan vaig venir al centre, a fer català, vaig fer-hi la traducció. Ara escric radicalment diferent de com ho feia llavors, però sabent que hi ha incorreccions, qüestions lèxiques, semàntiques i de tot tipus que ara no em permetria, no l’he volgut reescriure. L’he deixat tal com l’has llegit. I… no, no el vull modificar, com tampoc amagar. Sé que hi ha molts autors que es passen el dia intentant que no llegeixi ningú algun pecat de joventut. No és el meu cas. I…, saps per què? Doncs perquè tot és aprenentatge, perquè tot és camí i tots, sense excepció, comencem a caminar bocaterrosa, de tort, maldestres i mai ens hem de penedir de fer-ho. Escriu, Joana, escriu, no deixis d’escriure mai.