Vull presentar-vos a la Martina, un personatge que vaig crear fa uns deu anys i de qui estic perdudament enamorat. D’hores ençà que vivim un amor impossible, perquè durant tots aquests anys jo m’he anat convertint en el marejador de perdius que sóc ara; un cal•lígraf tremolós, un àgraf narrador.
El cabell fosc li cau mínimament ondulat fins a mitja galta. El porta curt de darrere deixant a la vista un clatell d’aire romà que li confereix una noblesa heretada i natural. Ni tan sols és conscient, perquè de ser-ho, sols l’exhibiria en la intimitat. La Martina transpira una feminitat que agrada a les dones.
Ella desprèn un atractiu discret. La pell, la seva respiració, el moviment del cabell quan camina, l’olor de sabó que embolica l’ambient. Tot harmonitza sense estridència, sense fer cap mena d’anunci. És, més aviat, com la pintura d’un mestre venecià, difosa en les formes i de velada nuesa on el color vessa, involuntari, poesia. És d’una bellesa subtil; inútil si ho mires amb ulls massa distrets, poc curosos o massa ràpids. És un aplec de matisos tènues, només perceptibles per aquells entrenats en cercar l’invisible.
Ella, de sempre, ha pensat que té el melic massa alt, un o dos dits com a màxim, però massa alt, al cap i a la fi. Del mateix llombrígol li surten dues rengleres de pèl prim quasi imperceptible. Una cap el pubis i l’altre cap el centre del pit. N’hi ha de foscos i daurats, rossets i fins i tot pèl-rojos. A cada fila de cabell se segueix un ordre, una inclinació, una direcció que ve de la mateixa arrel. Ja en neixen així i no se’ls pot dur la contraria, tot i que fet i fet, com a tot arreu, sempre hi ha dissidents, amotinats; pèls arraulits que formen ones, espirals curioses i divertides. A l’estiu quan se li bronza la pell és tot un espectacle.

Ella es recorda. Recorda com va quedar immòbil, astorada i perplexa. Ho recorda prou bé; no se l’esperava aquell petó. Potser sí, algun cop pensat, alguna vegada imaginat a la seva infantesa tardana, a l’imaginari pueril d’una nena de poble. Això sí, potser sí, però res més enllà. Ningú pot tornar a la infantesa. Ningú ho pot fer de manera conscient. Quan en surts ho fas per sempre més. Ja ho té això la vida; t’empeny en una direcció sense poder fer massa res per poder canviar-ho. És un impuls constant en un únic sentit que t’arrossega i que et fa anar endavant sense possibilitat de retorn i perquè hi siguis conscient i no et resti cap dubte, darrere teu es cremen els ponts alçant flamarades.
Allà a la platja d’Illetes, en mig de les dunes van quedar amagats a raser de les mirades. Allà en aquell sot, van quedar a cobert del vent de migjorn i del soroll de les onades desfent-se a la platja. Allà es va detenir el temps i, sols la seva respiració contraposada a un tempo reforçava l’expressió d’ ella. Per la seva cara passaven a la velocitat imaginada de la llum: la sorpresa, el dubte, la il•lusió, el regal, el furt, la indecisió, el rebuig, l’agraïment, la ràbia, la calma, la fúria, la delicadesa, el tacte, el contacte, la humitat, la dolçor, les pessigolles, la incredulitat, la por, i tot, i tot i més i més…, i tot això, en fraccions de segon s’hi reflectia en els ulls foscos de la Martina.
Allà, a la platja d’Illetes, en mig de les dunes, li van robar un petó i li van regalar un segon i un tercer i molts més amb el temps aturat i amb l’únic compàs que les seves respiracions eren capaces d’imposar. I ho van repetir assabentats. Conscients que allò era un altre petó, diferent, però igual, però un altre, i un altre i també diferent, però tots iguals,…, i va marxar el sol i es pongué més enllà d’Es Vedrà, i ja mai, mai més seria igual; seria diferent, això ho canviava tot. La infantesa havia fugit.
Aquest va ser el seu primer amor, però malgrat que ho pensa, això no pot ser veritat. No pot ser que es repeteixi que un amor primer minori un altre segon i, un primer i segon a un tercer. Creu que no pot ser. Ella pensa que no; però ja no sap que pensar. Avui, aquesta nit, no ha dormit gairebé res i reconeix que no es troba en condicions de ser coherent. Demà serà un altre dia. Té els ulls inflats i el cervell embotit. Ara dormirà.

Valentí, m’ha agradat molt la teva gosadia d’escriure aquest comentari tan llarg que ocupa tres espais dels comentaris. Ens has presentat la teva amiga Martina. Els que escrivim convivim amb persones reals i personatges ficticis. Tan debò algun dia jo sabés escriure com tu i els Beltrana