Apunt d’agost: Manuel de Pedrolo
El cos i la traïció
Som a l’agost, fa calor… algunes persones fem vacances. En època estival el temps dedicat a la feina acostuma a ser substituït per altres activitats. Aquest blog, doncs, us convida a llegir els relats de Manuel de Pedrolo, lectures que també són adients per a la temporada canicular.
En moltes de les seves novel·les de tall realista, l’acció s’esdevé a la ciutat. La gent s’ocupa dels seus assumptes i entra i surt de casa, dels edificis, va a treballar… la gent passeja. Entre els assumptes diaris, Pedrolo també fa que els seus personatges s’ocupin del sexe, i que sigui aquest un dels mòbils poderosos de la seva existència. La descripció sensual dels cossos, del gest, del caient de les robes damunt els cossos… de tot això també n’està impregnada la literatura de Pedrolo, cosa que representà una certa novetat en els anys seixanta i setanta. Els personatges sucumbeixen sovint a la passió i no sempre en surten ben parats. Si comparem la literatura de Pedrolo amb la crònica de successos, hi ha novel·les de Pedrolo que insinuen millor que cap informe policial del que hi pot haver darrere d’un fet tràgic. No és tan important distingir el culpable, com entendre els mòbils que inciten els personatges a actuar tal com ho fan. En fi, l’autor ens fa uns relats que constitueixen una bona notícia de les febleses i fortaleses dels humans, sense, però, entrar en el registre de la lliçó magistral… Sensacional, Pedrolo!
Us presentarem dos fragments d’una novel·la d’èxit de Pedrolo, publicada el 1965: Joc brut. En aquest relat hi ha un home enamorat fins al paroxisme i una dona que té un instrument esplèndid: el seu cos.
Els fragments triats no desvelen el desenllaç de la novel·la, ni cap moment clau… es tracta que la llegiu. Si en aquesta època nostra que tant es parla de maltractament en l’àmbit familiar molts relats de Pedrolo poden ajudar a parlar-ne tant als centres escolars com a casa o fent-la petar amb els amics… o en algun club de lectura.
Així arrenca la novel·la:
«Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant de la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-hi entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven una brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.
Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l’autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada sota els cabells curosament despentinats, com s’estilava.»
«I, a migdia, a primeres hores de la tarda, el revulsiu. Ella venia pel carrer, acompanyada. Vam trobar-nos cara a cara i, mentre el xicot li parlava, ella tenia els ulls clavats en el meu damunt, grans, profunds, més bells, més prometedors que m
ai. No sabia si aturar-me. Però ella va resoldre la situació sense vacil·lar ni un sol moment. Quan anàvem a encreuar-nos, els ulls lliscaren pel meu rostre, carrer enllà, com si jo fos un desconegut. […] allò que semblava marcir-se cobrava nova vida, de primer en forma de desesperació, una desesperació inèdita, que no tenia res a veure amb aquell desencís apassionat que m’havia privat de dormir i a les sis m’obligà a abandonar el llit, després en forma d’ira que, a poc a poc, s’anà transformant en una mena d’anhel desbridat d’arribar d’una vegada per totes al fons de la meva misèria, de sofrir fins a les escares la humiliació del meu amor.»
Manuel de Pedrolo, Joc brut, Barcelona: Edicions 62, 2017 (13a edició). Primer paràgraf, p. 43-44, segon paràgraf, p. 81-82.
[Imatge de les cames, en línia]: https://osteo9.com/ca/cames-cansades-cames-pesades/ (25/05/2015).
[Imatge de l’home, en línia]: https://clinicadeansiedad.com/ca/soluciones-y-recursos/preguntas-mas-frecuentes/tengo-depresion/
Ara tu! Pots parlar del que t’hagin suggerit aquests fragments. També pots cenyir-te a algun aspecte dels que et proposem:
- En el primer paràgraf, tenim la primera descripció de la Juna −aquest és el nom de la protagonista; el del protagonista és Xavier. Segons tu, per què creus que Pedrolo ens la presenta així? No hauria acabat abans dient que “Juna és una dona atractiva i ben feta”? Quin sentit té recrear-se a fer una descripció minuciosa?
- Davant l’encontre casual en la parada de l’autobús, Xavier se sent atret per la Juna. Creus en aquestes atraccions / amors a primera vista?
- En el segon paràgraf, tenim un home enamorat. Es troba la Juna en companyia d’un altre home pel carrer i ella no es digna ni a saludar-lo. Com interpretes aquest comportament? Tant si has llegit la novel·la com si no, pots aventurar els motius de la Juna?
- Consideres que la Juna maltracta el Xavier amb aquest comportament? Com creus que aquests comportaments afecten les “persones destinatàries”? Què opines de tractar els altres amb indiferència?
Propera anotació al blog: 24 de setembre.
1 comentari
Valentí Puigdellívol
16 set. 18
18:00 #
Eros i Tànatos representen dos aspectes inherents a la vida. No hauria de ser fàcil als anys seixanta parlar de sexe. El context social en què es trobava Manuel de Pedrolo no té res a veure amb el qual ens trobem ara. Tot i que m’acaba de venir al cap Valtonyc, Pablo Hasél o Jordi Pesarrodona i no sé què dir-vos, potser sí que hi ha paral•lelismes.
En té molt, de sentit, una descripció curosa en aquest cas (no sempre és així), perquè hem de poder entendre què és allò que fa possible el desfici d’en Xavier. L’autor s’atura preciosament en els detalls i ho fa servir amb malícia. De fet, és una tècnica que s’utilitza per escurçar la distància narrativa.
És molt probable que es desconegui la faceta de poeta de Manuel de Pedrolo i que només el pensem com a prosista. Són els tocats per la poesia qui d’una manera valenta obren pas i fan camí. Aquest és el cas de Manuel de Pedrolo i és justament per això, per aquesta condició de poeta, que la seva narrativa s’atreveix a endinsar-se en llocs perillosos. Llocs, en molts casos, inconeguts pel jovent de l’època. Sí, és la resposta a la pregunta. Haurem de ser molt a prop, darrere la Juna, per tal de veure el borrissol del seu clatell, sota els cabells despentinats a l’ús. Tant, potser, que podrem olorar-la.
Segurament que gràcies a Manuel de Pedrolo i d’altres poetes com ell que avui podem gaudir de la poesia de Laia Malo on al seu llibre Venus Volta trobem aquest poema meravellós i sincer.
Deixeu-me passar, que tinc una necessitat
—alguna cosa em pitja aquí, a sota,
tinc una necessitat vostra
una necessitat blanca
una necessitat somnàmbula:
deixeu-me passar!
Tinc una necessitat tròpica, teva,
una necessitat èbria
una necessitat grega:
—no la puc aguantar, que el cor em batega:
deixeu-me passar!
rasca
talla
humitat
taca
suor
enrampa
pèl dret
ensuma
marbre
nus
carn
pols
Em regalima un raig de desig pel cony.