• Teresa Pàmies (6)

    L’exili: noves ciutats, nova gent…

     

    Teresa Pàmies al llarg del seu exili per diferents països troba, com és natural, gent de tota mena. Cada capítol del llibre Gent del meu exili és dedicat a una persona relacionada amb una situació que ella va viure. Sovintegen les persones que la van ajudar personalment. Hi va haver gent d’altres països que van ajudar els refugiats espanyols, els quals solien tenir bona reputació. Explica el cas d’una senyora francesa, madame Louise, que sempre deia: «”Jamais je n’ai été deçue par un espagnol” (Mai no m’ha decebut un espanyol).»

    En moltes pàgines del llibre de què parlem avui, Pàmies relata el record de gratitud que guarda per moltes persones que va conèixer en el seu exili. A nosaltres, després de la lectura, ens  queda la impressió general d’haver conegut una xarxa de gent que s’ajuda en moments cabdals de la vida: quan t’estableixes en un país nou i no tens feina i potser cap referent.

    En aquest apunt d’avui volem reportar la coneixença que va fer amb dues persones catalanes, a Cuba i a Belgrad. Quan va arribar a Cuba, l’aconsellen que vagi a veure un empordanès que hi té un restaurant. Com ens ho explica Teresa Pàmies?

    «Quan vaig arribar a Cuba procedent de Santo Domingo, l’any 1940, se’m plantejà el problema de buscar feina. Algú va parlar-me d’un català que tenia un restaurant a la part vella de l’escullera, la més allunyada del port. Els meus amics cubans suposaven que un català no podia negar l’ajut a una catalana i, esperonada per l’argument, vaig presentar-me al Restaurant Empordà […]». p. 23

    Després del primer “bon dia”, Teresa Pàmies veu que l’amo empordanès és una mica sorrut i gairebé li sap greu haver anat al restaurant. No obstant això, ella acaba a la cuina del restaurant dinant, convidada per ell. Pàmies descriu l’escena d’aquesta manera:

    «[…]

    −Saps cosir? −preguntà de sobte l’empordanès.   

    −Força. Aprenia l’ofici quan va venir la guerra.

    −Doncs, hi ha una catalana al passeig Martí que et podria donar feina, però paga poc segons tinc entès.

    −No necessito gaire. A la casa on dormo no em cobren res.

    Va donar-me l’adreça exacta de la modista i va ordenar, amb un gest, que ens duguessin el cafè. Sense cap escarafall, amb la més gran naturalitat, em va dir que mentre no trobés feina podia anar a dinar i a sopar de franc al seu restaurant posant com a condició que no ho digués a la patrona. Vaig preguntar-li si era la seva muller i ell va fer un gest que volia dir sí i no. I com que no tenia pressa, sense que jo li ho preguntés, m’explicà la seva història.» p. 23 i 29.

     

    A Belgrad, coneix una noia de Tarragona, la Marta, casada amb un serbi que havia estat voluntari a la guerra d’Espanya. Es van enamorar i es van casar. I van anar a viure a la ciutat natal d’ell. Van tenir un nen, que morí aixafat per un camió mentre corria per atrapar una llampant pilota multicolor. La Marta s’havia quedat encallada en aquesta experiència, incapaç de tirar endavant. Teresa Pàmies la visitava de tant en tant, li duia revistes i diaris per animar-la fins que va marxar a Txecoslovàquia.

    El primer dia que Pàmies visita la Marta, aquesta li ofereix un cafè turc. Ens agrada com ens ho explica Pàmies… la preparació d’un cafè, que resultà suculent.

    «Sense que jo li ho demanés, amb moviments precisos i mecànics, em va preparar un cafè turc. De l’armari penjat en a treure un molí d’aram, el típic molí en forma de tub que els turcs deixaren a totes les llars dels països que van ocupar durant segles. D’un pot de vidre en va buidar els grans de cafè i agafant el molí entre els genolls va moldre la quantitat exacta per fer un sol cafè. D’un altre armari va treure un tupí d’aram amb mànec molt llarg, l’omplí d’aigua i el posà damunt la planxa de ferro de la seva cuina de carbó, un artefacte que servia d’estufa. Un cop va sentir bullir l’aigua, retirà el tupí, hi posà una cullerada de sucre i el cafè mòlt. Amb una cullereta el va remenar i ho deixà reposar mentre treia una tassa molt petita i sense nansa que col·locà davant meu, sobre una taula coberta d’unes tovalles de quadres verds i blancs.

    Jo la mirava actuar bocabadada, ja que els seus moviments tenien un certa solemnitat i fins i tot una mena de voluptuositat.

    Un cop enllestit el cafè, ella va tornar a la finestra, donà un cop d’ull al carrer i, d’esquena a la llum que entrava a glopades, va preguntar-me si tenia fills, pregunta que jo no m’esperava.» p. 95-96

    Citacions extretes de: Teresa Pàmies, Gent del meu exili, Editorial Empúries, «Narrativa» 153, Barcelona, 2019.

    Font de les fotografies:

    [en línia]: Fotografia de Bob Nikkel, «Puerto de La Habana», publicada en la secció de «fotografía del día» a Havana Times. Cuba sin perjuicios, 22/05/2019.

    [en línia]: José Luis Martínez Alejo, «Puntada a puntada, la economía», Trabajadores (órgano de la central de trabajadores de Cuba), 09/02/2020.

    [en línia]: Viajes Chavetas, «congrí: arroz y caraotas», comida cubana: 12 platos imprescindibles.

    [en línia]: imatge del tupí d’aram, todo colección.net/vintage (pequeña cafetera turca).

    Ara tu, esmola el llapis:

    Et convidem a fer un text curt sobre el que t’ha suggerit aquest apunt sobre Teresa Pàmies.

    Si ho prefereixes, també pots triar algun d’aquests aspectes:

    ♦ Pots fer un breu apunt en què desenvolupis què en penses de l’experiència de l’exili. Què pot significar per les persones que deixen el seu país i què per les que les reben?

    ♦ Molts catalans i espanyols es van haver d’exiliar després de la Guerra Civil. Un bon nombre anà a Cuba, Mèxic i a molts altres països, coneixes alguna experiència que t’hagin explicat o que tu hagis llegit. Potser la d’algun familiar teu.

    ♦També podem parlar de les feines de les dones: cosir o fins i tot la fabricació dels famosos cigars havans, entre moltes d’altres. 

    ♦T’agrada la gastronomia, en general? Quina és la cuina mundial que més t’agrada. També et pots inventar el plat que en aquell dia van servir a Teresa Pàmies al restaurant cubà, anomenat Empordà… què devia menjar?

    ♦ Has tastat mai el cafè turc. T’han vingut ganes de prendre’n un després de la descripció que en fa Teresa Pàmies? Hi ha gaires diferències entre un cafè turc i el que surt de la càpsula de Nespresso. Com el fas a casa? 

    ♦ La noia tarragonina de què parla Pàmies, la Marta, es va exiliar empesa per l’amor. Com t’imagines aquest exili? És el mateix que exiliar-se per motius polítics?

     

    Proper apunt al bloc: 21 d’abril (a veure si ho complim, que darrerament anem una mica desorientats.)

     

     

Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories


Arxius


Núvol d’etiquetes