La família, bé?
Avui continuem parlant sobre els possessius amb quatre remarques interessants.
Una és la posició del possessiu darrere d’alguns noms, quan la posició habitual sol ser davant, com ara en casa meva/casa teva/casa seva, etc., vinculat al lloc on ens estem o a l’habitatge familiar (la llar):
- Casa nostra és casa vostra.
- Vam anar a casa seva.
- A casa meva som vegetarians (els de casa meva, la meva família)
Però també podem usar casa sense possessiu, precedit de les preposicions a, de i, menys freqüentment, per, si pel context queda clar de qui és la casa de què es parla.
- La meva àvia no surt de casa (és a dir, de casa seva)
- Ves-te’n a casa que ja és tard (és a dir, a casa teva)
La segona remarca és sobre l’adjectiu propi/pròpia que pot reforçar un possessiu o aparèixer fins i tot sense possessiu i que s’utilitza en contextos contrastius per eliminar ambigüitats:
- Farem el nostre propi hortet.
- L’Anna inclourà en el llibre poemes propis (diferent de: l’Anna inclourà en el llibre els seus poemes, que poden ser d’algú diferent de l’Anna)
Ara bé, l’ús de propi/pròpia, molt estès, no és correcte en usos en què es pot substituir per mateix/a i que té un sentit merament emfàtic.
- Els mateixos afectats (o els afectats mateixos) es van mobilitzar (i no pas, els *propis afectats es van mobilitzar).
- El mateix autor (o l’autor mateix) va assistir a l’acte (i no pas, el *propi autor va assistir a l’acte).
I per acabar, un apunt sobre els possessius àtons (sense determinant) que, encara que no són usats en tot el domini lingüístic, s’utilitzen sovint sobretot en relacions de parentiu. Com ara, mon pare/ton pare/son pare, i en femení, ma mare/ta mare/sa mare. I en plural, menys usual, mos cosins/tos cosins/sos cosins (o com en tortosí, mons/tons/sons), i en femení, mes cosines/tes cosines/ses cosines.
Finalment, també s’utilitza en formes protocol·làries, com ara Ses Majestats els Reis d’Orient.
