Més adequat i menys correcte
La nova gramàtica aprovada per l’IEC suposa una nova manera de mirar les relacions entre ús i norma. La visió prescriptiva, en què l’ús s’ha d’adequar a la norma per ser correcte, passa a ser descriptiva, en què l’ús més estès constitueix la norma, un criteri flexible que acull les varietats dialectals (extensió geogràfica) i funcionals (registres), el fet que la comunicació sigui oral o escrita, el grau de formalitat, les condicions de producció, la tradició o novetat de la forma, etc. En una societat tan plural com l’actual, amb catalanoparlants d’orígens molt diversos, no és possible fer una norma única i vàlida per a tothom, cal entendre-la de manera més flexible, associada als usos i especialment adreçada a les noves generacions, els futurs catalanoparlants!
Així doncs la normativa prioritza els usos més estesos i adequats en qualsevol situació (allò que em dèiem l’estàndard o llengua general).
Però això no ens ha de fer pensar que tot s’hi val! Hi ha formes no catalanes que no pertanyen al sistema de la llengua; les que hem estat bandejant al Rubricatus des de sempre: perífrasi *tenir que, *anar a + infinitiu, formes d’haver-hi sense el pronom feble, pronom *lis, el doncs causal, *sempre i quan per sempre que, abús del possessiu quan no hi cal, en fonètica absència de neutralitzacions i sonoritzacions…
Penseu que la majoria de canvis eren recomanacions que ja practicava l’Institut, els mitjans i els llibres de text però que encara no s’havien ratificat. Així doncs la nova gramàtica aporta claredat i modernitat a una llengua, sovint amb el vent en contra, que ha de donar respostes als parlants del segle XXI.
Un exemple de tot això és la fixació de l’escriptura de les combinacions col·loquials de pronoms febles: anem’s-en, llegim’s-el, fixem’s-hi, mireu’s-el… Us hi atreviu?
