Entrades amb l'etiqueta ‘infinitiu’

  • A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat

    Més errors que paraules!

    La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.

    Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.  És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.

    A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.

    Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula). 

    També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.

    Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:

    Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.

    Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.

    Article complet

  • Comencem!

     

     

    motxillaAvui, com els nens que tornen a l’escola, nosaltres tornem al Rubricatus. I portem a la motxilla una construcció que com més va més se sent tot i que no ens acaba de sonar bé.

    Imaginem-nos que hem formulat una queixa a una companyia aèria arran del retards d’aquest estiu i rebem la següent resposta:

    Estimado cliente,

    Gracias por su e-mail que vamos a responder a la mayor brevedad posible.  Su pregunta ha sido registrada con el número…

    Rebut el correu, demanem a l’empresa que se’ns adreci en català atès el principi de disponibilitat lingüística que haurien de tenir totes les empreses a Catalunya i la resposta és la següent:

    Benvolgut client,

    Gràcies pel seu correu electrònic, que respondrem al més aviat possible. Li comuniquem que hem registrat la seva pregunta amb el número…

    Felicitem l’equip de comunicació per haver fugit de la literalitat i haver resolt la perífrasi vamos a responder amb un temps de futur: respondrem.

    Més exemples:

    (Un entrenador abans del partit) Hoy vamos a ganar, que cal traduir com:  Avui, guanyarem!

    (Un portaveu) Vamos a iniciar un plan piloto. Iniciarem un pla pilot/iniciem un pla pilot/estem a punt d’iniciar un pla pilot.

    O d’altres en català:

    (Una presentadora) En uns moments *anem a començar l’acte: Tot seguit/Ara mateix començarem l’acte. *Anem a passar la connexió a… /Passem la connexió a…

    La construcció anar a + infinitiu (perífrasi d’imminència) és correcta en sentit propi, és a dir quan anar vol dir moure’s d’un lloc a un altre, dirigir-se a: Berta, me’n vaig a comprar. Et quedes sola (cop de porta i te’n vas). Berta, vaig a seure que n’hi ha per estona (i t’adreces al banc de l’andana mentre esperes que arribi el metro).

    La perífrasi d’imminència també es pot expressar amb estar per: Berta, on és la mare? Ha anat a comprar, però està per arribar. I en alguns casos per un imperatiu: Vegem quin temps farà demà, i no pas: *Anem a veure quin temps farà demà.

    Quan hi surt una marca de temps, esmentem el verb directament en present o futur: *Avui anem a parlar/us vaig a parlar de les perífrasis, que ha de ser: Avui parlarem/us parlaré de les perífrasis.

    Així doncs, contràriament al seu ús habitual en passat, sobretot per explicar la simultaneïtat de dues accions, anava a sortir quan va sonar el telèfon, hem d’evitar-la per expressar una acció futura.

    I ara sí, comencem el curs!

    Article complet

  • Per començar dir… que això és incorrecte!

    imperatiubo

    Continuem amb algunes observacions sobre les formes verbals i els seus usos. Avui parlarem de l’infinitiu.

    L’infinitiu és una forma verbal no personal (no conjugada) que ens serveix, principalment, per formar alguns temps verbals (vaig anar), perífrasis (has de venir, deuria ser) i que pot fer de subjecte (voler és poder), de complement directe (vull votar) i de marcador temporal (en /a l’arribar el cap de setmana, tothom surt de festa), entre d’altres complements.

    Ara bé, l’infinitiu és incorrecte  quan l’usem per recapitular, a començament de frase. Per exemple, per acabar l’explicació: remarcar, a més, que les despeses s’han cobert amb fons propis, en lloc de dir, remarquem/cal remarcar/volem remarcar/s’ha de remarcar… És a dir, per arrodonir i tancar l’exposició, cal construir la frase conjugant el verb en el temps que correspongui o bé fer dependre l’infinitiu d’un verb conjugat.

    També és incorrecte utilitzar l’infinitiu per donar instruccions i ordres o per fer recomanacions. Aquest valor s’expressa generalment amb el verb corresponent conjugat en imperatiu (segona persona del plural). Els textos directius, doncs, com ara les receptes de cuina, són exemples magnífics d’utilització de l’imperatiu, no pas de l’infinitiu: agafeu una paella, tireu-hi oli i tapeu-la.

    Les ordres són molt habituals en la senyalització, per exemple quan hi ha obres a la via pública: respecteu els senyals; seguiu a la dreta. També en els equipaments públics: tanqueu la porta en sortir; estireu /empenyeu (a la porta de vidre d’accés); dutxeu-vos abans d’entrar a la piscina (en un gimnàs), en lloc dels usos incorrectes en infinitiu *respectar els senyals; *tancar,* estirar/*empènyer, etc. En alguns casos, però, podem utilitzar l’imperatiu precedit de la preposició a: A dormir, canalla!

    Recordeu que quan la frase és negativa, és a dir, quan en lloc de recomanar alguna cosa prohibim fer-la, cal usar el mode subjuntiu: no encengueu foc al bosc, no fumeu i no pas *no encendre foc al bosc, *no enceneu foc al boscno fumar.

    En els entorns informàtics, quan el programa i l’usuari intercanvien informació també  es recomana fer servir l’imperatiu (normalment en la segona persona del singular): és a dir: adjunta (*adjuntar, attach), cerca en aquesta pàgina (*cercar en aquesta pàgina, search in this page), copia i enganxa (*copiar i enganxar, copiar y pegar, copy paste), selecciona -ho tot (*seleccionar tot, select all), etc.

    (abans d’acabar la lectura, cliqueu la imatge Català per ser feliç!)

    Article complet

  • Futurs probables

    perífrasi

    Aquesta setmana parlarem d’algunes construccions verbals sospitoses:

    La perífrasi anar a + infinitiu expressa imminència, és a dir, descriu accions que han d’ocórrer immediatament.

    • Vaig a comprar (la persona ho diu tot tancant la porta de casa).

    I només es pot fer servir amb valor de futur, quan parlem d’accions passades.

    • Anava a comprar quan va presentar-se l’inspector d’Hisenda (la persona ens explica una anècdota que li va passar).
    • Ho anava a dir, però vaig callar.

     

    Més exemples:

    • Ara ho faré/ara ho faig, i no pas, ara *vaig a fer-ho. 
    • Ara t’ho diré/ara t’ho dic,  i no pas, ara *vaig a dir-t’ho.
    • Començarem en cinc minuts, i no pas *Anem a començar en cinc minuts.
    • Avui parlarem de perífrasis, i no pas avui *anem a parlar de perífrasis.

     

    Una altra construcció és la formada pel verb deure + infinitiu, que indica probabilitat, i que cal usar en lloc dels temps futur o condicional.

    • Tot està tancat, deu ser molt tard, i no pas *serà molt tard  (no sabem del cert quina hora és, però probablement és força tard perquè les botigues ja han tancat).
    • Deurien ser les 10 de la nit quan vam sentir un espetec, i no pas, *Serien les 10 de la nit quan vam sentir un espetec (no podem assegurar que fossin les 10 perquè no vam mirar el rellotge).

    Una altra manera d’indicar la probabilitat és amb l’adverbi potser. La forma *igual + verb, molt estesa,  és incorrecta.

    • Potser no ve perquè està refredada, i no pas,*Igual no ve perquè està refredada. 

    Quant a construccions formades amb el gerundi,  les construccions estar + gerundi i anar+ gerundi expressen duració:

    • Què esteu fent mentre jo explico?
    • I com es troba el pare? Prou bé, anar fent

    Però cal no abusar d’aquesta construcció amb gerundi, sobretot com a traducció literal de les formes contínues de l’anglès, llengua que les utilitza amb escreix.

    • Què fas amb aquest llibre?, i no pas, què estàs fent amb aquest llibre?
    • Estudio català al CNL, i no pas, estic estudiant…

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta