Entrades amb l'etiqueta ‘pronoms febles’

  • Com prova la primavera?

                                                                                                                                            

    Més val que dimecres ens posem màniga curta!

    Aquests dies hem llegit una piulada que comenta que els meteoròlegs “s’han carregat” la primavera. Ni de bon tros creiem que és culpa dels homes del temps, però és ben veritat que la calor ha arribat de cop. En un tres i no res de les enfarinades del febrer hem passat a la calor preestiuenca i el canvi d’hora ho ha amanit regalant-nos més hores i més llum.

    Vivim un procés d’augment de les temperatures, val més que/més val que ho tinguem clar.

    Fixem-nos que en català, l’expressió fixada per dir que una cosa és preferible o convenient és valer més. Per exemple:

    Val més que ens anem fent a la idea que tenim sis mesos d’estiu!  

    La construcció *més et val/*més us val/*ja li val/*més li val fer-me cas ─amb el pronom feble que correspongui enmig─  és un calc de la forma castellana, más te vale/más os vale/ya le vale/más le vale hacerme caso. És a dir, en català hem de dir: més val que em facis cas; pobre de tu, si no em fas cas; te’n guardaràs prou, de no fer-me cas; ja te’n cuidaràs prou, de desobeir-me.

    Per tant, *ja els hi val als homes del temps! *ja ens val tanta calor!, podria ser més val que (els homes del temps ens tornin la primavera), més val que ens anem calçant amb tanta calor, pobres de nosaltres, amb tanta calor!

    Piulades agressives?, val més que no en feu.

    Article complet

  • Més adequat i menys correcte

    La nova gramàtica aprovada per l’IEC suposa una nova manera de mirar les relacions entre ús i norma. La visió prescriptiva, en què l’ús s’ha d’adequar a la norma per ser correcte, passa a ser descriptiva, en què l’ús més estès constitueix la norma, un criteri flexible que acull les varietats dialectals (extensió geogràfica) i funcionals (registres), el fet que la comunicació sigui oral o escrita, el grau de formalitat, les condicions de producció, la tradició o novetat de la forma, etc. En una societat tan plural com l’actual, amb catalanoparlants d’orígens molt diversos, no és possible fer una norma única i vàlida per a tothom, cal entendre-la de manera més flexible, associada als usos i especialment adreçada a les noves generacions, els futurs catalanoparlants!

    Així doncs la normativa prioritza els usos més estesos i adequats en qualsevol situació (allò que em dèiem l’estàndard o llengua general).

    Però això no ens ha de fer pensar que tot s’hi val! Hi ha formes no catalanes que no pertanyen al sistema de la llengua; les que hem estat bandejant al Rubricatus des de sempre: perífrasi *tenir que, *anar a + infinitiu,  formes d’haver-hi sense el pronom feble, pronom *lis, el doncs causal, *sempre i quan per sempre que, abús del possessiu quan no hi cal, en fonètica absència de neutralitzacions i sonoritzacions…

    Penseu que la majoria de canvis eren recomanacions que ja practicava l’Institut, els mitjans i els llibres de text però que encara no s’havien ratificat. Així doncs la nova gramàtica aporta claredat i modernitat a una llengua, sovint amb el vent en contra, que ha de donar respostes als parlants del segle XXI.

    Un exemple de tot això és la fixació de l’escriptura de les combinacions col·loquials de pronoms febles: anem’s-en, llegim’s-el, fixem’s-hi, mireu’s-el… Us hi atreviu?

    Article complet

  • Respecte al respecte

     

    Un ús força estès en les comunicacions formals escrites i orals, com ara intervencions en públic o debats, és la utilització de la crossa “al respecte”.

    L’expressió al respecte com a sinònima de respecte a això, sobre això, pel que fa a això no és correcta en català.

    Per exemple, no hem de dir o escriure No hi ha res a dir al respecte, sinó No hi ha res a dir respecte a això (o respecte d’això, o pel que fa a això, o sobre això).

    Sovint, però, la millor solució és eliminar l’expressió: No hi ha res més a dir. I és que no hi ha cap novetat al respecte vol dir, simplement, que no hi ha cap novetat.

    De vegades també podem recórrer al pronom hi: Personalment, no tinc res més a dir al respecte, ha de ser, Personalment, no hi tinc res més a dir.

    Tendim a engavanyar els textos més del necessari, perquè ens pensem que així en sabem més i… és tot el contrari!

    Evidentment el substantiu respecte por anar precedit de l’article, com ara a Treballem el respecte a l’aula o de la contracció al respecte en frases com: Al teu avi, no li faltis al respecte. També és correcte la locució respecte a (i no pas *amb respecte a) com a sinònim de quant a, pel que fa a, amb referència a, referit a. Respecte al que ens heu explicat, us hem de fer saber algunes novetats.

    Per tant, una cloenda de carta formal de l’estil Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal al respecte, ha de ser: Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal/per parlar-ne personalment.

    Així que ja ho sabeu, el respecte no passa per utilitzar la paraula a tort i a dret!

    Article complet

  • Textos àgils, pocs demostratius

     

    Les ulleres bifocals ens permeten veure-hi de prop i de lluny!

    Els demostratius marquen les relacions espacials entre els interlocutors. Segur que els coneixem! Aquest (i resta de formes) i això, de proximitat; aquell (i resta de formes) i allò, de llunyania; i els adverbis ací, aquí, allí, allà.

    Quan el nom especificat és implícit, el demostratiu té la funció de pronom, com ara:

    Atén aquesta alumna que aquella ja l’atendré jo.

    Sovint, però, abusem dels demostratius, en frases com:

    Cal avaluar els recursos i decidir si *aquests són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea de barri i actuen segons les directrius *d’aquesta.

    Això només és possible en *aquells casos que preveu la llei.

    Aquests usos són força freqüents en el llenguatge escrit. Potser busquen la precisió i la formalitat, però, fet i fet, empitjoren el text. És millor, doncs, repetir el nom o, simplement, prescindir del demostratiu.

    Cal avaluar els recursos i decidir si són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea del barri i actuen segons les seves directrius/segons les directrius de l’assemblea /segons les directrius d’aquesta assemblea.

    Això només és possible en els casos que preveu la llei.

    Igualment, hem d’evitar usar els demostratius com a pronoms quan els puguem substituir per un pronom feble o relatiu:

    La directora i la secretària *d’aquesta n’estaven al cas; que ha de ser, la directora i la seva secretària n’estaven al cas.

    Correspon a la comissió estudiar els projectes i fer una selecció *d’aquests; millor, i fer-ne una selecció.

    L’assemblea va aprovar les quotes familiars. Les funcions *d’aquestes són…; és a dir, l’assemblea va aprovar les quotes familiars, les funcions de les quals/les funcions de les quotes són…

    Per tant, eviteu els demostratius sempre que no siguin necessaris, ja eliminant-los, ja amb pronoms febles o pronoms relatius, ja repetint el nom que determinen.

    Article complet

  • Força, els hi, l’hi, n’hi!

     

    pronosm feblesEn català les combinacions pronominals ens estan costant que déu n’hi do. Les noves generacions deixen de dir-les o, directament, utilitzen les combinacions castellanes; en part, la culpa és nostra (dels del gremi) perquè ho hem fet força complicat.

    Així hem penalitzat els hi com a combinació col·loquial a favor de formes normatives però artificioses. A la meva filla, la mestra de segon li va ratllar un els hi a favor d’un els transgredint qualsevol sentit comú. Volem forçar els nens a llegir i dir coses que no senten com a naturals? Si no apostem per flexibilitzar l’ús, els lis i els se los seran cada cop més habituals.

    Pensem només en tres exemples de combinacions en què ens trobem el datiu de tercera persona: li-els/los (el perillós li-lis del catanyol!)

    L’hi (singular)  funciona com a reducció de l’hi, la hi i li ho: l’hi dono (el llibre/la bossa/això). Per exemple, dir Allò que em deies, ara li ho comento sona afectat, pedant… Coneixeu algú que de manera natural ho digui?

    N’hi fa de li’n (en la nostra varietat): n’hi dono (llibres/bosses). El pronom en es troba en franc retrocés quan sentim coses com: *Agafa una, *pren, en lloc d’Agafa’n un, pren-ne (de fullets de difusió dels cursos). En aquest cas és la substitució de l’objecte directe indeterminat que necessita els nostres ànims!

    Els hi (plural) funciona en comptes d’els, encara que només substituïm un pronom, el datiu: els hi dono el llibre/la llibreta/això. Darrere el verb trobem exemples com: Dona’ls-hi/vaig dona’ls-hi/he de dona’ls-hi.

    Els hi també funciona com a reducció de els en, els el, els la, els els, els les, els ho; és a dir que independentment que l’objecte directe sigui indeterminat, singular o plural, masculí, femení o neutre quan substituïm tots dos complements adoptem la mateixa forma: Els hi dono llibres/el llibre/els llibres/la bossa/les bosses/això.

    TV3 va fer una bona feina de sistematització en el seu llibre d’estil. L’apartat que tracta de les formes i combinacions col·loquials  és força extens però hi podeu buscar les solucions que us interessen abans de dubtar a l’escriure: Coneixes el nou company de classe? Te’l presento, has de coneixe’l! Us recomanem que hi busqueu les solucions previstes per a cada cas. Funcionen!

    http://esadir.cat/entrades/fitxa/node/pronpersfebl

    També us recomanem les fitxes elaborades pel CNL de Sabadell, que inclouen amb un asterisc davant (que vol dir que no són normatives) les formes col·loquials orals.

    Així que ja ho sabeu, no sigueu tímids i feu-n’hi (de petons al nou company de classe). Un de discret, un parell a cada galta… això ja és cosa vostra!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta