Entrades amb l'etiqueta ‘pronoms febles’

  • No podríem viure sense ells!

    Els pronoms febles sostenen la sintaxi del català!

    No hi caic, me’n sortiré, hi estic d’acord, som-hi, m’hi avinc, no s’hi val, me n’encarrego, m’hi fixaré més, hi estem treballant, en parlo sempre, hi parlo sempre, hi pujo de peus!, m’hi assemblo, se’n sentirà a parlar, me’n desentenc, m’hi perdo, hi tinc tirada, no m’hi faig, m’hi arribaré, m’hi he de posar, no t’hi tornis!

    Fan goig, oi?

    Són els nostres amics pronoms, que substitueixen complements circumstancials i preposicionals o que simplement formen un tot amb el verb, com ara en els verbs de percepció (sentir-hi, veure-s’hi…) o el verb ser-hi.

    Em faràs pensar que he de demanar hora al metge? No pateixis, ja t’hi faré pensar.

    Parlaràs amb ell aviat? Sí, hi parlaré aquest cap de setmana.

    Per evitar la sal, podeu afegir-hi uns granets de pebre negre.

    No m’hi veig ni un borrall. Doncs jo no hi sento de cap orella. Anem bé!

    El Joan? Sí que hi és. Ara s’hi posa

    En català els utilitzem més que en les altres llengües romàniques (francès, occità, italià, aragonès), ja que són un autèntic pal de paller de la sintaxi de la llengua. Hem d’evitar perdre’ls perquè són un dic de contenció a la interferència del castellà en l’estructura de la llengua.

    I són molt útils! Com veiem en la tirallonga d’exemples, normalment fan una funció sintàctica però en ocasions funcionen com un sol mot i formen locucions o frases fetes, com ara si diem som-hi, tornem-hi! Per exemple, en una expressió com n’hi ha per llogar-hi cadires, què volen dir aquest en i hi? Doncs res que puguem desgranar, ja que  constitueixen un tot amb el verb (es troben fossilitzats o gramaticalitzats, en l’argot de les gramàtiques) i el verb amb tota la frase en una mena de creativitat compartida per indicar com n’és de surrealista o hilarant una situació.

    Si no tinguéssim pronoms febles aquesta expressió seria impensable:  llogar cadires, on? a qui?, per què?

    En l’època dels tuits, de la comunicació immediata, dels 120 caràcters i de la redacció XS, que millor que recórrer als nostres amics? Curts, polivalents, eficaços, imprescindibles…

    Article complet

  • I en puc aprendre?

    Cistella! 3 punts!

    Puc aprendre el que em proposi. Ho puc aprendre tot, a ser creatiu o conciliador, a fer triples o a utilitzar els pronoms febles com cal: se’n pot aprendre.

    El d’avui és, ras i curt, un apunt per treballar la substitució pronominal. Posem que tenim una construcció formada pel verb aprendre + objecte directe i una altra pel verb aprendre de/a + oració d’infinitiu: d’aquest segon complement en diem complement preposicional i els llibres de text ens diuen que se substitueix pel pronom feble en si la preposició és de i pel pronom feble hi si la preposició és a, en o per.

    Al llarg de la conversa, el parlant sol substituir els complements verbals (informació coneguda) pel pronom que s’hi refereix. Ara bé, no tot s’hi val. Com els jugadors de bàsquet a l’hora de tirar a cistella, cal encertar-la!

    Vegem-ne alguns exemples:

    • Aquest any he après molt (valor absolut. Al verb no li cal cap complement).
    • Ara aprenc música. N’aprenc a l’EMMCA (complement directe indeterminat → en/n’)
    • Aquest trimestre aprendrem el significat de majors i menors. L’aprendrem (complement directe determinat masculí → el/l’)
    • Aquest trimestre aprendrem a diferenciar majors i menors. N’aprendrem (complement preposicional→ en)
    • I aprendrem que no és tan fàcil com sembla: Ho aprendrem (complement directe neutre →ho)

    Així la diferència entre ja n’aprendré (de saltar a corda, de ser creatiu, de lletra) i ja ho aprendré (tot això) depèn del complement que estiguem substituint.

    Els nostres avis, quan anaven a escola deien que anaven a estudi a aprendre de lletra. De fet, solien dir que com que no havien anat gaire a estudi, de lletra no en sabien pas. Ara anem molts anys a l’escola i tenim molts recursos per aprendre qualsevol matèria, però saber-ne, saber-ne…

    Article complet

  • Com prova la primavera?

                                                                                                                                            

    Més val que dimecres ens posem màniga curta!

    Aquests dies hem llegit una piulada que comenta que els meteoròlegs “s’han carregat” la primavera. Ni de bon tros creiem que és culpa dels homes del temps, però és ben veritat que la calor ha arribat de cop. En un tres i no res de les enfarinades del febrer hem passat a la calor preestiuenca i el canvi d’hora ho ha amanit regalant-nos més hores i més llum.

    Vivim un procés d’augment de les temperatures, val més que/més val que ho tinguem clar.

    Fixem-nos que en català, l’expressió fixada per dir que una cosa és preferible o convenient és valer més. Per exemple:

    Val més que ens anem fent a la idea que tenim sis mesos d’estiu!  

    La construcció *més et val/*més us val/*ja li val/*més li val fer-me cas ─amb el pronom feble que correspongui enmig─  és un calc de la forma castellana, más te vale/más os vale/ya le vale/más le vale hacerme caso. És a dir, en català hem de dir: més val que em facis cas; pobre de tu, si no em fas cas; te’n guardaràs prou, de no fer-me cas; ja te’n cuidaràs prou, de desobeir-me.

    Per tant, *ja els hi val als homes del temps! *ja ens val tanta calor!, podria ser més val que (els homes del temps ens tornin la primavera), més val que ens anem calçant amb tanta calor, pobres de nosaltres, amb tanta calor!

    Piulades agressives?, val més que no en feu.

    Article complet

  • Més adequat i menys correcte

    La nova gramàtica aprovada per l’IEC suposa una nova manera de mirar les relacions entre ús i norma. La visió prescriptiva, en què l’ús s’ha d’adequar a la norma per ser correcte, passa a ser descriptiva, en què l’ús més estès constitueix la norma, un criteri flexible que acull les varietats dialectals (extensió geogràfica) i funcionals (registres), el fet que la comunicació sigui oral o escrita, el grau de formalitat, les condicions de producció, la tradició o novetat de la forma, etc. En una societat tan plural com l’actual, amb catalanoparlants d’orígens molt diversos, no és possible fer una norma única i vàlida per a tothom, cal entendre-la de manera més flexible, associada als usos i especialment adreçada a les noves generacions, els futurs catalanoparlants!

    Així doncs la normativa prioritza els usos més estesos i adequats en qualsevol situació (allò que em dèiem l’estàndard o llengua general).

    Però això no ens ha de fer pensar que tot s’hi val! Hi ha formes no catalanes que no pertanyen al sistema de la llengua; les que hem estat bandejant al Rubricatus des de sempre: perífrasi *tenir que, *anar a + infinitiu,  formes d’haver-hi sense el pronom feble, pronom *lis, el doncs causal, *sempre i quan per sempre que, abús del possessiu quan no hi cal, en fonètica absència de neutralitzacions i sonoritzacions…

    Penseu que la majoria de canvis eren recomanacions que ja practicava l’Institut, els mitjans i els llibres de text però que encara no s’havien ratificat. Així doncs la nova gramàtica aporta claredat i modernitat a una llengua, sovint amb el vent en contra, que ha de donar respostes als parlants del segle XXI.

    Un exemple de tot això és la fixació de l’escriptura de les combinacions col·loquials de pronoms febles: anem’s-en, llegim’s-el, fixem’s-hi, mireu’s-el… Us hi atreviu?

    Article complet

  • Respecte al respecte

     

    Un ús força estès en les comunicacions formals escrites i orals, com ara intervencions en públic o debats, és la utilització de la crossa “al respecte”.

    L’expressió al respecte com a sinònima de respecte a això, sobre això, pel que fa a això no és correcta en català.

    Per exemple, no hem de dir o escriure No hi ha res a dir al respecte, sinó No hi ha res a dir respecte a això (o respecte d’això, o pel que fa a això, o sobre això).

    Sovint, però, la millor solució és eliminar l’expressió: No hi ha res més a dir. I és que no hi ha cap novetat al respecte vol dir, simplement, que no hi ha cap novetat.

    De vegades també podem recórrer al pronom hi: Personalment, no tinc res més a dir al respecte, ha de ser, Personalment, no hi tinc res més a dir.

    Tendim a engavanyar els textos més del necessari, perquè ens pensem que així en sabem més i… és tot el contrari!

    Evidentment el substantiu respecte por anar precedit de l’article, com ara a Treballem el respecte a l’aula o de la contracció al respecte en frases com: Al teu avi, no li faltis al respecte. També és correcte la locució respecte a (i no pas *amb respecte a) com a sinònim de quant a, pel que fa a, amb referència a, referit a. Respecte al que ens heu explicat, us hem de fer saber algunes novetats.

    Per tant, una cloenda de carta formal de l’estil Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal al respecte, ha de ser: Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal/per parlar-ne personalment.

    Així que ja ho sabeu, el respecte no passa per utilitzar la paraula a tort i a dret!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta